Neverland

Per Mercè Mestre


'No creceré', jura Barrie.
Y cierra el libro.
Y abre todas las ventanas de su casa.

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington



Pan Peter sempre vola en contradirecció.

Ara és tan vell que no recorda quan va deixar de ser vell
i va tornar a ser nen.

La memòria no és el seu fort.

Confon els ulls de la seva mare amb els de Rita,
aquella noia de cabells vermells i guants llarguíssims
que castiga amb indiferència els homes.

I ella se'l mira des de l'aire, enfadada,
a través del tul negre del seu barret de vellut.

No seas teatral, Pan. No hagas ver que no me conoces.

Pan es posa nerviós perquè la seva mare
té els ulls grisos quan s'enfada,
però ara no sap si són verds o grisos
o grisos o verds... Marga... Rita!
Verds!

Confon el darrer petó del seu pare
a l'estació
amb el cop de bastó d'un àngel.

El comiat de Frank sempre el fa plorar,
com a les velles pel·lícules.
Aquell petó a la mà amb la finestra del tren baixada
poc abans que es posés en marxa...

No van tenir temps de madurar junts,
d'envellir plegats menjant ametlles,
sentint bajanades a la ràdio.

Pan Peter sempre vola en contradirecció.

No ha vist que dos mariners americans
el saluden des del fons de la pantalla.

Frank! Gene! Encara són tan joves...

Els recorda del col·legi, als catorze:
1937 va ser un any difícil.
Estaven prims, no menjaven gaire,
però entre bomba i bomba reien.

Després els capellans es van cruspir els rellotges.
Tic tac tic (se sentien dins la panxa
del rabiüt que explicava història) tac.

Neverland.
Mai més terra. Mai més.

Pan Peter, Frank, Gene, Pater Pan, pater, pare...
Pare!

Nens que van deixar de ser vells.
Van aprendre a cosir ombres,
a fugir de nit per la finestra,
a volar en contradirecció
més enllà de la pantalla.

Neverland.
Mai més.

Vells que ja no recorden
quan van tornar a ser un altre cop,
per sempre,
delicadament nens.


(al meu pare)

La carn vol carn

Per Raquel Casas

"La carn vol carn"

A. March

Amb el revés de la mà

vull recórrer tota la teua cama:

garrons, sofrages i malucs.

Com una volva de cotó en pèl

continue: melic, mugró i aixella.

Orelles i bescoll. Clivella.

Finalment et vull recórrer

amb la boca socarrada:

besos lliscant amunt i avall,

esgarrant ací i allà.

*

Amb la veu et puc enganyar

Per Mercè Mestre

Amb la veu et puc enganyar,

però no amb el gest.

Mentre et dic: "Hola, què tal, com va tot?",

estripo amb ràbia el que estic escrivint,

el que vaig escriure fa uns dies,

el que encara no he escrit,

el que quedarà a mig escriure.

Mentre et dic: "Ens podem veure la setmana vinent?",

se m'enfosqueix el gest.

Tanco la porta de casa, surto al carrer.

Em molesta el soroll dels cotxes,

l'olor de la tarda, el gust de benzina.

Algú ha trencat la càmera de seguretat

que capta la indecent realitat de les coses,

la meva mirada anònima entre altres mirades,

la dura indiferència del tacte, la pressa,

la llàgrima que no acaba de néixer.

Aturada en el semàfor esperant travessar el riu de lava,

estudio les formes, les seves ombres,

la infinita transparència del cel.

Mentre et dic: "Sí, sóc al bar, llegint el teu llibre",

aixeco la mà per parar un taxi

que em dugui a l'hospital.

I et voldria dir: "Sí, sóc enmig d'aquest desert

tacat d'estrelles, sola, ben sola, morta de por."

Amb la veu et puc enganyar, potser,

però no amb el gest.

me gusta la manera que tenemos de no mirarnos

(mientras tanto, miro al mundo)

* * *

m'agrada aquesta manera que tenim de no mirar-nos

(mentrestant, mire al món)

[autotraducció d'humil estudiant de català, corregible pels amics lectors]

Letal

Per Mercè Mestre

"- Pez,

acuérdate del pez.

Dijo alumbrándome con sus grandes ojos líquidos de

turquesa, y ahí mismo empezó a bailar en la alfombra el

rito completo; primero puso en el aire un disco de Babilonia y

le dio cuerda al catre, apagó las velas: el catre

sin duda era un gramófono milenario

por el esplendor de la música; palomas, de

repente aparecieron palomas.

Todo eso por cierto en la desnudez más desnuda con

su pelo rojizo y esos zapatos verdes altos (...)

Qedeshím, qedeshóth, personaja, teóloga

loca, bronce, aullido"

Gonzalo Rojas

Lindsay Kemp

t'hauria arcangelitzat

per a Jean Genet

o potser t'hauria tallat la testa,

vestida de Salomè.

Pablo Picasso

t'hauria donat un capot

perquè toregessis,

en plena gira,

la lluna rodona de Màlaga.

Federico

et cantaria a cau d'orella

una nana italiana

agafant-te per la cintura

de núvia amb somriure canalla.

Pedro Almodóvar

t'enverinaria dolçament

amb el teu propi nom

per poder-te posseir

en el darrer fotograma.

http://www.youtube.com/watch?v=tBVndV3CaZg

Fetillera

Per Raquel Casas


Per la gran tristesa
que·m sobrevé de vostra absència,
tan terribles planys
de mon pit s'escolen,
que·n sentir-los
tota criatura nada
d'aflició tremola.
Car, si per ço
los membres e los ossos
un per un m'especejara,
no fora tan gran lo carnatge
que lo meu cor rebera,
com d'un sol esguard vostre
la mia ànima·l rep,
dolça fetillera.

*

Cansancio, cansancio, cansancio

Per Mercè Mestre

Es triste rodar, pero más triste es pararse,

quedarse quieto, quieto, quieto. Así, quieto.

¿Para qué enhebrar la aguja de la tristeza?

Después de todo aquello, de perder,

de seguir perdiendo, de volverme loco,

de enloquecer de rabia, de miedo,

dejé de verte, de seguirte viendo.

¿Sabes que me gustaba atravesar bancos de peces

como un salvaje en los andenes del metro,

robar sombras de bolsos en los vagones,

asaltarte en mitad del túnel como un ciego?

Odiaba la lentitud de los días, la amenaza

de tu mirada en cualquier parte.

Moribundo de pena, harto de verme,

huía de mi reflejo en tus ojos.

Ahora te miro desde arriba, entre barandas,

y veo un perfil de geometría lírica sobre las vías.

Y te veo casi siempre sentada en el balcón cosiendo

sin verme, sin saberme, sin saber siquiera que te quiero.

No sé qué significa todo esto: quizá coser

con hilo intermitente no da ya para vivir,

no da para ser más que un borrón incómodo

y, en mi caso, sumamente, apasionadamente incorrecto.

Finisterre

Per Mercè Mestre

Caminava sobre fulles.

A sota, l'oceà.

Vaig deixar enrere el port, els cotxes, les caixes de peix.

Em sentia tan lliure seguint aquell camí

que anava traçant amb els meus peus...

Finisterre només era l'excusa.

Les ànimes voleiaven al vent

penjades d'un fil amb agulles d'estendre.

Al fons, l'horitzó es trencava en mil horitzons

fins on l'aire gelava la vista.

Tu em miraves amb els teus ulls verd arbre.

Començava a ploure.

Les onades m'atreien com corbes de carretera

(la son, caramel de sal, la son de mel,

la son, cora, corason, la mel, cara, caramel)

les onades m'atreien com cabelleres humides

de gespa

(ai, a frec de pell, tan a prop, tan lluny!)

Tan lluny, les onades,

tan a prop, tan lluny. Furioses.

M'atreien fins al fons de mi.

I jo enmig de l'oceà,

caminant.

Caminant sobre fulles.

Finisterre només era l'excusa.

Mai no hi vaig arribar.

Jo no tem la mort

"Jo tem la mort per no ser-vos absent"
A. March

Jo no tem la mort.
Tem la nit,
el turment d'eixe desig que em serva.
Jo no tem la mort.
Tem el dia
amb tot l'amor a dintre, raent.
Tal volta tem, a cada instant,
l'estímul del foc que em tempta.
Totes les nits resseguisc
el perfil del teu paisatge
amb els ulls ben oberts
requerint vigília dels teus.
Intensament tu, per l'aire,
i jo morint-me d'ànsia.

*

Plop!

Per Mercè Mestre

No.

No em diguis que en el teu somni

jo prenia un cafè dreta al teu costat

mentre tu llegies el diari.

Que em miraves de reüll

espiant-me com un adolescent

(jo ho notava, però feia veure

que no me n'adonava)

i, de sobte, em recitaves

la carta de preus en tres idiomes,

amb veu de gran misteri,

gesticulant pausadament.

No.

No em diguis que en el meu somni

tu prenies un cafè dret al meu costat

mentre jo llegia el diari.

Que et mirava de reüll

espiant-te com una adolescent

(tu ho notaves, però feies veure

que no te n'adonaves)

i, de sobte, et despertava

amb un cop de carta de preus

per assaborir els tres idiomes

en un petó monolingüe.

Intrús a Babel

Per Raquel Casas

INTRÚS A BABEL

Dirás que l'horitzó és blau,

diràs que el mar és immens,

diràs que la poesia encara t'emociona

i que estimes aquella forma en particular.

Diràs que no estàs cansat,

diràs que el dormitori estava il·luminat

i que les nits eren perfectes (amb moltes estrelles,

cançons i vi blanc).

Diràs que farem un viatge llarg

i ens visitaran ciutats brillants, ciutats de vellut,

ciutats que no espanten.

Però no arribaré a Babel, la desitjada,

perquè sóc un intrús sense límits

cada dia més trist, més vell, més boig.

I algunes nits diràs molt fort el meu nom.

*

Premeditació

Per Mercè Mestre

Sóc la que no.

Era la que potser.

Seré la que mai més.

Ets el que sí.

Eres el que segur.

Seràs el que per sempre més.

Som els que

(l'àcid dels dies ens ha dissolt)

Érem els que

(recordo un núvol en els teus ulls

mentre estudiàvem junts l'examen de química)

Serem els que

(demà sortirem a tots els diaris)

L'home de la ciutat

Per Raquel Casas

L'home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L'home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L'home es va fer enrere a l'últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.

La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.

De La dona bilingüe. Viena Edicions.

EL PRECIO DE LA FAMA

(Por Sergio Belmonte)


Acudí la otra noche al recital.
Él era un chico joven
de aspecto extravagante.
Gesticulaba mucho con sus brazos,
escupía palabras
y vomitaba quejas
hacia toda la clase de políticos.
Reivindicaba lucha y libertad.
La coreografía
terminó bruscamente
con un suicidio sobre el escenario
adornado de luces
y mucha pirotecnia.

Salió en todos los medios.

Se hizo famoso en unos cuantos días.

Creo que se llamaba Juan Eduardo.

No recuerdo ni uno de sus versos




.

Ulisses

Per Mercè Mestre

(Em trec les ulleres per no veure't.)

Des del fons del mar

jo t'enviava missatges:

àncores diminutes, sorra,

papers blaus de seda,

caragols blancs,

transparents,

negres.

Tu, indiferent, rentaves els plats

amb aigua salada.

No vas fer cap gest de sorpresa

quan et vaig despertar

enmig de la tempesta.

Només vas redreçar el vaixell

sense mirar-me.

Sense sentir-me.

(Et vas tapar les oïdes amb cera.)

Sense mirar enrere.

(Et vas lligar al vaixell.)

Sense mirar-la.

Amb un sospir profund,

ella et cridava des del far.

La veu trencada,

els ulls despentinats,

els cabells brillants,

la roba plena d'onades.

Però una altra veu et guiava,

rinxolada i negra,

cap a illes llunyanes,

un fil invisible

dins del somni,

una túnica de lli,

un soroll de polseres.

El cel, ofès, es va dividir en tres,

i la sort, com un fibló solar,

va decidir per tu.

Els vents se't van conjurar

en contra. Les veles.

I la pluja, la més gelosa,

et va teixir i desteixir la trampa:

dues llunes i un sol.

Amb fil de plata.

Amb fil d'or.

Tres.

Maledicció brutal del 3.

(Les seves sines,

onades verticals.)

Sobre el mar

feies cercles i cercles.

Cercles desesperats,

descendents,

sense retorn.

(On era l'illa, la seva illa?)

Dies i dies, mesos i mesos infinits,

buit i sec,

girant,

travessat per tres horitzons.

Sense cor ja,

sense aire,

giraves i giraves

sota el mar.

(La seva illa com una ombra.

Maledicció del 3.)

Dofí embogit, enlluernat, cec,

et vas perdre per sempre més

en un viatge circular,

etern, impossible,

perseguint dues postes de lluna,

una posta de sol,

atrapat en el laberint sense portes

del darrer dia.

Del darrer

dia.

Del

darrer

dia.

D

e

l

d

a

r

r

e

r

d

i

a

(Em poso les ulleres per trobar-te:

ets l'únic supervivent del naufragi,

però no ho saps.)

Trans

Per Mercè Mestre

Serenament

accepto que sóc un musclo.

Que no serveixo per als negocis

ni per a la traducció simultània (llevat del morse).

Que no puc participar en cap cursa d'obstacles

sense ensopegar amb mi mateix i amb la resta de musclos.

Que la meva timidesa

em provoca contraccions gàstriques.

Que tinc fòbia al vapor.

I, en conseqüència, renuncio:

A la fama.

Al poder.

A la glòria.

Només sóc dues closques

amb un cosset groc a dins.

I no penso fer:

Musculació.

Teràpia de grup.

Sorolls estranys.

Zàping.

Esferificacions.

I més aviat somio poc.

Aquests últims mesos, gens.

Ara, el que no descarto

un dia d'aquests

bastant fred

de gener o febrer,

o de març,

possiblement un dimecres poca-solta,

o un dijous si m'apures,

és mirar-vos closca a cara

des de l'escenari,

atentament,

vestit de Marujita

i enfilat sobre el piano-tanc

d'en Carles Santos,

el de Vinaròs.

M

Per Raquel Casas

A Düsseldorf hi ha un arbre que va trobar aigua enmig del ciment. És un arbre solitari amb moltes bosses i sabates desaparellades penjades a les branques com garlandes. Però jo buscava M. Els surfistes no necessitem sabates.

Per tota la ciutat em seguia l'ombra apegalosa de l'arbre. Llavors em vaig tallar el dit petit del peu dret i em vaig poder deslligar aquella ombra que duia enganxada com un gomet a la planta del peu. Després de penjar-hi el dit, vaig continuar buscant M arrapada a les parets.

*

De La dona bilingüe. Viena Edicions.

*

Él

Per Mercè Mestre

Se hará de noche

cien, cien mil veces

y tú no sabrás

que él te mira.

Que descorre el toldo,

que te dibuja desnuda en sus sienes,

que multiplica su capacidad torácica

para respirarte.

(El sueño es bastante peligroso,

pero tú no lo sabes.)

Se hará de día

cien, cien mil veces

y tú no sabrás

que él no te mira.

Que corre el toldo,

que te borra para nunca de sus sienes,

que reduce su capacidad torácica

para expirarte.

Un home sense ombra

Per Raquel Casas

UN HOME SENSE OMBRA

Vaig conèixer un home que no tenia ombra.

Sovint parlava dels nombrosos viatges

on l'havia buscada. Parlava

dels vaixells del Pireu, el Pont du Carrousel,

el Jardin des Plantes, la Piazza San Marco.

Duia un barret blau foradat per una bala

i sagetes negres grapejant-li els ulls.

Deia que tot li fou donat en excés:

pells, llavis, coratge,

combats, orgasmes i fragàncies.

Però no es trobà mai en el paisatge.

Avui l'he tornat a veure vora la plaça

i excavava el terra amb una mà,

buscant la seva ombra com una suïcida

que busca el gallet davant del mirall.

**

Tu ángel

Per Mercè Mestre

"Hay un ángel en tu mirada."

(Miguel Bosé)

A esa velocidad, quién lo para...

En pleno día

te atraviesa: luz sombra luz,

pero apenas se deja ver.

Es una raya finísima

que entra sale entra

y se queda ahí en tus ojos

de color tormenta.

Aparece un instante cuando los abres.

Desaparece cuando los cierras.

Se esconde cuando mientes.

Se derrama cuando lloras.

Te ilumina cuando vuela.

Tu ángel.

Al atardecer

te incendia el corazón

(en ese juego intermitente de vivir

y de morirse a ráfagas)

y luego se quema a lo bonzo

para verte llorar

aunque no le quieras.

De noche

pasan y pasan veloces las estrellas

haciendo aire,

arrastrando jirones de nube

en medio de la tormenta.

Veloces,

cruzan miradas y lluvias

y cielos rasgados

y mares de arena.

Y al amanecer,

como si nada hubiera pasado,

como si nadie hubiera pasado,

como si nunca hubiera pasado,

vacías la ceniza pausadamente

sobre la cama,

con mirada de amapola,

te recoges las trenzas

bajo la capucha

y buscas por el aire

húmedo de las terrazas

tu nuevo ángel imparable.