Per a la meva amiga R
que, sense voler-ho,
amb la seva elegància
me la recorda a diari
Per Ester Astudillo
en la setmana temàtica
del personatge tòtem
del personatge tòtem
Oh, Annie, Annie!
Et veig i no et veig
al volant del teu cotxe
onejant la corbata
en un New York obscè.
Oh, Annie, Annie,
ets dona? Ets ocell?
La mama per mi pretenia
vocació, fills, monogàmia
i una corbata trinxada
com a gran trofeu nupcial.
Però al mig de la meva cambra
la fotografia és la teva
i els cabells eren bandera
d’una altra ciutadania.
Oh, Annie, Annie!
Ara et veig i ara també.
Et vaig conèixer als vuitanta
i no estaves ja a ciutat.
Et tenia presonera
i closa a la meva estança
llegia les ensenyances
de la teva llibertat.
Oh, Annie, Annie,
ara et veig i ara també.
I a la pantalla abocada
amb els Beta tan de moda
no passava una estona
que no em captivés ta gràcia.
No era per mi el celibat,
de neures ‘nava servida
insegura per naixença:
tu eres a qui imitar!
Impostant una elegància
que de tu al punt aprenia
buscava un nuvi que un dia,
poeta per militància,
volgués estripa’m la lliga.
Oh, Annie, Annie!
Ara hi ets i ara també.
Els xics de ma coneixença,
brètols, pallussos, sòmines,
poblaven altres fronteres:
cercaven sols que cartera
i altres exuberàncies
dessota la cremallera,
fàcils nits de cacera,
barbies bledes a ultrança.
Al pit escassa abundància
per poder-la empenyorar
i el cor a rebentar
de sojorns plens de nostàlgia,
i un que se’m va enamorar,
Romeu d’estranya mudança
i al cap només que pardals,
desconeix cotilleria.
Oh, Annie, Annie!
És ver que tu existies?
La teva rialla rugia
cada matí a trenc l’alba
i el pantaló blanc tenyia
de maragda melangia
el saber-me ja embogida
de fatal desesperança:
semblar-m’hi mai no faria
per mi, dolça quitança!
Oh Annie, Annie!
La teva foto no guarda
l’altar de la llar meva
i el teu Manhattan és altri
que el que em vares mostrar
amb acrobàcies de hippie
i amb adulteris d’artista.
Prò al cor et duc, Annie,
espai que mai no muda
ni em podran arrabassar.
El vestit blanc ben desat
sens corbata i sense lliga, ai las!
La meva vida,
oh Annie,
ma vida vas capgirar.
Et veig i no et veig
al volant del teu cotxe
onejant la corbata
en un New York obscè.
Oh, Annie, Annie,
ets dona? Ets ocell?
La mama per mi pretenia
vocació, fills, monogàmia
i una corbata trinxada
com a gran trofeu nupcial.
Però al mig de la meva cambra
la fotografia és la teva
i els cabells eren bandera
d’una altra ciutadania.
Oh, Annie, Annie!
Ara et veig i ara també.
Et vaig conèixer als vuitanta
i no estaves ja a ciutat.
Et tenia presonera
i closa a la meva estança
llegia les ensenyances
de la teva llibertat.
Oh, Annie, Annie,
ara et veig i ara també.
I a la pantalla abocada
amb els Beta tan de moda
no passava una estona
que no em captivés ta gràcia.
No era per mi el celibat,
de neures ‘nava servida
insegura per naixença:
tu eres a qui imitar!
Impostant una elegància
que de tu al punt aprenia
buscava un nuvi que un dia,
poeta per militància,
volgués estripa’m la lliga.
Oh, Annie, Annie!
Ara hi ets i ara també.
Els xics de ma coneixença,
brètols, pallussos, sòmines,
poblaven altres fronteres:
cercaven sols que cartera
i altres exuberàncies
dessota la cremallera,
fàcils nits de cacera,
barbies bledes a ultrança.
Al pit escassa abundància
per poder-la empenyorar
i el cor a rebentar
de sojorns plens de nostàlgia,
i un que se’m va enamorar,
Romeu d’estranya mudança
i al cap només que pardals,
desconeix cotilleria.
Oh, Annie, Annie!
És ver que tu existies?
La teva rialla rugia
cada matí a trenc l’alba
i el pantaló blanc tenyia
de maragda melangia
el saber-me ja embogida
de fatal desesperança:
semblar-m’hi mai no faria
per mi, dolça quitança!
Oh Annie, Annie!
La teva foto no guarda
l’altar de la llar meva
i el teu Manhattan és altri
que el que em vares mostrar
amb acrobàcies de hippie
i amb adulteris d’artista.
Prò al cor et duc, Annie,
espai que mai no muda
ni em podran arrabassar.
El vestit blanc ben desat
sens corbata i sense lliga, ai las!
La meva vida,
oh Annie,
ma vida vas capgirar.
