Malastrugança

Mai era el país on jo habitava. Era un país sense retorn. No m’agradava. Era el meu país, el que jo havia triat, però ell no m’havia escollit. Mai no m’havia designat: era una súbdita de l’Estat de mai. Els habitants de mai no tenen cap esperança. Parlen la llengua de la nostàlgia. La seva moneda és el temps que passa: són incapaços d’estalviar-ne i dilapiden la vida en direcció a un gorg anomenat mort que és la capital del seu país.
Els maistes són grans constructors d’amors, d’amistats, d’escriptures i d’altres edificis colpidors que contenen la seva pròpia ruïna des del principi, però són incapaços de construir una casa, una llar, qualsevol cosa que s’assembli a un allotjament estable i habitable.
Els maistes no creuen que la vida comporti un creixement, una acumulació de veritat, de saviesa, de riquesa i d’experiència; saben des que neixen que la vida és un decreixement, una minva, una despossessió, un desmembrament. Han rebut un tron amb l’única finalitat de perdre’l.

AMÉLIE NOTHOMB, dins de Biografia de la fam

Allunya't dels que viuen del patriotisme dels altres.

CONSTANCIO C. VIGIL

Per Ester Astudillo

Havia estat atzarós el seu naixement. Tan atzarós de fet com la seva concepció, i alhora miraculós, com igualment miraculosa havia estat la gestació fins al moment del terme. La mare -tampoc el pare, els avis ni els altres parents si n'haguessin estat al cas- no hauria apostat ni un duro perquè el seu ventre donés finalment fruit. Però contra tot pronòstic, en vaig sortir jo: en aquell moment precís que figura al revers del meu DNI, justament a 41,37 graus de latitud nord i 0,38 graus de longitud est, exactament on a ningú de la família, a la mare per començar, se li havia perdut res.

Fou una veritable catàstrofe que la mama hi anés a petar sense cap crit del destí: la mare no hi creu en el destí, és una dona molt del seu temps avant la lettre. Encara avui, 33 llargs anys després de la meva dissort, pateixo les desafortunades conseqüències d'aquella fatalitat. I és que aquell país és el bressol de la nostàlgia: tots els nascuts en aquella pàtria estem predestinats a una vida de melangia, estem abocats, per què no dir-ho com se’n diu comunament, a la pena.

Dic pàtria i faig mal fet, perquè ara us fareu una idea equivocada del que volia dir. La melangia de la terra d'on jo vinc ve precisament perquè tots els nacionals d'aquell país naixem apàtrides. Ves tu, quina ironia més grossa, però aquestes són les coses que té el destí, ja no em discuteixo més amb la mama per creure-hi jo i no creure-hi ella: naixem allí, ens bategen, ens registren, segueixen fil per randa el protocol civil que la gent entenimentada i pràctica segueix quan hi ha un infantament a la família perquè quan ens fem grans puguem tenir DNI, seguretat social i passaport... però som en essència apàtrides. Som apàtrides abans que humans, no és cap broma això: ho he comprovat amb tots els nacionals que conec –no gaires, per sort-; enteneu-me, no vull dir que en conegui pocs, sinó que conjuntament som, afortunadament, un grup poc nodrit. No sé què ho fa però és així, he deixat de buscar-li explicació, ni racional, ni divina ni tan sols paranormal.

I això que deia de la ironia, que em sembla que no ho he deixat prou clar: ves que no és irònic, que el fet de néixer en un indret determinat -diguem-ne pàtria en benefici del discurs- et faci apàtrida! Però no val a fer-hi càbales, ni a posar-se de cul: tenim una manca de sentiment nacional que els metges han batejat com la Síndrome del Patriota Deficitari (SPD). Perquè això sí que ho tenim: som pocs però ben avinguts, i intel·ligents i guapos com el que més. Tant que hem merescut fins i tot un nom propi!

No és que estiguem molt malalts, no, i ara!; podem fer vida normal. Vull dir que som nadons com qualsevol altre durant, posem per cas, els 2 primers anys de vida, ens alleten al pit els primers mesos i tota la pesca, ja m'enteneu. De fet, podem passar per gent moooolt normal fins a una certa edat, i n'hi ha que s'han dut el seu secret amb ells a la tomba -darrerament és més l'urna que altra cosa, però bé, aquest detall tant hi fa per l’afer que m’ocupa.

Les primeres dificultats vénen passada la primera infantesa, quan la mama t'explica els contes aquells que el príncep d'un país es casa amb la princesa del país veí i la princesa ho és d'una terra estrangera perquè a la seva terra ha de regnar un príncep que després serà rei. Perquè esclar, tenim tirada a preguntar: què vol dir país? I rei? I princesa? I les respostes que rebem resulten del tot incomprensibles. Més tard, quan a escola t'ensenyen tot allò de les fronteres , les colònies i les nacionalitats, és que no hi entens ni fava. Però fins aquí la cosa és prou fàcil: és un anar fent; has entès què cal que contestis a certes preguntes dels exàmens i saps que hi ha temes de conversa que més val evitar si no vols acabar sempre ficant-te de peus a la galleda.

Els problemes de debò apareixen amb l’afició pels esports de competició, sobretot, no cal dir-ho, pel futbol. No sé què té aquest esport que fa que la gent es torni ximple. Ni les dones ni els homes a ca meva tenim preferència per cap equip; bé, almenys a priori. Jo sempre defenso que el nostre judici és més assenyat i objectiu, però em prenen per boja i prefereixo no insistir i, si és possible, evitar els entorns tòxics. Per les Olimpíades del ’92, sense anar més lluny, vaig haver de fugir de ciutat perquè no suportava el neguit i el tràfec que em contagiaven els veïns amb aquelles vetllades interminables de tele cada vespre.

Jo, què voleu que us digui, mai no m’he considerat malalta; al contrari, he pensat en mi sempre en els millors dels termes: malastrugades les coordenades que varen marcar el meu naixement però fora d’això, una xica trempada que no perd ocasió de xalar i que ha sabut aprofitar quan el vent bufava de cara... i d’esquena. Però ves, des que he sabut que s’han empescat un nom per als de ca meva que no dormo tranquil·la: tinc DNI, passaport, estat civil, seguretat social i tots els ets i uts d’un ciutadà qualsevol, però trobo com si em manqués alguna cosa...