VENJANÇA

Per Mercè Mestre

Avui, ahir, demà, la setmana vinent...
com organitzem el temps!

En quins calaixets, fitxes, carpetes,
i altres presons d’alta seguretat
classifiquem metòdicament
el que creiem que és un concepte,
un paràmetre, una mesura,
una criatura ensinistrable!

Amb quina alegria sumem minuts,
restem segons, multipliquem hores,
dividim dies, invertim anys!

I tanquem la bèstia en esferes,
la malferim en quadres,
en taules apaïsades,
l’exposem als ulls suïcides
del comprador,
als llavis primíssims
del col·leccionista,
a les mans tacades
de xocolata desfeta
del nen de casa bona
o al quinqui, al buscavides,
a l’estrellat de mala vida
que descelebra anys,
a l’àvia que compta enrere
i divideix melosament les hores
perquè ja no suma ni multiplica,
i només resta en veu baixa
petites llunes de crema
i sols de vellut negre.

Amb quina vanitat
especulem amb cronòmetres,
amb estrelles,
amb constel·lacions
de nits visibles, ordenades,
amb fuites de segons
mil·limetrats,
immòbils com papallones
dissecades a les vitrines,
al costat de copes
de plata triomfant.

Amb quina inconsciència
guardem entre fulls de llibre
les nostres flors de vida,
transparents i petites,
per recordar l’estricta forma
de la felicitat fresca, viva,
acabada de tallar,
convertida en instant,
en record d’instant,
en oblit d’instant,
en oblit d’oblit
al final.


Quin gust més salat tenen les hores
que no tornen!

Són fetes de mar, potser?

Quin adéu tan delicat d’ales!

Com s’esborren en el cel!

I després,
com enyorem els sorolls de fusta
de la darrera porta tancada!

Com sentim el buit,
la frustració, la ràbia
del caçador caçat!

Com topem amb la realitat
quan arribem al nucli!

Com apartem la vista!

Com dividim la mirada!

Com caminem cap enrere!

Com intentem fugir!

Però, felina,
sense anestèsia,
en la darrera mil·lèsima
de segon indivís,
la seva urpa definitiva
ens espera.