La gran mentida de les sobres

Per Andreu González Castro

Ara que ha vingut la crisi i ens ha agafat en el millor moment (sí, en el millor moment: després de la vaga de transportistes que ens va obligar a acaparar i emmagatzemar a casa 50 litres d’oli, 60 quilos de sucre, 15 ampolles de whisky, i de tot i més en quantitats industrials), cal abordar la gran mentida de les sobres. Mai no he entès què són. Em fa gràcia veure a la televisió programes de cuina amb gent que explica què fer d’allò que no ens mengem d’un entaulament, com si fins ara ho haguéssim llançat a les escombraries. I jo que fins ara havia pensat que les sobres eren les parts no comestibles dels aliments o difícils de pair per als humans (ossos, nervis, clofolles...).

L’abús que es fa del terme ens porta a preguntar-nos si potser són sobres les truites que queden al bar quan n’han tret el primer triangle. Oi que no? Doncs per què insisteixen a donar-nos tothora idees per aprofitar “les sobres”? Com si els que treballem no ens haguéssim fet un tip de cuinar un dia per a dues o tres vegades. Que fas fideuada? Doncs per a dos o tres dies. I el segon dia segur que tindrà millor gust que el primer. (O, si no, pregunteu-li a un asturià quan està més gustosa la fabada, el dia que l’han cuinada o l’endemà.) Hi ha qui, fins i tot, s’hi posa per a tota la setmana i enllesteix els assumptes de cuina en un dia. Haurem de dir-li que no sigui imprudent i que el que no es mengi el primer jorn ho enviï a la brossa orgànica?

Aquest tipus de programes que estenen la paranoia de la crisi segur que també han fet forat a Catalunya. No ha d’estranyar ningú, atès que el masoquisme català ha donat per bo que col·lectivament som gasius i que el farciment dels canelons de Sant Esteve n’és una mostra ben significativa. Quina rucada! Com si estiguéssim parlant de carn de reciclatge i no d’acabar-te el que no t’has menjat el dia d’abans. També ens han venut la moto (i l’hem comprada) que el tomàquet el suquem per aprofitar-lo més. Per aprofitar-lo més? Però si fent això només n’aprofites la massa mucilaginosa i en llances gran part de la polpa i tota la pell! En canvi, en els territoris pantomaka, mot que correspon a un seguit de rodanxes tallades i posades sobre un tros de pa, la utilització de l’hortalissa és total: fins i tot la pela i tota la carn, que a casa nostra es desaprofiten. El caràcter més aviat malgastador dels catalans queda, doncs, demostrat tant per l’interior com per l’exterior del tomàquet.

Per si encara calgués donar més mostres de la prodigalitat pàtria, diré que ma mare, que procedeix de terres pantomaka, m’ha explicat més d’un cop que quan ella es menjava un plàtan, de petita, en repelava la part interior de la pell amb una cullereta. És a dir, que més que amb una mostra d’esperit col·lectiu dels pobles, aquests hàbits d’aprofitament extrem tenen a veure amb la gana que es passava a la postguerra i la que s’ha patit allà on les han passades magres en cada moment històric.

Així doncs, la propera vegada que algú els parli de sobres i mandonguilles, i els citi Dant i allò de l’avara povertà dei catalani, recordin-li que els canelons són simplement la carn del dia anterior i que a casa nostra els tomàquets almenys els pelem abans d’endrapar-los.