Per Mercè Mestre
I
Jo sóc el monstre.
Ells són tendres, petits, tous, suaus, indefensos.
Jo, enorme, terrorífica, perillosa, desplegable.
En una paraula: letal.
Ells em miren des del jardí petit
que els he fet a la cuina
amb ulls de no entendre res,
d'acabar de despertar enmig d'una duna.
Jo els adormo cada nit a la meva mà
amb sucre glaçat de quatre licors.
Remuguen una mica com vells,
però al final m'obeeixen.
Em fan un petó de gelatina,
una abraçada de mel amb els seus bracets,
tanquen dòcilment els ulls
i trenquen l'esquema del conte.
Viatgen nit enllà
transvestits de monstre perillosíssim.
Viatgen més enllà de mi.
On ningú no els pugui reconèixer.
II
No. No els penso aturar.
Caminen com bèsties bíbliques,
recorren espais i dimensions impossibles
sense full de ruta
ni manual de tornada.
Travessen fronteres, segles,
dauren quilòmetres i quilòmetres
de cel gelat,
aplanen selves,
buiden llacs, cràters,
desvien rius de lava,
glaceres.
No. No els penso aturar.
Viatgen sempre de nit,
assedegats, confusos, delirant.
Arrenquen amb ràbia
arbres, teulades, finestres,
destrossen armaris, cambres,
esquincen llençols,
estripen fotografies.
Naufraguen a la línia més torta
i bifurcada de la meva mà,
a l'autopista de plata.
Però sobreviuen al desastre.
I tornen a casa cada matí
amb expressió d'estrella fugaç.
S'ofeguen.
Els desperto.
Em miren
amb ulls de no entendre res,
d'acabar de despertar enmig d'una duna.
Jo sóc el monstre.
