Sunday Service / Missa de diumenge

By / per Ester Astudillo
For the Fisrt Week of Videopoems

I dress up like a regular church-goer:
one garment for solemnity, one for self-possession,
one for attentive focus.
They're so engrossed, the regulars,
in their thoughts and their drabness,
so fraught with unabridged bereavements,
there's hardly a chance for them to take in
the sainted words of the shaman suavely adrift
as he spurts nonsense incantations
that will make broody women big.
I don't want to be big.

Time to focus now.
Zoom in, zoom in, zoom in
close-up
shoot
see.
Like a church-goer.

The miracle of transubstantiation.
The eerie cannibalism (only with a different name).
The flickering shades to the front right corner.
The lack of openings.
Peace and beatitude seemingly
all round the cave.

I want in.
I’m dressed decorously enough,
am a moody person, quite a loner,
secretive to a degree to make a perfect stand-in.
I could learn to pray.
Make-believe I speak the lingo of the believers.
Play psalms on the piano
to a chorus of stray adolescents.
These are my bonuses,
I'm a fast learner,
I'm a good music-maker,
ready to eat at anything that comes my way.
Do you want me in?

The picture shows blurry,
many features have been left out,
(or else there was a tremor in my hand,
focus not well zoomed-in,
light defective somehow).
Silence sits on it all right,
it slits neatly through the chirping,
rises behind the figures, above the images
of the pleading saints,
the portraits of the dying.

I undress with etiquette,
I’d make a good believer
if only they’d take my word.
My clothes sprayed on the bedspread,
their legs wide apart, side by side,
they glow with the light taken
from those with iron beliefs for tokens.
They X-ray me, they see right through me
and capture that which I cannot possibly see.

__________________________

Avui em mudo com una missaire:
una peça de roba per a la solemnitat, una per a l’autocontenció,
una per a l’atenció ben focalitzada.
Estan tan absorts, els missaires,
tan centrats en els seus pensaments, el tedi,
tan plens de dols d’edició no abreujada,
poc que poden parar l’oïda
a les santes paraules del xaman surant afables
mentre sanglota encanteris poca-solta
que faran que les lloques es prenyin.
No vull un panxot, jo.

Temps de centrar-se, ara.
Zoom, zoom, zoom
primer pla
dispara
mira.
Com un missaire.

El miracle de la transubstanciació.
El fantasmagòric canibalisme (només que té un altre nom).
El parpelleig d’ombres a la cantonada del fons a la dreta.
L’absència de finestres.
Pau i beatitud, pel que sembla,
tot al voltant de la cova.

Vull ser un d’ells.
Vesteixo amb decòrum,
sóc tenebrosa, una solitària,
prou reservada per a aquesta suplantació.
Podria aprendre a pregar.
Fer veure que parlo la llengua dels creients.
Tocar salms al piano
entre veus d’adolescents sense rumb.
Aquestes són les meves bondats:
aprenc ràpid, jo,
sóc bona amb la música,
a punt per arramblar amb qualsevol cosa que se’m posi al davant.
Que m'hi voldríeu?

La foto surt borrosa,
molts trets n’han quedat fora,
(o és que hi tenia un cert tremolor a la mà,
el focus descentrat,
la llum defectuosa per alguna raó).
Se’n respira el silenci,
que sega amb precisió el xerroteig,
que s’alça darrere les figures humanes,
sobre les imatges dels sants implorants,
els retrats dels moribunds.

Em despullo amb etiqueta;
faria el pes com a creient
només que em prenguessin de veres.
La meva roba ruixa el cobrellit, cames ben obertes,
camal per camal, i m’enlluerna amb la resplendor presa
als que brillen amb opinions de ferro.
Em radiografia, m’exposa.
Hi veu al meu través
i revela el que jo no puc veure.