Wordless / Innombrable

I've gained the world then lost their lost
maybe it's cause I'm getting old
all the people that I know
have gained the world then lost their souls

MORCHEEBA in Dive Deep

My thanks to Morcheeba,
from whom I borrowed a line in the poem
apart from the quote

An to P. He knows well what for



The world is so small - it turns out.
A memento of sorts,
boundaries within easy reach
–and so British!
I could have met Lady Macbeth, as it goes,
-be indeed Lady Macbeth-
or come across Queen Elizabeth,
be a number among her damsels -
had the stars been inclined differently.

So don’t find me.
Don’t search the globe for me,
however apt for navigation.
Cause if you do
some day you’ll be tempted to say
there are words for people like me
and I couldn’t agree less:
I don’t think there’s very many.

* * *

El món és petit
a dia d’avui
Poc més que un souvenir,
amb els confins tan a mà!
-i tan britànic!
Podria, com qui diu, haver conegut lady Macbeth
-o millor encara, ser lady Macbeth-,
o haver coincidit amb la reina Isabel,
ser una dama en plantilla –
si els astres ho hagueren volgut.

Així és que no em trobis.
No furguis l’orbe,
navegable i tot.
Si ho feies, tard o d’hora et temptaria de dir
que hi ha un nom per a la gent com jo
i no hi puc estar menys d’acord:
no n’hi ha, d’això.
No n’hi ha.

Sunday Service / Missa de diumenge

By / per Ester Astudillo
For the Fisrt Week of Videopoems

I dress up like a regular church-goer:
one garment for solemnity, one for self-possession,
one for attentive focus.
They're so engrossed, the regulars,
in their thoughts and their drabness,
so fraught with unabridged bereavements,
there's hardly a chance for them to take in
the sainted words of the shaman suavely adrift
as he spurts nonsense incantations
that will make broody women big.
I don't want to be big.

Time to focus now.
Zoom in, zoom in, zoom in
close-up
shoot
see.
Like a church-goer.

The miracle of transubstantiation.
The eerie cannibalism (only with a different name).
The flickering shades to the front right corner.
The lack of openings.
Peace and beatitude seemingly
all round the cave.

I want in.
I’m dressed decorously enough,
am a moody person, quite a loner,
secretive to a degree to make a perfect stand-in.
I could learn to pray.
Make-believe I speak the lingo of the believers.
Play psalms on the piano
to a chorus of stray adolescents.
These are my bonuses,
I'm a fast learner,
I'm a good music-maker,
ready to eat at anything that comes my way.
Do you want me in?

The picture shows blurry,
many features have been left out,
(or else there was a tremor in my hand,
focus not well zoomed-in,
light defective somehow).
Silence sits on it all right,
it slits neatly through the chirping,
rises behind the figures, above the images
of the pleading saints,
the portraits of the dying.

I undress with etiquette,
I’d make a good believer
if only they’d take my word.
My clothes sprayed on the bedspread,
their legs wide apart, side by side,
they glow with the light taken
from those with iron beliefs for tokens.
They X-ray me, they see right through me
and capture that which I cannot possibly see.

__________________________

Avui em mudo com una missaire:
una peça de roba per a la solemnitat, una per a l’autocontenció,
una per a l’atenció ben focalitzada.
Estan tan absorts, els missaires,
tan centrats en els seus pensaments, el tedi,
tan plens de dols d’edició no abreujada,
poc que poden parar l’oïda
a les santes paraules del xaman surant afables
mentre sanglota encanteris poca-solta
que faran que les lloques es prenyin.
No vull un panxot, jo.

Temps de centrar-se, ara.
Zoom, zoom, zoom
primer pla
dispara
mira.
Com un missaire.

El miracle de la transubstanciació.
El fantasmagòric canibalisme (només que té un altre nom).
El parpelleig d’ombres a la cantonada del fons a la dreta.
L’absència de finestres.
Pau i beatitud, pel que sembla,
tot al voltant de la cova.

Vull ser un d’ells.
Vesteixo amb decòrum,
sóc tenebrosa, una solitària,
prou reservada per a aquesta suplantació.
Podria aprendre a pregar.
Fer veure que parlo la llengua dels creients.
Tocar salms al piano
entre veus d’adolescents sense rumb.
Aquestes són les meves bondats:
aprenc ràpid, jo,
sóc bona amb la música,
a punt per arramblar amb qualsevol cosa que se’m posi al davant.
Que m'hi voldríeu?

La foto surt borrosa,
molts trets n’han quedat fora,
(o és que hi tenia un cert tremolor a la mà,
el focus descentrat,
la llum defectuosa per alguna raó).
Se’n respira el silenci,
que sega amb precisió el xerroteig,
que s’alça darrere les figures humanes,
sobre les imatges dels sants implorants,
els retrats dels moribunds.

Em despullo amb etiqueta;
faria el pes com a creient
només que em prenguessin de veres.
La meva roba ruixa el cobrellit, cames ben obertes,
camal per camal, i m’enlluerna amb la resplendor presa
als que brillen amb opinions de ferro.
Em radiografia, m’exposa.
Hi veu al meu través
i revela el que jo no puc veure.

Zoo / Zoo

By Ester Astudillo / Per Ester Astudillo

I may grow a trunk
be like one of those beasts
in the non-glass menagerie
gulping peanuts like mad:
they don’t know
there’s a word for
‘tomorrow’.

In fact, I have a trunk
this minute. Can’t you see?
Like the emperor’s new clothes:
volatile
four-legged
unclad or headless.

No pals around
to lace trunks with
trim our nails one another
like orphaned infants
(guess they’re of the
emperor’s type, too)
pin our tails to the wall.

So I like idling with the treats
visitors feed me on occasion
racing on my giant striped
slippery circus ball
and keep clear of
platitudes like ‘tomorrow’.
Fair enough a life
no need for a show-room.

* * *

Em puc deixar créixer trompa
ser una d’aquelles bèsties
en el zoo de no-vidre
engolint cacauets com psicòpates

que no saben que hi ha
un mot per 'demà'.

De fet, tinc trompa ara mateix.
Que no ho veus?

Com el vestit nou de l'emperador:

ara hi sóc, ara no
de quatre grapes
estocinada o nua.

Em caldrien col·legues
per fer-hi un llaç amb les banyes

podar-nos les ungles així
com infants orfes

(són segur de la colla
de l'emperador, també)
jugar a anar clavant-nos
la cua per les parets.

Així és que m’entretinc
amb els confits que els visitants
m’engeguen d’hora en hora
fent equilibris sobre l’enorme
pilota de circ
sucosa i ratllada
i fujo de vel·leïtats
com ara 'demà'.

Una vida maca
no calen espectacles.