Wordless / Innombrable

I've gained the world then lost their lost
maybe it's cause I'm getting old
all the people that I know
have gained the world then lost their souls

MORCHEEBA in Dive Deep

My thanks to Morcheeba,
from whom I borrowed a line in the poem
apart from the quote

An to P. He knows well what for



The world is so small - it turns out.
A memento of sorts,
boundaries within easy reach
–and so British!
I could have met Lady Macbeth, as it goes,
-be indeed Lady Macbeth-
or come across Queen Elizabeth,
be a number among her damsels -
had the stars been inclined differently.

So don’t find me.
Don’t search the globe for me,
however apt for navigation.
Cause if you do
some day you’ll be tempted to say
there are words for people like me
and I couldn’t agree less:
I don’t think there’s very many.

* * *

El món és petit
a dia d’avui
Poc més que un souvenir,
amb els confins tan a mà!
-i tan britànic!
Podria, com qui diu, haver conegut lady Macbeth
-o millor encara, ser lady Macbeth-,
o haver coincidit amb la reina Isabel,
ser una dama en plantilla –
si els astres ho hagueren volgut.

Així és que no em trobis.
No furguis l’orbe,
navegable i tot.
Si ho feies, tard o d’hora et temptaria de dir
que hi ha un nom per a la gent com jo
i no hi puc estar menys d’acord:
no n’hi ha, d’això.
No n’hi ha.

Time Refuses to Stop / El temps no vol deturar-se

And all I know of you
Is in my memory.
And all I ask is
You remember me.

S. VEGA in ‘Rosemary’, from Retrospective

Cuenta y canta la cifra en la esfera,
cuenta y canta tácticas de espera
con su tic-tac, tic-tac, tic-tic-tac.

L. E. AUTE en A día de hoy

Identity is memory, I told myself. Memory is identity.

JULIAN BARNES in Nothing to Be Frightened of

I wonder if memory is true, and I know that it cannot be,
but that one lives by memory nonetheless and not by truth.

IGOR STRAVINSKY

By / Per Ester Astudillo


I don’t masturbate no more.
They say it’s a good thing,
say it’s a sign of maturity,
but I’m not all that sure:
after all I’m over forty.

I don’t replace dead plants at home,
they keep dangling indecorously
ruining the vista.
But this is not a sign of maturity,
nobody says so,
nobody dares say what it is
a sign for,
and I wonder.

Other things I’ve ceased to care for:
parental approbation,
success,
making a good mother’s job,
sustained sexual satisfaction,
being over- or under-weight,
an easy life,
pill abuse,
Romantic love,
a bosom friend for a life-time,
God’s existence,
etc.

And here’s a conundrum all right,
‘cause I get half reassuring
and half disheartening feedback,
which makes me wonder.

And I wonder too if this wondering
is of any use
or what it may be a sign for,
‘cause I’m over forty.

I don’t masturbate no more.
Yet the best is not behind
but still to come,
all too settled in my memory.

* * *

Ja no em masturbo.
Diuen que m’hauria d’acontentar, això,
que és un signe de maduresa,
però jo no n’estic tan segura:
al cap i a la fi, en tinc més de quaranta.

No enretiro les plantes mortes a casa,
continuen penjant totes lletges
destorbant la vista.
Però això no és senyal de maduresa,
ningú no ho diu,
ningú no s'atreveix a dir de què és senyal,
i em fan ballar el cap.

Altres coses per les quals
he deixat de preocupar-me:
l’aprovació dels pares,
l’èxit,
fer una bona tasca com a mare,
tenir una vida sexual plena,
pesar més del compte,
una vida fàcil,
pesar menys del compte,
fer-me addicta a les píndoles,
trobar la mitja taronja,
conservar un amic de l’ànima,
l’existència de Déu,
etc.

I hi ha un cul-de-sac aquí,
perquè em diuen
meitat coses tranquil·litzadores,
meitat descoratjadores,
i em fan dubtar.

I em pregunto també
si dubtar porta enlloc,
o de què pot ser senyal,
perquè en tinc més de quaranta.

Ja no em masturbo.
Però el millor encara no ha passat,
està per venir,
tot ben lligat
en el meu cap.

Visiting Memories / Recuerdos de visita

Thanks to Suzanne Vega,
always so inspiring

Like an ordinary child
you sit face-front in class
-take care to hide your left profile.

The skipping of pre-schoolers in the playground
makes you drowsy, their chanting
comes suddenly front
and subdues school talk,
academic prattle.

No words to give you heart like
‘it’s OK, your panties won’t show in the file’
or
‘you overdid your gloss today’.

That’s how the underclothes come to show
and your lips tinge the glass over the meal
and make a smudgy mess all over your mouth;
everybody laughs and you get a dumb feeling,
you don’t find it a bit comical.

A leap of time years ahead
with the skipping recast somewhat.
You make do with no underwear or lipstick
for gaffes,
cutting down to essentials.

A safety pin clips your heart
to the lining of your skirt,
it comes loose every night.
Bust –extra-raw terra-cotta-,
gets hooked in place daily at 8 a.m.
Ordinary stuff.
Limbs, blank extensions
in lieu of boughs of a sort,
stopped growing time back
-no supple birch no more-,
you keep them on non-stop
by way of granting touch somehow.

Yet another leap of time
and unaccountably you dream

you learn to have a life.

Como una niña cualquiera
te sientas de frente en la clase
-evitas el perfil izquierdo.

Los párvulos jugando a la comba
te aletargan, su canto pasa a primer plano,
y enmudece la cháchara,
el parloteo escolar.

Vagas palabras de ánimo:
‘tranqui, no se te verá el viso’
o
‘te pasaste con el pintalabios’
las dice la boca de nadie.

Así es cómo sí se te ve el viso
y cómo embarras el vidrio a la una,
el rojo pintarrajea desde la comisura al mentón
y todo el mundo se ríe, y te sientes expuesta,
no te parece gracioso.

Un salto adelante en el tiempo,
la comba ha cambiado un tanto.
Te abstienes de visos y rouge
-deslices seguros.
¡Recorta, tiro a lo esencial!

Un imperdible en la falda
te amarra las entrañas,
lo sueltas cada noche.
El busto –pura terracota-,
lo ensartas a las 8 en su sitio.
Nuestro pan de a diario.
Brotes de antena, a falta de miembros,
quisieron dejar de crecer tiempo atrás
-madera vieja a fin de cuentas- ,
los llevas puestos día y noche.
Garantía de contacto.

Un nuevo salto en el tiempo
y sin saber cómo ni por qué
sueñas que aprendes
a tener una vida.