Almenys això ho tenen en comú
el poema i la vida:
es juga per no res
en canvi de no res
a tota ultrança.
Enric Sòria
Per Ester Astudillo
De matinada el mòbil es dispara a les 5.55 a.m. exactament –el teclat llambrega una dècima de segon després, ho té mesurat-: el temps just per passar-se una aigua i la pinta –es dutxa al vespre per estalviar a la família sorolls avorrits i innecessaris tan d’hora-, vestir-se, escalfar-se un insípid cafè amb llet del dia anterior que es promet no tornar-se a empassar mai més, i estirar d’una revolada les claus del cotxe per apropar-se a l’estació dels ferrocarrils, a l’altra banda de la vila.
Mentre condueix en la mitja llum de l’albada recita mentalment la llista d’esdeveniments que planaran sobre el dia d’avui, i calcula que el marge d’error en l’agenda i l’horari que preveu no pot ser superior a ± 5%; no es descompta aquest cop: té ben present que el marge d’error sobre aquest càlcul de probabilitats és també del ±5 %. Atura a temps l’obsessiva cadena de pensaments i se centra a buscar un lloc per aparcar prop l’estació.
Abans de travessar a l’andana pel pas subterrani avança la noia pigada i amb rastes rogenques que puja al segon vagó, i tretze passes més enllà, el funcionari-gris-amb-maleta que parla d’esma amb l’entusiasta i esvelta italiana papissota, avui vestida un xic menys discreta que d’habitual. ‘Té reunió important a la feina’, pensa, i s’apressa a pujar els graons quan la megafonia canta la lletania premonitòria. No pot fer tard, avui.
El tren arriba a ciutat dos minuts després de l’hora assenyalada, dins del marge de retard excusable. El gest cortès de la recepcionista quan en entrar la porta automàtica quasi li sega la natja esquerra, tan insòlit, el percep massa tard per respondre-hi perquè l’ascensor ja s’obre i altres companys procedents del pàrquing s’esperen per pujar i se’l miren amb impaciència. S’hi endinsa amb somriure babau i per un moment l’angunieja l’espurna del ± 5%. Catorze segons i fora. Deu passos i sóc al despatx. Tres segons i el carallot del Miquel girarà el canell dret subreptíciament per comprovar si arribo amb un retard permissible.
El dia transcorre d’acord amb les previsions. El dx a l’agenda de sobre la taula el sacsa i deixa anar un mecasumlolla: s’ha descuidat la bossa d’esport al rebedor de casa, així és que es fa una nota mental de trucar a migdia en Joan per anul·lar la cita de meitat setmana a l’esquaix del poble. Tot i així, no li sap greu, fora de les calories que avui deixarà de cremar: el Joan és un brètol que cada dia el carrega més -s’anima sense proposar-s’ho- sempre a tombs amb les seves petites rancúnies de matrimoni gastat sense fills i la història inacabable de l’afer amb la Laura de cal Gili: ‘som en un cul-de-sac’, es lamenta cada dimecres. Cul-de-sac, li agrada la paraula, la sonoritat. Sembla catalana però sap que és francesa, i que és del francès que ha passat a altres llengües. Enzes qui es deleixen en la pronúncia cadenciosa de ‘cul-de-sac’ pensant-se que és una reivindicació d’algun tipus.
Igual com se salta la sessió esportiva, també fa el salt a la Clàudia, no perquè ell vulgui: li ha demanat de canviar el dia de trobar-se per un inoportú imprevist sense importància en la seva agenda. No hi fa miraments i n’hi dóna l’ok, es veuran demà-passat per comptes d’avui, però s’ensuma canvis a la vista en aquest terreny i això l’inquieta. De nou, durant uns segons, li balla pel cap la xifra del ± 5%, aquest cop més punyentment, i altre cop la foragita mirant d’encabir la cita en el dia més traginat de la setmana.
Quan arriba a casa al vespre l’Albert avui no és acotxat i l’Aina no ha ajustat encara la porta a la mida exacta perquè hi entri una escletxa de claror del passadís i el nen no es neguitegi si es despertava de nit. Sopen al menjador, pizza precuinada i una amanida envasada i ja neta, regada amb vi blanc d’oferta, mentre el televisor rondina, tapant el silenci, fórmules sobre temperatures elevades i xafogor per als dos propers dies. Sorprenentment, avui ella accedeix quan al llit se li acosta amb intencions inequívoques. Després d’una sessió de sexe prou satisfactòria –si bé cada cop més semblant a si mateixa-, s’assegura que el mòbil té la bateria plena i que està programat per a les 5.55 a.m. Triga 17 minuts i mig a adormir-se.
