miércoles, 30 de enero de 2008

Els 80 km/h i el butanero

Quan teníem entre 12 i 14 anys i ens vagava, els divendres a la tarda ens dedicàvem amb el Sergio i el Luis a anar picant a les porteries dels blocs del nostre barri, Bellvitge. (Efectivament: l’indret que ha popularitzat la paraula esvorancs.) Un cop entràvem a les porteries, fèiem a l’edifici alguna trapelleria de poca importància, com ara baixar escales avall com esperitats i picar a tots els timbres. De tant en tant calia córrer de valent perquè ens creuàvem amb algun veí o veïna que ens recriminava que no tinguéssim res millor a fer que emprenyar-los –la qual cosa era més o menys certa: vull dir, que no teníem gaire res a fer.

Per accedir a les escales, perquè ens obrissin la porta que hi donava accés, necessitàvem algú amb poder de convicció a l’intèrfon, algú dotat per a la comunicació, amb el do de la paraula. De tant en tant dèiem l’abracadabra de què ha parlat amb encert en Quim Monzó: “Correu comercial”. I tothom obre, tu, mal que després sigui un fanàtic de tancar portes. El cas és que el nostre especialista era el Sergio. Picava a un timbre i la cosa anava més o menys així: “¿Quién?”. “El butanero”. El Luis i jo començàvem a riure només de sentir la veu impostada, ennassada, com la de l’humorista Arévalo, aleshores popular gràcies a l’1, 2, 3. Normalment l’interlocutor responia: “Aquí no hemos pedido butano”. Llavors el Sergio replicava: “Ah. Entonces soy...”, feia una pausa com per pensar, i rematava: “el de los huevos” (val a dir que aleshores encara hi havia qui comprava ous i oli a domicili). Així mai no ens obrien, és clar, però passàvem una bona estona.

Una mica la sensació aquesta de “sóc el del butà, ah, que no n’ha demanat? Doncs llavors sóc el dels ous” és la que hem tingut tots plegats amb la limitació a 80 km/h amb què hem començat l’any els baixllobregatins. En particular, passa que anant cap a Barcelona hem de reduir a 80 abans de la bifurcació en què se separen la B-23 i la A-II, i quan tornem cap a casa podem començar a pitjar una mica més a partir de Molins, més o menys. La limitació va començar amb l’explicació que era per reduir la contaminació. Llavors els del RACC van reaccionar tot adduint-hi arguments en contra i el Govern es va treure un as de la màniga: “Bé, és que així també disminuïm el nombre d’accidents”. Molt bé! Però no havíem quedat que era per lluitar contra la contaminació? El que deia, que ara no és el del butà, que és el dels ous.

Podríem recordar que el 2005 Esquerra havia proposat incrementar la velocitat a les autovies i autopistes a 130 km/h, però els equilibris tripartits forcen la desmemòria i el que abans era menyspreu per la contaminació ara és cura pel medi ambient. Més val, doncs, que en comptes de portar a col·lació records enclotats en el pou de la memòria, proposem noves alternatives al butà i als ous, vull dir, a la contaminació i als accidents. Vostè ha de córrer menys perquè li surt més barat. Perquè no li posaran multes. Perquè gastarà menys el cotxe. Perquè podrà trigar més a arribar a casa i postergarà els consegüents embolics familiars. I, sobretot, doni les gràcies que el Govern no hagi dit que era una qüestió només de contaminació. Altrament, potser al Baix Llobregat limitarien la velocitat a 20 o directament tornaríem a viatjar amb tartana.

1 comentario:

paula dijo...

Me encanta como enlazas los temas y los gradas, de la tierna travesura ...a la putada seudoecológica.
Hay que abrirte la puerta por "huevos" y leerte despacito,tienes miga je,je.
Pd) Por lo menos llegaras bien peinao y deseo que bienvenido.