Mostrando entradas con la etiqueta relat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta relat. Mostrar todas las entradas

lunes, 14 de marzo de 2011

El discurs


Per Ester Astudillo

Si hagués aterrat de cap d’un asteroide no seria pas més estranya que no és ara. Fóra dissemblant una paraula més adequada per expressar amb idoneïtat el que vol dir? Probablement sí. Pica dissemblant sobreescrivint estranya. Ni els conciutadans del seu entorn –conciutadans? Sí? Tan apropiat com dir-ne d’això meu comunicació- ni els conciutadans la trobarien, posem per cas, més luminescent, o més perillosament radioactiva. La seva filiació, què hi té a veure amb la d’aquells amb qui conviu? La de l’ADN seria, arribat el cas, una prova merament anecdòtica i els resultats, no concloents. Lamenta per dintre seu l’encara popular dèria del cientifisme, ròssec d’un passat llunyà en què calia demostrar-ho tot amb dades.


La pantalla fa pampallugues i li ploren els ulls. No la satisfà el to que està prenent el text, especialment per al propòsit que busca. La teoria és el seu camp natural de batalla, però no la pragmàtica. Si sempre ha declinat les ofertes de praxi absoluta, per què acceptar ara aquest encàrrec que li requereix un savoir-faire que clarament li manca?

Suprimeix la totalitat del que té escrit. Dubta amb ànsia davant la llum titil·lant, deshabituada com està al vici de rosegar la punta del llapis, i sense ni mica del regust corromput de la fusta a la saliva que no sap imaginar, com si conservés una certa petja mnemònica del desassossec, repica el text: La senyora en qüestió mereix sens cap mena de dubte i sense incórrer en exageració, la mort per la forca: una pena a l’alçada de la insolidaritat que ha caracteritzat la seva carrera pública. De més estan les proves científiques que reclamen els seus defensors, en un dissortat intent per congraciar-la amb la justícia. Mdme. X ha demostrat, sense marge d’error possible, que pertany a la pitjor espècie de servidors públics, i la pena capital no és en aquest cas cap desproporció. Somriu amb un gest mecànic que recorda el de satisfacció i tanca el programa d’esma.

viernes, 21 de enero de 2011

Màxima tensió




Per Mercè Mestre



Seràs el meu assassí.
Et crearé a consciència, amb el perfil adequat.



La Rarita no podia dormir. Tres dies desperta pintant bombetes amb puntets de purpurina vermella no eren producte de l'insomni sinó de l'obsessió per la seva obra. De tant en tant, un glop de cafè, passaport a la terra.


Sempre havia estat una dona mística, malgrat que el 99,9 per cent dels enquestats hauria afirmat directament que era boja, completament boja. Jo no.


La tercera nit, que era una nit preciosa d'avions blancs i gessamí, Rarita va sospirar mentre pintava la darrera bombeta. Quan va encendre la seva obra -un gegant de tres metres amb 999 punts de llum vermellosa-, es va espantar tant que no va poder superar el 21 de màxima i el 12 de mínima de la seva tensió arterial.


viernes, 7 de enero de 2011

Regal




Per Mercè Mestre



Regal és el pitjor de la classe. No entén la descomposició de línies en punts, dels quadrats en triangles i, molt menys, l'expansió proporcional del cercle en tsunamis de corbes. Qui li havia de dir que les martemàtiques, ciència marina per excel·lència, seria la seva pedra de fetge, el seu coàgul d'artèria, el seu pinyol d'oliva, el seu moc de nas...


Matí, tarda i nit Regal deambula malalt pels passadissos del marstitut, institut supramarí que sura a la deriva buscant algun continent on ancorar els fonaments. No pot dormir perquè, malgrat que és el pitjor de la classe -o potser per això precisament-, està descobrint una teoria alternativa que trenca tots els esquemes de la lògica contemporània, mal anomenada pura, i que afirma que de dues impossibilitats, tres són possibles i una no. Però a ell, el que el té preocupat de debò és aquesta una que no és possible. Vol descobrir la raó d'aquest forat negre del càlcul. I, és clar, les circumstàncies són adverses: tempestes, huracans i maremots el desconcentren. Per no parlar de les balenes noel, que per aquestes dates embogeixen a la nit i fan sorolls de campana de vaixell. Invisibles, ensordidors. Muntanyes de panxa agressiva, perseguidora, que s'empassen tota criatura definida o indefinida que s'acosta a les seves barbes. Regal no sap com restar aquest percentatge d'horror de la suma total d'incerteses i pors que no el deixen dormir. Mentrestant va calculant fredament les possibilitats de ser engolit per aquelles barbes abans d'haver completat la seva teoria, i s'estressa més i més i més.


Una nit sense estrelles, de lluna tímida, el buit és més gran que mai. Les llàgrimes dels més petits emocionen els mitjans i commocionen els grans. S'intueix maremot. L'horitzó es corba com l'esquena d'un guerrer. El cel amaga arestes. La llum s'indefineix encara més. El silenci, trencat de sobte per un orfeó de campanes, repúdia la seva definició a cops de fuet. La balena avança. Noel, noel, noel, noel. El punt i seguit tremola. Noel, noel, noel, noel, noel. Les comes s'encongeixen amb un rictus de punt als llavis. Noel, noel, noel, noel, noel, noel. Les vocals obren la boca com peixos voladors. Les barbes escupen aigua presonera, tancada entre barrots. Les alarmes dels marstitut es disparen tard, massa tard. Regal ja és al sac. La quarta impossibilitat, la més difícil, la que ell mai no ha pogut demostrar científicament, s'ha fet possible. D'aquí un any serà escopit per la balena i arrossegat per les onades fins a la platja.




viernes, 26 de noviembre de 2010

Companya política




Per Mercè Mestre



El cara a cara havia acabat. Es van mirar amb complicitat. La regidora va fer un senyal al tècnic de so i a la càmera 1.

- Bé, t'acompanyo a casa, carinyo.
- Sí, espera'm, que em desmaquillo i em canvio en un moment.

Un minut abans eren enemics polítics, competidors rabiosos amb rímel d'odi espès a les pestanyes. Un minut després, canya de sucre.

- D'acord, t'espero a la cafeteria.

Pels passadissos i a l'ascensor anava saludant persones que gairebé no coneixia, però és el que tocava ara. No es podia queixar. Segons les darreres enquestes era el candidat favorit i, si no hi havia sorpreses d'última hora, podia guanyar les eleccions per majoria. Va sentir una punxada en el centre de l'univers.

- Bon dia.
- Bon dia. Felicitats, president!

Es va mirar de reüll al mirall de l'ascensor. Qui era aquell brètol? De sobte no es reconeixia. Es va atabalar una mica.

- Com és possible que no sàpiga qui sóc?

Tothom el saludava pel seu nom, però ell no sabia qui era ni què hi feia, en aquell ascensor, ni d'on venia ni on anava, ni, ni, ni...

Quan es va despertar a l'hospital, al cap de tres hores, ella era al seu costat.

- Hola carinyo, sóc jo. Em reconeixes?
- Per què em dius carinyo? Què t'ha passat a la boca?
- Ah, la dent! Me l'he trencat quan he sortit corrent del lavabo. M'han vingut a avisar perquè no et trobaves bé i hem cridat una ambulància. Amb les presses, he ensopegat amb una catifa i he caigut...
- I jo... què hi faig aquí, en aquest llit? I tu, què hi fas tu al meu costat?

Per un caprici de la memòria, només recordava la seva faceta de contrincant política, però no la reconeixia en les altres facetes de la seva vida privada.

- Mmmmmmmmm, això no m'agrada. Sembla una trampa. Què m'heu posat a la beguda?

L'endemà tots els mitjans se'n van fer ressò. Però, malgrat que van publicar la versió oficial dels fets, ell es va passar la resta de la campanya desmentint-ho tot i acusant la seva companya d'intriga i atemptat contra la seva integritat física.

Ella amb prou feines va poder obrir la boca per defensar-se. Tenia la geniva inflada i un somriure entre trist i antiestètic.

Cap dels dos no va obtenir la majoria.




viernes, 6 de agosto de 2010

La primera comunió





Per Mercè Mestre



Vas sortir del restaurant amb la forquilla clavada al clatell, tan dignament.


En pocs minuts vam deixar enrere aquell infern de nens vestits de blanc, de cambrers cantants, de pastissos amb bengales i copes de gelat coronades de paraigüetes taiwanesos. Plovia en cinc direccions i era impossible trobar taxi. Sota els núvols, més núvols. Salvatges, colla de salvatges! Tan educats, tan discrets, tan blaumirats! La casa dels horrors...


A la tercera cantonada vam parar un taxi. La cara del taxista em resultava bastant familiar, però no l'acabava de situar. Camí de l'hospital, ens va avançar una ambulància. Una altra ambulància. Òpera estrident. A dintre, dos caníbals camí del quiròfan -m'ho van dir hores després a la sala d'espera de llum aigualida-, dos carronyaires vestits de primera comunió (ara els vampirs també combreguen?).


No se'n van sortir. Ara els seus esperits em persegueixen cada nit, quan entro a la cuina, quan obro la nevera, quan descongelo la meva dosi de sang, quan llepo la seva darrera fotografia.


lunes, 19 de julio de 2010

No letter today, Sir


Almenys això ho tenen en comú
el poema i la vida:
es juga per no res
en canvi de no res
a tota ultrança.

Enric Sòria



Per Ester Astudillo


De matinada el mòbil es dispara a les 5.55 a.m. exactament –el teclat llambrega una dècima de segon després, ho té mesurat-: el temps just per passar-se una aigua i la pinta –es dutxa al vespre per estalviar a la família sorolls avorrits i innecessaris tan d’hora-, vestir-se, escalfar-se un insípid cafè amb llet del dia anterior que es promet no tornar-se a empassar mai més, i estirar d’una revolada les claus del cotxe per apropar-se a l’estació dels ferrocarrils, a l’altra banda de la vila.


Mentre condueix en la mitja llum de l’albada recita mentalment la llista d’esdeveniments que planaran sobre el dia d’avui, i calcula que el marge d’error en l’agenda i l’horari que preveu no pot ser superior a ± 5%; no es descompta aquest cop: té ben present que el marge d’error sobre aquest càlcul de probabilitats és també del ±5 %. Atura a temps l’obsessiva cadena de pensaments i se centra a buscar un lloc per aparcar prop l’estació.


Abans de travessar a l’andana pel pas subterrani avança la noia pigada i amb rastes rogenques que puja al segon vagó, i tretze passes més enllà, el funcionari-gris-amb-maleta que parla d’esma amb l’entusiasta i esvelta italiana papissota, avui vestida un xic menys discreta que d’habitual. ‘Té reunió important a la feina’, pensa, i s’apressa a pujar els graons quan la megafonia canta la lletania premonitòria. No pot fer tard, avui.


El tren arriba a ciutat dos minuts després de l’hora assenyalada, dins del marge de retard excusable. El gest cortès de la recepcionista quan en entrar la porta automàtica quasi li sega la natja esquerra, tan insòlit, el percep massa tard per respondre-hi perquè l’ascensor ja s’obre i altres companys procedents del pàrquing s’esperen per pujar i se’l miren amb impaciència. S’hi endinsa amb somriure babau i per un moment l’angunieja l’espurna del ± 5%. Catorze segons i fora. Deu passos i sóc al despatx. Tres segons i el carallot del Miquel girarà el canell dret subreptíciament per comprovar si arribo amb un retard permissible.


El dia transcorre d’acord amb les previsions. El dx a l’agenda de sobre la taula el sacsa i deixa anar un mecasumlolla: s’ha descuidat la bossa d’esport al rebedor de casa, així és que es fa una nota mental de trucar a migdia en Joan per anul·lar la cita de meitat setmana a l’esquaix del poble. Tot i així, no li sap greu, fora de les calories que avui deixarà de cremar: el Joan és un brètol que cada dia el carrega més -s’anima sense proposar-s’ho- sempre a tombs amb les seves petites rancúnies de matrimoni gastat sense fills i la història inacabable de l’afer amb la Laura de cal Gili: ‘som en un cul-de-sac’, es lamenta cada dimecres. Cul-de-sac, li agrada la paraula, la sonoritat. Sembla catalana però sap que és francesa, i que és del francès que ha passat a altres llengües. Enzes qui es deleixen en la pronúncia cadenciosa de ‘cul-de-sac’ pensant-se que és una reivindicació d’algun tipus.


Igual com se salta la sessió esportiva, també fa el salt a la Clàudia, no perquè ell vulgui: li ha demanat de canviar el dia de trobar-se per un inoportú imprevist sense importància en la seva agenda. No hi fa miraments i n’hi dóna l’ok, es veuran demà-passat per comptes d’avui, però s’ensuma canvis a la vista en aquest terreny i això l’inquieta. De nou, durant uns segons, li balla pel cap la xifra del ± 5%, aquest cop més punyentment, i altre cop la foragita mirant d’encabir la cita en el dia més traginat de la setmana.


Quan arriba a casa al vespre l’Albert avui no és acotxat i l’Aina no ha ajustat encara la porta a la mida exacta perquè hi entri una escletxa de claror del passadís i el nen no es neguitegi si es despertava de nit. Sopen al menjador, pizza precuinada i una amanida envasada i ja neta, regada amb vi blanc d’oferta, mentre el televisor rondina, tapant el silenci, fórmules sobre temperatures elevades i xafogor per als dos propers dies. Sorprenentment, avui ella accedeix quan al llit se li acosta amb intencions inequívoques. Després d’una sessió de sexe prou satisfactòria –si bé cada cop més semblant a si mateixa-, s’assegura que el mòbil té la bateria plena i que està programat per a les 5.55 a.m. Triga 17 minuts i mig a adormir-se.

viernes, 9 de julio de 2010

Fastidis




Per Mercè Mestre


Sota l'epígraf "fastidi", un amic meu biòleg, col·leccionista de cranis i altres estranyes formacions geomètriques, classifica situacions molestes i enutjoses de la vida que deriven en estats anímics negatius tintats d'una gamma diversa de colors, graus i modalitats.




Fastidi 1: Com és de fàcil caure per una escala encerada (o simfonia del turmell trencat)


La típica situació: estàs parlant de política irreflexiva (1) amb el primer esglaó de l'escala de la feina, al replà, indecís davant l'ascensor, i alegrement decideixes baixar al carrer xino-xano com qualsevol bípede amb capacitat motora descendent contrastada. I baixes. I baixes. I baixes. I, de sobte, superat el quart tram, l'escala perd consistència, entra en estat de bava, i tu i els teus 70 quilos us accelereu dragonkanianament cap a la primera perpendicularitat sòlida que us atura. Ja només ets un ferit. Un ferit observable, fracturat, esquerdat, marejat, immòbil, adolorit; en definitiva: manipulable.


Aleshores comença la dansa d'ulls, mans, paraules, telèfons, corredisses, onomatopeies de dolor solidari, càlides, càlides, càlides, de sobte fredes, fredes, fredes, tremolors, pors, indecisions, sirenes, preguntes, vàliums, catacrac i al seu lloc, crits agudíiiiiiiiiiiiiiiiiiissims com agulles roents en el volcà més profund de la ferida, immobilitzacions, sirenes, pors, punxades, fred, son, més son, més son... i en aquest precís moment tens la visió:


L'abella reina Li, des de la seva cambra ombrívola i melosa d'un rusc proper, està dirigint l'Operació Cera. És un experiment pilot bèstia, fins i tot en el rànquing estratègic animal. Un exèrcit d'obreres enceradores disparen centenars de gotes de cera sobre el marbre indefens de l'escala, que, malgrat la seva enèrgica protesta, queda segellada en pocs segons, lluent, elegant i traïdora com la resta de súbdits del regne: la cerilla mare de tots els focs, l'espelma d'aniversari encomanadora d'anys, la cerimòmia egípcia de benes encerades, la pal·lidíssima vampira a la sala infestada de ratpenats del museu de cera, l'enganyosa cirera decorativa del cistell, la paret del lavabo de la cereria plena d'abelles i abellots armats amb estranys artefactes que disparen no sé quina mena de líquid pastós, la zona zero, reduïda a les seves pròpies cendres, dins d'un rellotge de sorra que marca el final de l'operació mentre la reina, empíricament perversa, obliquament jesuítica, enjardinadament insatisfeta, anota en la seva agenda la previsió ben calculada del nombre de baixes.


El cervell t'esclata. Despertes enmig del fastidi. Embenadíssim. Suat. Atrapat.



(1) Que no es reflecteix en el mirall, com els vampirs.





lunes, 19 de abril de 2010

Malastrugança

Mai era el país on jo habitava. Era un país sense retorn. No m’agradava. Era el meu país, el que jo havia triat, però ell no m’havia escollit. Mai no m’havia designat: era una súbdita de l’Estat de mai. Els habitants de mai no tenen cap esperança. Parlen la llengua de la nostàlgia. La seva moneda és el temps que passa: són incapaços d’estalviar-ne i dilapiden la vida en direcció a un gorg anomenat mort que és la capital del seu país.
Els maistes són grans constructors d’amors, d’amistats, d’escriptures i d’altres edificis colpidors que contenen la seva pròpia ruïna des del principi, però són incapaços de construir una casa, una llar, qualsevol cosa que s’assembli a un allotjament estable i habitable.
Els maistes no creuen que la vida comporti un creixement, una acumulació de veritat, de saviesa, de riquesa i d’experiència; saben des que neixen que la vida és un decreixement, una minva, una despossessió, un desmembrament. Han rebut un tron amb l’única finalitat de perdre’l.


AMÉLIE NOTHOMB, dins de Biografia de la fam

Allunya't dels que viuen del patriotisme dels altres.

CONSTANCIO C. VIGIL


Per Ester Astudillo

Havia estat atzarós el seu naixement. Tan atzarós de fet com la seva concepció, i alhora miraculós, com igualment miraculosa havia estat la gestació fins al moment del terme. La mare -tampoc el pare, els avis ni els altres parents si n'haguessin estat al cas- no hauria apostat ni un duro perquè el seu ventre donés finalment fruit. Però contra tot pronòstic, en vaig sortir jo: en aquell moment precís que figura al revers del meu DNI, justament a 41,37 graus de latitud nord i 0,38 graus de longitud est, exactament on a ningú de la família, a la mare per començar, se li havia perdut res.

Fou una veritable catàstrofe que la mama hi anés a petar sense cap crit del destí: la mare no hi creu en el destí, és una dona molt del seu temps avant la lettre. Encara avui, 33 llargs anys després de la meva dissort, pateixo les desafortunades conseqüències d'aquella fatalitat. I és que aquell país és el bressol de la nostàlgia: tots els nascuts en aquella pàtria estem predestinats a una vida de melangia, estem abocats, per què no dir-ho com se’n diu comunament, a la pena.

Dic pàtria i faig mal fet, perquè ara us fareu una idea equivocada del que volia dir. La melangia de la terra d'on jo vinc ve precisament perquè tots els nacionals d'aquell país naixem apàtrides. Ves tu, quina ironia més grossa, però aquestes són les coses que té el destí, ja no em discuteixo més amb la mama per creure-hi jo i no creure-hi ella: naixem allí, ens bategen, ens registren, segueixen fil per randa el protocol civil que la gent entenimentada i pràctica segueix quan hi ha un infantament a la família perquè quan ens fem grans puguem tenir DNI, seguretat social i passaport... però som en essència apàtrides. Som apàtrides abans que humans, no és cap broma això: ho he comprovat amb tots els nacionals que conec –no gaires, per sort-; enteneu-me, no vull dir que en conegui pocs, sinó que conjuntament som, afortunadament, un grup poc nodrit. No sé què ho fa però és així, he deixat de buscar-li explicació, ni racional, ni divina ni tan sols paranormal.

I això que deia de la ironia, que em sembla que no ho he deixat prou clar: ves que no és irònic, que el fet de néixer en un indret determinat -diguem-ne pàtria en benefici del discurs- et faci apàtrida! Però no val a fer-hi càbales, ni a posar-se de cul: tenim una manca de sentiment nacional que els metges han batejat com la Síndrome del Patriota Deficitari (SPD). Perquè això sí que ho tenim: som pocs però ben avinguts, i intel·ligents i guapos com el que més. Tant que hem merescut fins i tot un nom propi!

No és que estiguem molt malalts, no, i ara!; podem fer vida normal. Vull dir que som nadons com qualsevol altre durant, posem per cas, els 2 primers anys de vida, ens alleten al pit els primers mesos i tota la pesca, ja m'enteneu. De fet, podem passar per gent moooolt normal fins a una certa edat, i n'hi ha que s'han dut el seu secret amb ells a la tomba -darrerament és més l'urna que altra cosa, però bé, aquest detall tant hi fa per l’afer que m’ocupa.

Les primeres dificultats vénen passada la primera infantesa, quan la mama t'explica els contes aquells que el príncep d'un país es casa amb la princesa del país veí i la princesa ho és d'una terra estrangera perquè a la seva terra ha de regnar un príncep que després serà rei. Perquè esclar, tenim tirada a preguntar: què vol dir país? I rei? I princesa? I les respostes que rebem resulten del tot incomprensibles. Més tard, quan a escola t'ensenyen tot allò de les fronteres , les colònies i les nacionalitats, és que no hi entens ni fava. Però fins aquí la cosa és prou fàcil: és un anar fent; has entès què cal que contestis a certes preguntes dels exàmens i saps que hi ha temes de conversa que més val evitar si no vols acabar sempre ficant-te de peus a la galleda.

Els problemes de debò apareixen amb l’afició pels esports de competició, sobretot, no cal dir-ho, pel futbol. No sé què té aquest esport que fa que la gent es torni ximple. Ni les dones ni els homes a ca meva tenim preferència per cap equip; bé, almenys a priori. Jo sempre defenso que el nostre judici és més assenyat i objectiu, però em prenen per boja i prefereixo no insistir i, si és possible, evitar els entorns tòxics. Per les Olimpíades del ’92, sense anar més lluny, vaig haver de fugir de ciutat perquè no suportava el neguit i el tràfec que em contagiaven els veïns amb aquelles vetllades interminables de tele cada vespre.

Jo, què voleu que us digui, mai no m’he considerat malalta; al contrari, he pensat en mi sempre en els millors dels termes: malastrugades les coordenades que varen marcar el meu naixement però fora d’això, una xica trempada que no perd ocasió de xalar i que ha sabut aprofitar quan el vent bufava de cara... i d’esquena. Però ves, des que he sabut que s’han empescat un nom per als de ca meva que no dormo tranquil·la: tinc DNI, passaport, estat civil, seguretat social i tots els ets i uts d’un ciutadà qualsevol, però trobo com si em manqués alguna cosa...

lunes, 26 de octubre de 2009

Animals extraviats


Everybody’s on their own every single day,
they want to tell you otherwise but don’t know what to say,
but I can tell you something which I know:
this much is true.

AMY MACDONALD


Per Ester Astudillo

Amb la II setmana del plagi


Les vacances estivals solen ser, permeteu que, com a narradora omniscient us digui que de forma clarament equivocada, el període més expectant de l’any. En pic la lluna entra en Cranc, el zim-zim i el zam-zam del desesper urbà fan bullir la cinta d’asfalt fins a temperatures impossibles fora de l’època, i no només perquè coincideixi amb el solstici d’estiu.

Com a bones aus de ciutat migradores a les acaballes d’estació, la Irina i l’Erik es van trobar immersos en l’èxode gens furtiu que cada any expel·leix els vehicles de ciutat radialment fins a destinacions tan desconegudes com anodines. Enguany s’havien decantat per una vila de muntanya distant no més de 100 km i que uns amics de confiança els havien recomanat com a ‘perfectament idíl·lica’, amb una mitja rialla deliberada i còmplice que van procurar per fer notòria.

La Irina es resistia a admetre el seu acovardiment davant aquell adjectiu tan estentori de l’Òscar i la Rut, i especialment davant la repulsió, no compartida per l’Erik, que li produïa que allò tan íntim fos tema de debat públic. Un idil·li era, tot i que sentit de forma unilateral, el més allunyat del que ara per ara la lligava al seu company sentimental de cinc anys enrere. A més enguany es veia obligada a celebrar, a desgrat per part seva, el quinquenni d’una, a parer de tothom, festiva convivència.

L’Erik feia setmanes que traginava, confiat i aliè al sentir de la Irina, absort amb els preparatius del que havien de ser les millors vacances de la seva vida comuna. Tots dos intuïen, sense haver-ne parlat (alerta però, que aquest és el canal normal de comunicació dins les parelles perfectament habituades l’un a l’altre en una aproblemàtica quotidianitat), que dels deu dies de descans hauria de sortir una decisió irrevocable entorn l’espasa de Damocles que planava sobre els seus caps d’un any ençà ben bé; a saber: havien o no havien de reproduir-se plegats? Volien fer-ho? Se sabien prou madurs i lliures per prendre una decisió, bé en un sentit, bé en un altre? Estaven preparats i desitjosos perquè la decisió de tots dos fos coincident? I, en cas contrari, voldrien i sabrien desplegar la capacitat persuasiva o dissuasòria perquè el membre en desacord acabés en el mateix terreny de joc? I si el resultat fos improductiu, què?

A contracor Irina va seguir-li el joc en tot: els itineraris per a les excursions, les sortides, i el restaurant on celebrarien amb un sopar íntim i exclusiu la nit de l’aniversari; aquest cop era una ocasió especial, i bé es valia l’esforç econòmic extra i la renúncia a la companyia dels habituals de l’estiu. Li va donar peixet fins allà on fou humanament possible sense obviar el seu trasbals. Féu les maletes amb ritual meticulositat i només la llàgrima traïdora li donà plena consciència de l’iceberg que despuntava enverinant aquell viatge anhelat a parts tan desiguals.

Dins l’equipatge no es descuidà la novel·la que la seva cap, lectora febril de total confiança, li havia recomanat: Sale el espectro, de P. Roth. No n’havia llegit res però amb la garantia de qualitat de l’Eulàlia n’hi havia prou. Tampoc es descuidà, esclar, dels anticonceptius, que seguia prenent d’amagatotis de l’Erik, qui encara es pensava que el condó no era més que la segona barrera en importància que hauria de vèncer per fer realitat el seu somni de paternitat.

La vila va resultar espectacular de veritat. L’estiu no hi havia fet els estralls típics de la temporada, i l’apartament que els havien assignat a la vora del llac que donava nom al poble, tot i que distant del luxe perfectament inútil en aquelles contrades, resultà confortable: oferia totes les facilitats que una noia de ciutat, de classe mitjana i ja entrada en la trentena podia desitjar per a una breu estada de vacances.

Van desfer les maletes delint-se per estrenar el llit, que era a ulls clucs d’aigua, com els que anunciaven als hotels de luxe americans dins les revistes que de vegades, i mig en broma, es miraven junts. En acabar la feina amatòria, mentre fugia amb recança de l’abraçada tèbia de l’Erik (sens dubte provaria d’abordar el tema reproductiu un cop ja sobre el terreny), va prendre’s l’antibiòtic postcoital rutinari i es va tancar a la cambra de bany per a una dutxa ràpida.

Faltava quasi una setmana fins a la data convinguda per a l’íntima celebració. Tenien encara molt de temps per explorar i descobrir el paratge. Van decidir que sortirien a sopar a una crêperie de moda que a recepció els havien suggerit, a 10 km escassos del seu niu. Abans, però, l’Erik va voler visitar el llac, on ara recordava haver-se estat d’infant (va dir), just a la banda contrària de l’allotjament actual, en el mirador urbà: li calia sospesar les oportunitats que oferia per a la pesca; era un consumat pescador amateur, i ell tampoc no s’havia descuidat a Barcelona els estris corresponents, per bé que l’hi havia amagat a la Irina, gens afeccionada a aquest passatemps tan pueril i absolutament caduc.


Ella aprofità per organitzar la roba i desar-la plegada a armaris i calaixos. L’obsedia l’ordre i res no l’empipava més en vestir-se que adonar-se dels rebrecs atribuïbles a un zel insuficient, especialment si la responsable havia estat ella –i sempre ho era. La tasca fou ràpidament consumada, i de seguida segué a vora el finestral, amb els pics altius i l’aigua ben propers, i obrí la novel·la de Roth. Era breu, com més li convenia.


Es féu fosc abans l’Erik no tornés de la seva incursió, amb una excusa només mig embastada. Quan obrí la porta de la 323 amb el seu duplicat –‘Us fem un tracte de favor; no és habitual la pràctica de donar dues claus per parella’- la cambra era també a les fosques, tan endreçada com la Irina l’hi tenia acostumat, i perfectament solitària. La peça principal hi estava tràgicament absent. Fora d’això tot llambrejava intacte, l’equipatge quiet i serè a les lleixes de l’armari; mancava, a més, però sense que ell se’n pogués apercebre, el llibre de Roth i la capsa de píndoles, arrabassada del necesser femení en l’últim minut. A canvi, una nota lluent sobre la taula i sota un petja, per evitar-ne una fuita deslleial, com una fletxa d’amor dolçament emmetzinada, hi deia: “Millor així. Sóc covard i avorrida. Segur que trobes la mitja taronja que a més sigui compatible amb els teus espermatozous. Irina”.

jueves, 17 de septiembre de 2009

Peixos


Per Raquel Casas


Els dies estan fets de pintallavis i peixos de colors.
A mitja tarda dues nenes deixen caure les manetes dins la peixera, intentant atrapar-los. Duen las mans brutes perquè han passat el dia jugant a maquillar-se. Estan soles i riuen.
Els dits van tenyint l’aigua amb els breus moviments i fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant i es deixaran caçar perquè només recorden el silenci.
El temps i el silenci es queden enganxats a les escates i fugen dels dits menuts exactament igual que en les reproduccions dels quadres de Rothko que pengen davant la peixera.


**

viernes, 4 de septiembre de 2009

CALOR






Per Mercè Mestre




L'agost confon els gourmets, els alenteix, els hipnotitza, els converteix en éssers errants, peregrins, tastadors de vents, buscadors de fragàncies, saurins del fred. La majoria es recupera amb les primeres pluges de setembre, però alguns, pocs certament, no retornen mai. I resten així per sempre, hipertèrmics, desorientats, perduts a la muntanya, penjats de l'aresta, insolats, delirant.


Aquesta és la història d'un dels que mai més va retornar.



Cada nit d'agost preparava les armes: tres ventalls a la tauleta de nit. Tancava la llum i començava el ritual. Plas plas plas plas plas. Ples ples ples ples ples. Plis plis plis plis plis. Sota aquella manta de calor, anava fent proves d'aire com si tastés vins deliciosos, flaires d'alfàbrega i gessamí, regalims de gel o fruita fresca.


Si la nit era humida sota l'hivernacle estrellat, triava el ventall més gran, el de les ales poderoses, avellutades, denses, el de les barnilles negres, brillants, satàniques, amb una pinzellada de sang: l'àngel obscur. I plas plas plas plas plas, l'aire li entrava directament als pulmons com un riu salvatge, torrencial, arrossegant fulles i branques i herbes i plantes sense nom i noms d'insecte i escuma d'ales i plomes d'ocells de colors i pedres volcàniques. I, seguint l'aire, desembocava en una ciutat de sorra amb flors de sal per on caminava de puntetes per no fer malbé aquells pètals tan delicats que, si es desfeien, tornarien a ser mar. I lentament, molt lentament, més lentament, lentíssimament, s'anava enfonsant i enfonsant i enfonsant i enfonsant i enfonsant en l'arena blanca.


Si la nit era líquida sobre les teulades, triava el ventall més lleuger, el de plomes amb olor d'encens, el de vol suau, jove, afruitat, aromàtic: l'àngel verd. I ples ples ples ples ples, anava destrenant l'aire amb dits ràpids de perruquer. La brisa marina es filtrava per les escletxes de la persiana i la llum de la tarda el convidava a endormiscar-se amb un fil de bava mineral, calcari, estalagmític. Un tros de cel caigut anunciava pluges futures i neus passades, però, sobretot, sols i més sols i més sols i més sols i més sols i alguna lluna o lluneta. I, seguint el blauet de l'aire, baixava i pujaba escales encalcinades i patis blancs amb portes grogues i cortines de cristallets de roca. I carrers de sargantana, de llangardaix, de serp, de drac llançafums. Fins a les xemeneies.


Si la nit era d'acer sota el llit, triava el ventall més fi, el ganivet de fusta de cirerer, el d'obertura sonora i precisa, el bisturí de l'aire: l'arcàngel. I plis plis plis plis plis, ràpid, rapidíssim, segur, veloç caçador de l'estiu, falcó, cirurgià, semidéu pagà, jugava a tallar el pas al temps, a maquillar la suor amb líquid de daurar, a intercanviar batecs vells per vaixells nous, a renovar memòries i cartílags, a endolcir el somriure trist de l'angoixa, a amansir la ràbia, a ajudar a morir amb un punt àcid d'agulla, però amb fermesa i determinació serena, a adormir-se per sempre en la línia més translúcida del cor, en la glacera més pura, en la bombolla d'oxigen on els cuiners desfibren i emplaten els somnis amb bogeria i paciència. On deshidraten els records i congelen el temps.


Nits i nits i nits.


Però la darrera nit d'agost, indefinidament humida, líquida i acerada, el gourmet va tastar ansiosament l'aire dels tres ventalls durant tres hores fosques i, desesperadament despert, suant sal, va caminar i caminar per unes quantes vides enrere, per deserts atemporals, enlluernat per les flors de mar, encegat pels cristalls de roca, perdut en els laberints cartilagionosos de la memòria, i, arribat al punt exacte, va aprofundir amb el seu pèndol en les fonts més cristal·lines i fresques fins que es va adormir en alguna aresta indeterminada del temps, en algun punt imprecís del somni d'una nit d'estiu on la calor es moria de fred i el fred tremolava de calor.


I aquesta història és verídica.

jueves, 25 de junio de 2009

Una giornata particolare



En el 5è aniversari més silenciós, íntim i petit;
tant que, com les coses del cert importants,
hi cap dins la galàxia
entre la tricúspide i la mitral
sense generar interferències;
i en honor de les veus i les llengües que malden
perquè l’exercici de la memòria
sigui una pràctica (sexual) incombustible




Per Antonietta Felice,
dedicat a Gabriele Peruggio




© de la foto Alfred Einsenstaedt



Diuen les males llengües que la instantània més famosa del ’45 va ser un muntatge: que la infermera d’uniforme immaculat sense estrip, llàntia ni rebrec, i el marine postadolescent d’abans de la guerra freda, no feien més que el préssec envoltats del confeti al dessobre l’asfalt de Nova York quan es petonejaven amb abandó aquell migdia del 14 d’agost, mentre un eixam de vianants - extres somreien beneitament sota les ordres de l’Einsensdaedt. Però jo sé del cert que això és només que un infundat rumor, perquè la infermera de blanc de la fotografia... sóc efectivament jo, Antonietta Felice.

El noi em va fer el pes de seguida que se m’apropà, amb ànsies de celebració però també amb una necessitat d’alliberament sexual palesa en el delirós fregament del seu entrecuix amb el meu pubis, enmig d’aquell tango excèntric i exhibicionista que ens vam empescar. En pic el fotògraf premé l’obturador, li vaig prendre la mà i vam fugir de la gentada, la joia de la victòria encara bategant dins nostre i la sang bullent, esperonant-nos cap a l’hospital on jo estava destacada a dues cantonades de Times Square, amb l’escalf de la prometedora llaçada, inequívoc, encara a la corba de la meva cintura. La cambra de les infermeres de guàrdia era esquifida i incòmoda, però estava buida i en vam poder gaudir a cor què vols.

Primer fou una dansa a peu dret, silenciosa, sense enlairar a penes les cames, continuació del ball començat a la plaça; els meus membres esllanguits, tal com surten a la fotografia, somorts i pesants amb el cúmul de flegma i sèrum, submisos a les ordres d’un cos famolenc, molt més jove que el meu. Mai un xiuxiueig rude amb accent del mig-Oest havia fet de mi aquell sac de gemecs incapaç de mobilitzar un sol múscul a voluntat; només el cor obeïa d’esma, i els pulmons marcaven una respiració més i més frenètica, esmorteïda només que amb la pressió dels seus llavis de flama, les galtes enrojolades, els palmells frisosos estirant-me amb deliberació cap al migrat jaç de la cambra comuna.

No vam arribar a arrencar-nos la roba. Em murmurava obscenitats, amb un fil de veu mig tallada arran de clatell i esfondrant els dits fràgils i prims en el doll dels meus cabells, etzibant-me ‘meuca’, ‘porca’, ‘bagassa’, perdudament erotitzat en mans de les meves mitges blanques: ah aquella cicatriu allargassada del darrere, tan idònia per lliurar-se a fetitxismes secrets!; i jo em reia, em reia, em reia de gust, amb plaent i profunda sonoritat.

Em va esquinçar els pantis amb espentes maldestres de cow-boy inexperimentat, fent-les lliscar cames avall fins als genolls, grapejant la carn tèbia al dessota, cercant a les palpentes el centre del meu plaer. I jo, amb l’expertesa guaridora de cossos desballestats i l’embriaguesa del triomf, maldava per arribar al seu, descordant, despassant, travessant pells i cotons fins a desfullar el cor del seu sexe.

Va voler que ho féssim a la manera convencional, ell a sobre meu, desbotonada la part de dalt del vestit, masegant-me els pits per sobre la roba interior com més m’agradava llavors, llepant-me els mugrons per l’obertura de l’escot, xarrupant-me’ls amb ànsia fins que ja no foren més que dos receptors elèctrics morats i tumescents, connectats directament al meu clítoris, que m’embogien la pelvis fent-la gronxar-se i gronxar-se sense aturador. Jo li pessigava la carn ferma del tors amb una mà a través de la tela rugosa de la camisa, mentre amb l’altra li fregava l’escrot de testicle únic engrapant-li la base del fal·lus, oh el meu soldadet rural!, abans no el tingués prou violat i turgent perquè me’l pogués encaixar amb fúria i de cop fins al fons del trau: no paris, no paris, no deixis de burxar fins a vessar del líquid espès i enganxós la negror del cau!

Es va escórrer de seguit que el vaig tenir dins, sense avís, amb un ronc que fou quasi un plor sec i malenconiós. I llavors, la meva beina insatisfeta va aprofitar la vigoria dels 20 anys i fui jo qui se’l follà, davant la seva esbatanada incredulitat. El membre abaltit no va trigar a correspondre a altres calideses, mentre un regalim m’amarava les mitges, emmidonava el blau mariner dels seus pantalons i la flassada esgrogueïda. I quan la inflor prometia altre cop delits humits i entusiastes el vaig posseir com el meu recluta americà no havia tingut ocasió de conèixer encara, amb un bressoleig pelvià i minúscul que li va llevar l’aire.

El vaig retenir llargs moments, en renglera, gaudint d’un vaivé de breu recorregut, encerclat el seu pubis amb abraçadora amazònica, i li arrambava la cara al coll, xuclant la pell tibant i deixant anar l’alè a cau d’orella, sense xiscles, contenint l’esclat íntim i el bram fins que l’arqueig i els espasmes foren inevitables. I ell em va fer el present altre cop, quasi al mateix temps que jo, d’un raig calent i escàs abans les mitges estripades no em fessin un séc al tou de la cama que m’obligà a descavalcar-lo, mentre li besava a sobre les parpelles, les galtes, els llavis, i li feia festes de paraula en honor d’aquella intimitat plasent del tot inesperada.

Fumàvem estirats al matalàs, sadolls, narcotitzats, temorosos que no haguéssim de sortir a corre-cuita en sentir la remor de veus i les rialles de les companyes pel passadís de l’hospital que tornaven a la feina. Llavors em confessà que es deia Gabriele i que havia nascut a Lexington, Nebraska. Només tenia 21 anys i feia 3 mesos que, amb els companys supervivents de lleva, havia retornat del front occidental d’Europa.

Un interrogant, però, preservo d’aquella jornada particular, irresolt i espessit amb el pòsit dels anys escolats: per què vestia el meu digne soldat, doncs, l’uniforme de la marina el dia de la declaració de l’armistici?




jueves, 18 de junio de 2009

L. A. Woman


Per Raquel Casas


Mentre el sol fuig pel darrer angle de la taula, una dona sola espera davant el mar.
Una dona sola que mira l’horitzó blau amb un ull tancat i que de sobte cau, sense soroll, damunt la sorra flonja i toca breument l’aigua amb els cabells esquerps de la perruca.
Un cos absurd, amb les cames obertes, la llengua de pedra i els llavis esgotats.
Mentre el sol fuig i s’esmicola com un somni dins d’un altre somni, ella aixeca l’ull i recorda que volia ser arbre i tenir una vida més alta. O simplement un llamp.
Però el temps se li ha escapat, tot esperant que arribessin tots els ocells del món.


**

jueves, 4 de junio de 2009

Que no torni 2


Per Raquel Casas

L'abandonà a la porta del cinema, mig drogat i desorientat. Li va posar a la beguda tots aquells somnífers i confiava en el pas del temps per aconseguir els efectes nocius desitjats. Estava farta d'anar amb ell amunt i avall, amunt i avall, fins i tot de vegades de bracet, per tots els carrers turístics de París. És que no el suportava. I es penedia cada cop més d'haver acceptat l'encàrrec de liquidar-lo; que imbècil quan va pensar que seria facilíssim desfer-se'n.
Ell la mirava embadalit i somreia i feia saltirons de felicitat passejant al seu costat. De tant en tant li assenyalava amb el cap algun lloc d'interès, però mai no li parlava, només es dirigia a ella amb sorollets.
La situació s'estava allargant; ja havia cobrat tots els diners per la feineta, per tant l'havia d'acabar, no podien passar més dies, a més, havia de tornar a casa abans no la trobessin a faltar; ningú no sabia de què treballava exactament, sempre viatjava per feina, no haurien entès que es dedicava a l'art de l'assassinat.
Aquell assumpte li regirava l'estómac, mai no li havia fet falta tant de temps per matar algú, per què ell, ninot flonjo, li entendria el cor? Però ara tornava satisfeta cap a l'hotel amb la sensació de la feina ben feta, segura que les drogues actuarien ràpides i fulminants, deixant-lo estès i rígid enmig del carrer.
Es feia fosc quan obria la porta de la luxosa habitació i palpava el sobre amb els diners i la nota que deia "Que no torni". Mentrestant, davant un cinema agonitzava, emmetzinat i lligat a un vell fanal un petit pony blau.

**

jueves, 26 de marzo de 2009

L'última cançó


Per Raquel Casas


- És aquesta l’última cançó que vols escoltar?
- Cada cop que em preguntes això perdo el ritme.
- L’escoltarem una vegada més. Després marxarem agafats de la mà. I podràs encendre’t un cigarret i mirar-me de reüll. Faré veure que no m’importa.
- No importa. El futur és llarg i també la música desapareixerà.
- Estàs segura que és l’última cançó que vols escoltar?
- Sí, perquè és com la pluja, com un crit suau, com una cuirassa.
- No és gens fácil fugir d’una batalla.
- Som com els arbres, imperfectes.
He tornat a posar-la. Calla. Vull mirar el límit del teu perfil mentre s’acaba.
I la lletra de la cançó s’ofega lentament en el darrer fotograma de la pel·lícula.


**

jueves, 12 de febrero de 2009

A la cuina


Per Raquel Casas


En aquell moment vaig pensar que m’agradaria desaparèixer. Però el futur és molt llarg.
Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, i que ens movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls del ganivet brillant, amunt i avall. I me l’estava mirant amb un ull obert i l’altre tancat quan la veu metàl·lica de la mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.
**

miércoles, 28 de enero de 2009

Paràbola del bon conductor


Mentre condueix per l’autovia, nota una vibració característica i tot seguit se sent un telèfon. El conductor mira a dreta i esquerra, obre el palmell de la mà tant com pot i agafa el mòbil. Amb la mà tan oberta, l’agent que el pogués veure sempre tindria el dubte de si el presumpte infractor parlava per telèfon o bé es gratava l’orella. Amb els mossos, que és un cos dialogant, el conductor sempre podria discutir el principi d’autoritat, es podria acollir a la presumpció d’innocència i de ben segur que se n’aniria sense pagar. Quan ha acabat la conversa, torna el mòbil al sotagot que hi ha davant de la palanca del fre de mà i se centra en una activitat perillosa com és conduir, perquè un mai no sap amb quin imprudent pot topar a la carretera.

Llavors allarga una mà cap al seient del costat, el del copilot, i fent tentines abasta el paquet de cigarrets. Dintre, en l’espai lliure que ha deixat el tabac consumit, hi ha l’encenedor. L’aboca amb habilitat fora del paquet, es fica un cigarret a la boca i fa per manera d’encendre’l amb una mà mentre el cotxe fa via.

Taral·leja una cançó al temps que fa les primeres pipades. Aquell matí està content i no està disposat que ningú l’hi espatlli. Així que farà bé de comprovar al GPS que va en la direcció correcta. Aquella andròmina sempre l’ensarrona. Treu una mà del volant i venta una bufa a l’aparell, que tot d’una passa a marcar una direcció diferent i tan poc creïble com la prèvia.

—A mi no m’enganyaràs, malparida —es dóna ànims en veu alta mentre segueix fument cops a la maquineta.

Aleshores aparta la vista de la carretera per engegar la ràdio. Des que n’hi va caure un botonet de la caràtula s’ha d’engegar amb un escuradents estratègicament situat al sotagot on hi ha el mòbil. Toca els botons per apujar el volum i abaixar-lo fins al punt que li agrada, sempre un nombre senar, no sap per què. Manies que li ha encomanat la dona. Va passant emissores fins que en troba una de notícies. Segur que hi ha hagut una pila d’accidents a tota la xarxa viària. El món és ple d’indocumentats que els han donat el carnet en una fira.

És llavors que sent el locutor i a mesura que va radiant la notícia, la sang li puja al cap. Ho sabia. Per què s’entesta a escoltar les notícies? Que no sabia que li espatllarien aquell matí de sol d’hivern? Qui es pensen que som? Què volen, conduir per nosaltres? Qui es creuen que són? Maleïts polítics! Tots són iguals, una colla de poca-soltes! Cabrons! Com es nota que viatgeu en un cotxe oficial! Això és una vergonya! Per aquí no hi passo!

Es porta la mà a la butxaca de la camisa i agafa un bolígraf. Allarga el braç cap al seient de darrere i treu de la jaqueta un tros de paper rebregat. Llavors recolza el paper contra el centre del volant, l’aplana tant com pot i escriu a rajaploma un text carregat de raó, inapel·lable. Un text que l’endemà sortirà publicat als principals rotatius del país: “Senyor director, estic indignat per la nova llei de limitació de la velocitat. Què volen, conduir per nosaltres? On para la nostra llibertat? Que no som prou grandets? Què dimonis pretenen, que haguem de conduir tota l’estona mirant el comptaquilòmetres i que ens distraguem?”

jueves, 18 de diciembre de 2008

Com un llamp


Per Raquel Casas


Ella vol dur sempre la careta de plàstic, la de gat negre, i entrar per la finestra, com l’estiu. I esperar els seus besos repenjada a la paret com qui espera el torn d’un joc infantil o com pessigar els bigotis afilats d’un gat.
Ella vol ballar en espiral amb els cabells caiguts, el cel clar tot el dia i una pena dolça i lleugera foradant-li el cap.
I que el color de l’abric nou no li digui la veritat.
Però aviat s’adona del simulacre; es rosega les ungles arran i mira sense parpellejar els cossos elegants que es passegen pels anuncis de perfum que fan contínuament per Nadal.
Cossos nus com els arbres de l’edèn, cossos freds i estranys com un llamp.


*

jueves, 4 de diciembre de 2008

Tràveling


Per Raquel Casas


Un home amb barret i guants negres surt de l’habitació del costat sense acomiadar-se. L’home se sent completament desterrat i només desitja admirar el pas vulnerable de les dones.
Al cap del carrer, l’Audrey s’atura un segon i es pregunta si un cartier d’or pot ser tan antielegant com una sola de sabata.
Mentrestant, l’home arriba al mateix carrer, observa aquell àngel imprevist i la segueix fins a la cantonada. Allà li estira el braç, es treu un ganivet estèril de la cintura i li diu:
- Perdoni, senyora, els seus passos fan olor de pólvora i m’he adonat que el meu cor té la mida exacta de la seva mà.
Com que era la primera vegada que l’atracaven, l’Audrey li va respondre que havia après a parlar francès amb les cançons romàntiques.


**

jueves, 6 de noviembre de 2008

Hibiscus


Per Raquel Casas



H ha arribat a la feina amb cara de son. La ferida que li va deixar el tatuatge no l’ha deixat dormir bé aquesta nit. Ara una flor d’hibiscus vibrant li recorre un turmell.
H fa un badall i amb els ulls tancats recorda la primera vegada que aquella flor magnètica la va fascinar: un pati, dos homes i tres minuts suant. En el centre de la pantalla, David Bowie és obligat a dejunar; davant d’ell un soldat japonès el vigila quan de sobte adverteix, bocabadat, com les dents i les mans del presoner devoren una flor sense remordiment (la seva flor, decideix H en aquell moment).
El temps s’atura en les pupil·les d’H alhora que congela l’honor del soldat. El soldat, com un fotograma inacabat...Els segons transcorren implacables fent l’harakiri en la joventut d’aquells ulls humits i estirats.


**