viernes, 21 de enero de 2011

Màxima tensió




Per Mercè Mestre



Seràs el meu assassí.
Et crearé a consciència, amb el perfil adequat.



La Rarita no podia dormir. Tres dies desperta pintant bombetes amb puntets de purpurina vermella no eren producte de l'insomni sinó de l'obsessió per la seva obra. De tant en tant, un glop de cafè, passaport a la terra.


Sempre havia estat una dona mística, malgrat que el 99,9 per cent dels enquestats hauria afirmat directament que era boja, completament boja. Jo no.


La tercera nit, que era una nit preciosa d'avions blancs i gessamí, Rarita va sospirar mentre pintava la darrera bombeta. Quan va encendre la seva obra -un gegant de tres metres amb 999 punts de llum vermellosa-, es va espantar tant que no va poder superar el 21 de màxima i el 12 de mínima de la seva tensió arterial.


11 comentarios:

Ester Astudillo dijo...

És que el salt de les centenes als milers sempre ha estat pelut. Com les mil·lèsimes, que també són peludes. Ho veig en els meus fills. Entre la mística i la bogeria... la distància deu ser de micres. Segur que la confusió ve d'aquí, ves d'on si no???
;)

Carso dijo...

vigile la tensión, señora Rarita, vigile la tensión...
y ella la vigilaba entre bombilla y bombilla: que no baje de 21, que no suba de 12.
alma de dios...

Mercè Mestre dijo...

Sí, sí, el poder ocult de les xifres... tu vas fent, xino-xano, vas fent, i elles, sense que te n'adonis, s'organitzen, es combinen, es multipliquen, pugen, baixen, pim pam, t'ataquen per darrere quan menys t'ho imagines, un dia.
Alma de adiós...

Ester Astudillo dijo...

Sí, un dia. O una nit de gessamí i avions blancs.
;)

Mercè Mestre dijo...

Aquestes nits són sempre més perilloses.

;)

Anónimo dijo...

Per tensió, la de la bombeta que tens en el teu cap, Rarita-rareta.
Salut i espurnes!
Manel Q.

Mercè Mestre dijo...

Salut, normohomínid del castell!

paula dijo...

la màxima atenció mereix el relat...Rarita té bombeta al cor.
Maco Merçe flaire de gessamí.
Bona nit!!!!.

Mercè Mestre dijo...

Ha, ha, ha, bombeta al cor... m'agrada! Ara mateix l'encenc i l'apago, l'encenc i l'apago, l'encenc i l'apago. Si mires per la finestra veuràs que és veritat.

Un petó que va volaaaaaaant

BethG dijo...

Pobra Rarita, que com diría Gabriel Gª Márquez, "nunca fue maestra en la ciencia de navegar en la luz". Normalita, doncs, en el fons.

Mercè Mestre dijo...

No, més aviat anegueta.

Bvoníssim, el conte de Gabo!

La noche del miércoles, como todos los miércoles, los padres se fueron al cine. Los niños, dueños y señores de la casa, cerraron puertas y ventanas, y rompieron la bombilla encendida de una lámpara de la sala. Un chorro de luz dorada y fresca como el agua empezó a salir de la bombilla rota, y lo dejaron correr hasta que el nivel llegó a cuatro palmos. Entonces cortaron la corriente, sacaron el bote, y navegaron a placer por entre las islas de la casa (...)

"La luz es como el agua"
Gabriel García Márquez