Time Refuses to Stop / El temps no vol deturar-se

And all I know of you
Is in my memory.
And all I ask is
You remember me.

S. VEGA in ‘Rosemary’, from Retrospective

Cuenta y canta la cifra en la esfera,
cuenta y canta tácticas de espera
con su tic-tac, tic-tac, tic-tic-tac.

L. E. AUTE en A día de hoy

Identity is memory, I told myself. Memory is identity.

JULIAN BARNES in Nothing to Be Frightened of

I wonder if memory is true, and I know that it cannot be,
but that one lives by memory nonetheless and not by truth.

IGOR STRAVINSKY

By / Per Ester Astudillo


I don’t masturbate no more.
They say it’s a good thing,
say it’s a sign of maturity,
but I’m not all that sure:
after all I’m over forty.

I don’t replace dead plants at home,
they keep dangling indecorously
ruining the vista.
But this is not a sign of maturity,
nobody says so,
nobody dares say what it is
a sign for,
and I wonder.

Other things I’ve ceased to care for:
parental approbation,
success,
making a good mother’s job,
sustained sexual satisfaction,
being over- or under-weight,
an easy life,
pill abuse,
Romantic love,
a bosom friend for a life-time,
God’s existence,
etc.

And here’s a conundrum all right,
‘cause I get half reassuring
and half disheartening feedback,
which makes me wonder.

And I wonder too if this wondering
is of any use
or what it may be a sign for,
‘cause I’m over forty.

I don’t masturbate no more.
Yet the best is not behind
but still to come,
all too settled in my memory.

* * *

Ja no em masturbo.
Diuen que m’hauria d’acontentar, això,
que és un signe de maduresa,
però jo no n’estic tan segura:
al cap i a la fi, en tinc més de quaranta.

No enretiro les plantes mortes a casa,
continuen penjant totes lletges
destorbant la vista.
Però això no és senyal de maduresa,
ningú no ho diu,
ningú no s'atreveix a dir de què és senyal,
i em fan ballar el cap.

Altres coses per les quals
he deixat de preocupar-me:
l’aprovació dels pares,
l’èxit,
fer una bona tasca com a mare,
tenir una vida sexual plena,
pesar més del compte,
una vida fàcil,
pesar menys del compte,
fer-me addicta a les píndoles,
trobar la mitja taronja,
conservar un amic de l’ànima,
l’existència de Déu,
etc.

I hi ha un cul-de-sac aquí,
perquè em diuen
meitat coses tranquil·litzadores,
meitat descoratjadores,
i em fan dubtar.

I em pregunto també
si dubtar porta enlloc,
o de què pot ser senyal,
perquè en tinc més de quaranta.

Ja no em masturbo.
Però el millor encara no ha passat,
està per venir,
tot ben lligat
en el meu cap.

Problemes d'identitat

Per Andreu González Castro

Si els savis de Grècia fossin vius avui dia i encara tinguessin esma de fers-se preguntes existencials, perquè no en tinguessin prou amb anar fent i mirar Telecinco, tot els seria molt més fàcil per trobar el seu jo íntim. Una de les opcions per descobrir qui són seria trucar al programa Problemes domèstics i preguntar-li-ho al Carles Flavià. Una altra seria fugir de l’autoanàlisi i la introspecció a què convida el nosce te ipsum i abocar-se totalment a l’exterior. Com deien a la sèrie Expediente X, la veritat és allà fora. I no hi ha res millor per a l’autoajuda que el Google.

Jo, quan m’hi busco, m’hi trobo. “Què faig en aquest món? Qui sóc jo? D’on vinc? On vaig?”, em demano en moments de sotsobra. Escric al Google “andreu gonzález” en minúscules i entre cometes i descobreixo que sóc un podòleg que treballa al carrer de Muntaner. Com que això de treballar amb peus no em fa el pes (no sóc el Ronaldinho: jo sóc més del gremi del cap), segueixo llegint una mica i m’adono que puc triar una altra personalitat. Per exemple, el campió de la Mitsubishi Evo Cup de l’any 2005. Un pilot que amb un Mitsubishi Montero és capdavanter en les competicions de 4x4. Una altra personalitat que el Google m’adjudica és la de pagès. Es dóna la circumstància que un agricultor que carrega amb el meu nom i primer cognom es diu Andreu González Moreno. Heus ací la síntesi perfecta! Una hibridació entre servidor i l’Iván Sánchez Moreno que, a hores d’ara, la biologia fa impossible fora d’Internet.

Una altra manera per provar d’esbrinar qui sóc és introduir al cercador els meus cognoms. Si faig la cerca amb un gonzalezcastro, tot seguit, hi trobo un tal Juan Gabriel (deu cantar boleros en el seu temps lliure?) que surt en una pàgina suggerent: “Yo salvé a un tiburón”. Quant a Beatriz Eugenia Gonzalezcastro, que gasta una adreça electrònica una part de la qual és shakira, fa de consultora sentimental al fòrum CORAZONES TRIZTES (sic). Pel que fa a una altra personalitat alternativa, també de l’altre sexe i de nom Hilda, està ficada en problemes judicials: “The people vs Gonzalezcastro H”, es pot llegir a Internet. (Més val no fer-ne bromes, no sigui que aquesta persona sigui lectora del Setveus-Sietevoces.)

Si decideixo buscar-me per l’ortònim, resulta que fins i tot surto a la Viquipèdia. D’Andrés González n’hi ha una pila: un torero d’Albacete, un doctor de Nova York, el governador de Cundinamarca (Colòmbia), un polític de Lepe, un futbolista de l’Amèrica de Cali, un dibuixant, un fotògraf... Amb tot, qui més se m’assembla és un González Blanco (Conca, 1886-Madrid, 1924) que fou poeta, novel·lista, traductor i crític literari.

En resum: que hom pretén aclarir qui és al Google i el retrat que en surt és bigarrat com “La del pirata cojo”, la cançó de Sabina. Vols aprofundir en la teva personalitat i tant hi aprofundeixes que acabes trobant-te amb un trastorn d’identitat dissociatiu de ca l’ample.