Per Raquel Casas
L'abandonà a la porta del cinema, mig drogat i desorientat. Li va posar a la beguda tots aquells somnífers i confiava en el pas del temps per aconseguir els efectes nocius desitjats. Estava farta d'anar amb ell amunt i avall, amunt i avall, fins i tot de vegades de bracet, per tots els carrers turístics de París. És que no el suportava. I es penedia cada cop més d'haver acceptat l'encàrrec de liquidar-lo; que imbècil quan va pensar que seria facilíssim desfer-se'n.
Ell la mirava embadalit i somreia i feia saltirons de felicitat passejant al seu costat. De tant en tant li assenyalava amb el cap algun lloc d'interès, però mai no li parlava, només es dirigia a ella amb sorollets.
La situació s'estava allargant; ja havia cobrat tots els diners per la feineta, per tant l'havia d'acabar, no podien passar més dies, a més, havia de tornar a casa abans no la trobessin a faltar; ningú no sabia de què treballava exactament, sempre viatjava per feina, no haurien entès que es dedicava a l'art de l'assassinat.
Aquell assumpte li regirava l'estómac, mai no li havia fet falta tant de temps per matar algú, per què ell, ninot flonjo, li entendria el cor? Però ara tornava satisfeta cap a l'hotel amb la sensació de la feina ben feta, segura que les drogues actuarien ràpides i fulminants, deixant-lo estès i rígid enmig del carrer.
Es feia fosc quan obria la porta de la luxosa habitació i palpava el sobre amb els diners i la nota que deia "Que no torni". Mentrestant, davant un cinema agonitzava, emmetzinat i lligat a un vell fanal un petit pony blau.
**
L'abandonà a la porta del cinema, mig drogat i desorientat. Li va posar a la beguda tots aquells somnífers i confiava en el pas del temps per aconseguir els efectes nocius desitjats. Estava farta d'anar amb ell amunt i avall, amunt i avall, fins i tot de vegades de bracet, per tots els carrers turístics de París. És que no el suportava. I es penedia cada cop més d'haver acceptat l'encàrrec de liquidar-lo; que imbècil quan va pensar que seria facilíssim desfer-se'n.
Ell la mirava embadalit i somreia i feia saltirons de felicitat passejant al seu costat. De tant en tant li assenyalava amb el cap algun lloc d'interès, però mai no li parlava, només es dirigia a ella amb sorollets.
La situació s'estava allargant; ja havia cobrat tots els diners per la feineta, per tant l'havia d'acabar, no podien passar més dies, a més, havia de tornar a casa abans no la trobessin a faltar; ningú no sabia de què treballava exactament, sempre viatjava per feina, no haurien entès que es dedicava a l'art de l'assassinat.
Aquell assumpte li regirava l'estómac, mai no li havia fet falta tant de temps per matar algú, per què ell, ninot flonjo, li entendria el cor? Però ara tornava satisfeta cap a l'hotel amb la sensació de la feina ben feta, segura que les drogues actuarien ràpides i fulminants, deixant-lo estès i rígid enmig del carrer.
Es feia fosc quan obria la porta de la luxosa habitació i palpava el sobre amb els diners i la nota que deia "Que no torni". Mentrestant, davant un cinema agonitzava, emmetzinat i lligat a un vell fanal un petit pony blau.
**
2 comentarios:
Raquel, si no et piques tant el pél faries sevir un léxic més senzill, i aleshores potser entendria millor el relat... jaja xD!
Jajjajjaaaaa!!
Però si és ben senzill Laerke!
Publicar un comentario