viernes, 9 de julio de 2010

Fastidis




Per Mercè Mestre


Sota l'epígraf "fastidi", un amic meu biòleg, col·leccionista de cranis i altres estranyes formacions geomètriques, classifica situacions molestes i enutjoses de la vida que deriven en estats anímics negatius tintats d'una gamma diversa de colors, graus i modalitats.




Fastidi 1: Com és de fàcil caure per una escala encerada (o simfonia del turmell trencat)


La típica situació: estàs parlant de política irreflexiva (1) amb el primer esglaó de l'escala de la feina, al replà, indecís davant l'ascensor, i alegrement decideixes baixar al carrer xino-xano com qualsevol bípede amb capacitat motora descendent contrastada. I baixes. I baixes. I baixes. I, de sobte, superat el quart tram, l'escala perd consistència, entra en estat de bava, i tu i els teus 70 quilos us accelereu dragonkanianament cap a la primera perpendicularitat sòlida que us atura. Ja només ets un ferit. Un ferit observable, fracturat, esquerdat, marejat, immòbil, adolorit; en definitiva: manipulable.


Aleshores comença la dansa d'ulls, mans, paraules, telèfons, corredisses, onomatopeies de dolor solidari, càlides, càlides, càlides, de sobte fredes, fredes, fredes, tremolors, pors, indecisions, sirenes, preguntes, vàliums, catacrac i al seu lloc, crits agudíiiiiiiiiiiiiiiiiiissims com agulles roents en el volcà més profund de la ferida, immobilitzacions, sirenes, pors, punxades, fred, son, més son, més son... i en aquest precís moment tens la visió:


L'abella reina Li, des de la seva cambra ombrívola i melosa d'un rusc proper, està dirigint l'Operació Cera. És un experiment pilot bèstia, fins i tot en el rànquing estratègic animal. Un exèrcit d'obreres enceradores disparen centenars de gotes de cera sobre el marbre indefens de l'escala, que, malgrat la seva enèrgica protesta, queda segellada en pocs segons, lluent, elegant i traïdora com la resta de súbdits del regne: la cerilla mare de tots els focs, l'espelma d'aniversari encomanadora d'anys, la cerimòmia egípcia de benes encerades, la pal·lidíssima vampira a la sala infestada de ratpenats del museu de cera, l'enganyosa cirera decorativa del cistell, la paret del lavabo de la cereria plena d'abelles i abellots armats amb estranys artefactes que disparen no sé quina mena de líquid pastós, la zona zero, reduïda a les seves pròpies cendres, dins d'un rellotge de sorra que marca el final de l'operació mentre la reina, empíricament perversa, obliquament jesuítica, enjardinadament insatisfeta, anota en la seva agenda la previsió ben calculada del nombre de baixes.


El cervell t'esclata. Despertes enmig del fastidi. Embenadíssim. Suat. Atrapat.



(1) Que no es reflecteix en el mirall, com els vampirs.





5 comentarios:

Carso dijo...

òndia tu, no sé que m’aterreix més, si la col•lecció de cranis “i altres elements geomètrics” del teu amic biòleg, o la imatge de l’abella “obliquament jesuítica” preparant la seva estratègia enceradora. S’ha de ser bàsica i tangencialment cabró.
Això podria formar part de les conegudes ‘instrucciones para encerar escaleras” d’un tal Július Tallatzar

Ester Astudillo dijo...

A mí la imatge el que m'ha recordat és un dels meus fills quan es disfressa de mòmia -o bé hi disfressa els seus clics, o els seus (escassos) ninots de mida draconiana, amb tal nivell de legalitat que després els enterra i tot... taaaant bé, que al capdavall no recorda ooooonnn! I llavors ha de ser la seva mare, pobra, com la compadeixo, qui s'ha de posar de genolls a fer arqueologia domèstica.

En fi, històries per no dormir. O per dormir el son etern...

;)

BethG dijo...

Mi carro/ me lo roBVaron/ estando/ de cerería...

Anónimo dijo...

No et deixis entelar pels fastidis, tu ets molt millor que aquests troncs i aquestes branques amb què la vida et posa a prova.
Un petó.
Manel Q.

Mercè Mestre dijo...

Ha, ha, ha, ha!

Bufo el crani. Un, dos, tres espelmes pensants s'encenen amb la calor i fan una neta, magnífica, definitiva pirueta, amics.

Aquesta història no és onírica; és completament real. Pràcticament una denúncia. Sí Òscar, s'ha de ser tangencialment cabró, però l'abella Li existeix i Július la dissecaria entre les seves Fames. Puacs!

Ten points, Ester. Clic vestit de mòmia, com la dels teus fills. Història per no dormir. Muax!

Eiiiiiii, BV, vaig estar buscant imatges de carro per il·lustrar la història, però al final em vaig decantar per la mòmia (cómo se ha quedao...). Ens veiem aviat en la dolça Blanda!

Manel, é vero! Petó

Petoooooooooooons a tots des de l'altra punta de la punta!