Mostrando entradas con la etiqueta fastidi. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta fastidi. Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de julio de 2010

Fastidis




Per Mercè Mestre


Sota l'epígraf "fastidi", un amic meu biòleg, col·leccionista de cranis i altres estranyes formacions geomètriques, classifica situacions molestes i enutjoses de la vida que deriven en estats anímics negatius tintats d'una gamma diversa de colors, graus i modalitats.




Fastidi 1: Com és de fàcil caure per una escala encerada (o simfonia del turmell trencat)


La típica situació: estàs parlant de política irreflexiva (1) amb el primer esglaó de l'escala de la feina, al replà, indecís davant l'ascensor, i alegrement decideixes baixar al carrer xino-xano com qualsevol bípede amb capacitat motora descendent contrastada. I baixes. I baixes. I baixes. I, de sobte, superat el quart tram, l'escala perd consistència, entra en estat de bava, i tu i els teus 70 quilos us accelereu dragonkanianament cap a la primera perpendicularitat sòlida que us atura. Ja només ets un ferit. Un ferit observable, fracturat, esquerdat, marejat, immòbil, adolorit; en definitiva: manipulable.


Aleshores comença la dansa d'ulls, mans, paraules, telèfons, corredisses, onomatopeies de dolor solidari, càlides, càlides, càlides, de sobte fredes, fredes, fredes, tremolors, pors, indecisions, sirenes, preguntes, vàliums, catacrac i al seu lloc, crits agudíiiiiiiiiiiiiiiiiiissims com agulles roents en el volcà més profund de la ferida, immobilitzacions, sirenes, pors, punxades, fred, son, més son, més son... i en aquest precís moment tens la visió:


L'abella reina Li, des de la seva cambra ombrívola i melosa d'un rusc proper, està dirigint l'Operació Cera. És un experiment pilot bèstia, fins i tot en el rànquing estratègic animal. Un exèrcit d'obreres enceradores disparen centenars de gotes de cera sobre el marbre indefens de l'escala, que, malgrat la seva enèrgica protesta, queda segellada en pocs segons, lluent, elegant i traïdora com la resta de súbdits del regne: la cerilla mare de tots els focs, l'espelma d'aniversari encomanadora d'anys, la cerimòmia egípcia de benes encerades, la pal·lidíssima vampira a la sala infestada de ratpenats del museu de cera, l'enganyosa cirera decorativa del cistell, la paret del lavabo de la cereria plena d'abelles i abellots armats amb estranys artefactes que disparen no sé quina mena de líquid pastós, la zona zero, reduïda a les seves pròpies cendres, dins d'un rellotge de sorra que marca el final de l'operació mentre la reina, empíricament perversa, obliquament jesuítica, enjardinadament insatisfeta, anota en la seva agenda la previsió ben calculada del nombre de baixes.


El cervell t'esclata. Despertes enmig del fastidi. Embenadíssim. Suat. Atrapat.



(1) Que no es reflecteix en el mirall, com els vampirs.





viernes, 8 de enero de 2010

Carta dels tres Reis d'Orient als tres reis falsos





Per Mercè Mestre



Estimats tres reis falsos,


Sabem qui sou, on viviu i a què us dediqueu. El problema és que nosaltres no existim i vosaltres sí, però pensem que és més fàcil escriure-us cartes a vosaltres perquè estem segurs que arribaran a una bústia de debò i no acabaran illegides i reciclades com les nostres.


Malgrat que no existim, diuen que som a tot arreu el mateix dia. Això ens ha creat un trauma filosòfic de grans dimensions (tot i que no les podem mesurar perquè no sabem on som) i, el que és pitjor, una úlcera d'estómac que no acabem de localitzar. De fet, pensem que l'úlcera té el mateix problema que nosaltres -més biològic que filosòfic en el seu cas- perquè la pobra va igual de perduda.


Vosaltres, que, suposadament, ens suplanteu a les cavalcades i feu servir aquestes carrosses brasilerodisneypepis, sabreu perfectament què volen aquests nens de totes les edats que ho deixen tot per anar a veure-us desfilar vestits de drag queens i papagais, acompanyats d'una fauna diversa de comediants, faquirs, castanyeres, nans, ballarins, moteros, bruixes, teresines, alcaldes, carpantes, carboners, precolombins, malabaristes i faràndula diversa que us fa la pilota descaradament en aquest dia tan celebrat pels reimagfílics.


Total, per suplantar-nos a nosaltres, que no existim!


Però ja ens hem cansat de no ser més que el que diuen que som i, a partir d'ara, volem començar a ser el que diuen que no som. O sigui: polítics. I, sobretot, políticament incorrectes.


Mireu, una de les coses que ens emprenya més és que ens jivaritzin als pessebres i que els vostres marrecs ens agafin per la corona amb els seus ditets bruts i ens vagin avançant cap al nen Jesús, també jivaritzat. Quina irreverència! I quin vertigen! Ja és prou fotut viatjar en camell per les autopistes perquè, a sobre, et facin viatjar en mocodits!


I quin estrès posttraumàtic, la nit de Reis! Tota aquesta panda de xalats fent veure que són nosaltres... I el bou i la mula tan a prop... quina pudor, pfff!


O sigui, que s'ha acabat allò de Sas Majestats i tota aquella farsa d'irrealitat i màgia que no mena enlloc: volem que ens suplanteu del tot (físicament i filosòficament). I, aleshores sí, tranquil·lament, oficialment, màgicament, nosaltres podríem okupar una plaça d'alt funcionari, d'aquests que no hi són mai al seu lloc, però viatgen sempre amb cotxe oficial (amb alguna ballarina inclosa, pot ser?) i cobren com si hi fossin les 24 hores dels punyeteros 365 dies del vostre any real.


I, a canvi, us regalarem la nostra corona reial (plena de ditades dels vostres nens).


Esperant la suplantació total i definitiva, us saluden intensament,


Els tres exReis (esperem) d'Orient