Per Raquel Casas
Ella vol dur sempre la careta de plàstic, la de gat negre, i entrar per la finestra, com l’estiu. I esperar els seus besos repenjada a la paret com qui espera el torn d’un joc infantil o com pessigar els bigotis afilats d’un gat.
Ella vol ballar en espiral amb els cabells caiguts, el cel clar tot el dia i una pena dolça i lleugera foradant-li el cap.
I que el color de l’abric nou no li digui la veritat.
Però aviat s’adona del simulacre; es rosega les ungles arran i mira sense parpellejar els cossos elegants que es passegen pels anuncis de perfum que fan contínuament per Nadal.
Cossos nus com els arbres de l’edèn, cossos freds i estranys com un llamp.
Ella vol ballar en espiral amb els cabells caiguts, el cel clar tot el dia i una pena dolça i lleugera foradant-li el cap.
I que el color de l’abric nou no li digui la veritat.
Però aviat s’adona del simulacre; es rosega les ungles arran i mira sense parpellejar els cossos elegants que es passegen pels anuncis de perfum que fan contínuament per Nadal.
Cossos nus com els arbres de l’edèn, cossos freds i estranys com un llamp.
*
4 comentarios:
Qué difícil amiga, combinar el look de bruja,los truenos desorientan con tanto ruido y la fidelidad, te impide despellejar gatos...total,que siempre andamos hechas unas zorras,esperando al principito,porque de los ladrones ni hablamos je,je...tomemos una copa ,a la salud de los peliculeros mitos,que tan bien relatas...invito yo!!!.
Abrazo.paula
Esa copa no me la pierdo!
Y sí, soy una peliculera, me has pillado!
M'agrada aquesta cosa que fas Raquel! Jaja! Bueno, doncs, que avui molt bé no? A les portes obertes.
Vinga, fins demà, notes :S!
Adéu!
Laerke guapa, gràcies!
Cotilleo?
Publicar un comentario