Mentre condueix per l’autovia, nota una vibració característica i tot seguit se sent un telèfon. El conductor mira a dreta i esquerra, obre el palmell de la mà tant com pot i agafa el mòbil. Amb la mà tan oberta, l’agent que el pogués veure sempre tindria el dubte de si el presumpte infractor parlava per telèfon o bé es gratava l’orella. Amb els mossos, que és un cos dialogant, el conductor sempre podria discutir el principi d’autoritat, es podria acollir a la presumpció d’innocència i de ben segur que se n’aniria sense pagar. Quan ha acabat la conversa, torna el mòbil al sotagot que hi ha davant de la palanca del fre de mà i se centra en una activitat perillosa com és conduir, perquè un mai no sap amb quin imprudent pot topar a la carretera.
Llavors allarga una mà cap al seient del costat, el del copilot, i fent tentines abasta el paquet de cigarrets. Dintre, en l’espai lliure que ha deixat el tabac consumit, hi ha l’encenedor. L’aboca amb habilitat fora del paquet, es fica un cigarret a la boca i fa per manera d’encendre’l amb una mà mentre el cotxe fa via.
Taral·leja una cançó al temps que fa les primeres pipades. Aquell matí està content i no està disposat que ningú l’hi espatlli. Així que farà bé de comprovar al GPS que va en la direcció correcta. Aquella andròmina sempre l’ensarrona. Treu una mà del volant i venta una bufa a l’aparell, que tot d’una passa a marcar una direcció diferent i tan poc creïble com la prèvia.
—A mi no m’enganyaràs, malparida —es dóna ànims en veu alta mentre segueix fument cops a la maquineta.
Aleshores aparta la vista de la carretera per engegar la ràdio. Des que n’hi va caure un botonet de la caràtula s’ha d’engegar amb un escuradents estratègicament situat al sotagot on hi ha el mòbil. Toca els botons per apujar el volum i abaixar-lo fins al punt que li agrada, sempre un nombre senar, no sap per què. Manies que li ha encomanat la dona. Va passant emissores fins que en troba una de notícies. Segur que hi ha hagut una pila d’accidents a tota la xarxa viària. El món és ple d’indocumentats que els han donat el carnet en una fira.
És llavors que sent el locutor i a mesura que va radiant la notícia, la sang li puja al cap. Ho sabia. Per què s’entesta a escoltar les notícies? Que no sabia que li espatllarien aquell matí de sol d’hivern? Qui es pensen que som? Què volen, conduir per nosaltres? Qui es creuen que són? Maleïts polítics! Tots són iguals, una colla de poca-soltes! Cabrons! Com es nota que viatgeu en un cotxe oficial! Això és una vergonya! Per aquí no hi passo!
Es porta la mà a la butxaca de la camisa i agafa un bolígraf. Allarga el braç cap al seient de darrere i treu de la jaqueta un tros de paper rebregat. Llavors recolza el paper contra el centre del volant, l’aplana tant com pot i escriu a rajaploma un text carregat de raó, inapel·lable. Un text que l’endemà sortirà publicat als principals rotatius del país: “Senyor director, estic indignat per la nova llei de limitació de la velocitat. Què volen, conduir per nosaltres? On para la nostra llibertat? Que no som prou grandets? Què dimonis pretenen, que haguem de conduir tota l’estona mirant el comptaquilòmetres i que ens distraguem?”
1 comentario:
A mi también me gusta escuchar voces,hoy he puesto el Gps del miércoles...buena dirección,siempre se me hace corto je,je.
un abrazo.
Publicar un comentario