lunes, 19 de julio de 2010

No letter today, Sir


Almenys això ho tenen en comú
el poema i la vida:
es juga per no res
en canvi de no res
a tota ultrança.

Enric Sòria



Per Ester Astudillo


De matinada el mòbil es dispara a les 5.55 a.m. exactament –el teclat llambrega una dècima de segon després, ho té mesurat-: el temps just per passar-se una aigua i la pinta –es dutxa al vespre per estalviar a la família sorolls avorrits i innecessaris tan d’hora-, vestir-se, escalfar-se un insípid cafè amb llet del dia anterior que es promet no tornar-se a empassar mai més, i estirar d’una revolada les claus del cotxe per apropar-se a l’estació dels ferrocarrils, a l’altra banda de la vila.


Mentre condueix en la mitja llum de l’albada recita mentalment la llista d’esdeveniments que planaran sobre el dia d’avui, i calcula que el marge d’error en l’agenda i l’horari que preveu no pot ser superior a ± 5%; no es descompta aquest cop: té ben present que el marge d’error sobre aquest càlcul de probabilitats és també del ±5 %. Atura a temps l’obsessiva cadena de pensaments i se centra a buscar un lloc per aparcar prop l’estació.


Abans de travessar a l’andana pel pas subterrani avança la noia pigada i amb rastes rogenques que puja al segon vagó, i tretze passes més enllà, el funcionari-gris-amb-maleta que parla d’esma amb l’entusiasta i esvelta italiana papissota, avui vestida un xic menys discreta que d’habitual. ‘Té reunió important a la feina’, pensa, i s’apressa a pujar els graons quan la megafonia canta la lletania premonitòria. No pot fer tard, avui.


El tren arriba a ciutat dos minuts després de l’hora assenyalada, dins del marge de retard excusable. El gest cortès de la recepcionista quan en entrar la porta automàtica quasi li sega la natja esquerra, tan insòlit, el percep massa tard per respondre-hi perquè l’ascensor ja s’obre i altres companys procedents del pàrquing s’esperen per pujar i se’l miren amb impaciència. S’hi endinsa amb somriure babau i per un moment l’angunieja l’espurna del ± 5%. Catorze segons i fora. Deu passos i sóc al despatx. Tres segons i el carallot del Miquel girarà el canell dret subreptíciament per comprovar si arribo amb un retard permissible.


El dia transcorre d’acord amb les previsions. El dx a l’agenda de sobre la taula el sacsa i deixa anar un mecasumlolla: s’ha descuidat la bossa d’esport al rebedor de casa, així és que es fa una nota mental de trucar a migdia en Joan per anul·lar la cita de meitat setmana a l’esquaix del poble. Tot i així, no li sap greu, fora de les calories que avui deixarà de cremar: el Joan és un brètol que cada dia el carrega més -s’anima sense proposar-s’ho- sempre a tombs amb les seves petites rancúnies de matrimoni gastat sense fills i la història inacabable de l’afer amb la Laura de cal Gili: ‘som en un cul-de-sac’, es lamenta cada dimecres. Cul-de-sac, li agrada la paraula, la sonoritat. Sembla catalana però sap que és francesa, i que és del francès que ha passat a altres llengües. Enzes qui es deleixen en la pronúncia cadenciosa de ‘cul-de-sac’ pensant-se que és una reivindicació d’algun tipus.


Igual com se salta la sessió esportiva, també fa el salt a la Clàudia, no perquè ell vulgui: li ha demanat de canviar el dia de trobar-se per un inoportú imprevist sense importància en la seva agenda. No hi fa miraments i n’hi dóna l’ok, es veuran demà-passat per comptes d’avui, però s’ensuma canvis a la vista en aquest terreny i això l’inquieta. De nou, durant uns segons, li balla pel cap la xifra del ± 5%, aquest cop més punyentment, i altre cop la foragita mirant d’encabir la cita en el dia més traginat de la setmana.


Quan arriba a casa al vespre l’Albert avui no és acotxat i l’Aina no ha ajustat encara la porta a la mida exacta perquè hi entri una escletxa de claror del passadís i el nen no es neguitegi si es despertava de nit. Sopen al menjador, pizza precuinada i una amanida envasada i ja neta, regada amb vi blanc d’oferta, mentre el televisor rondina, tapant el silenci, fórmules sobre temperatures elevades i xafogor per als dos propers dies. Sorprenentment, avui ella accedeix quan al llit se li acosta amb intencions inequívoques. Després d’una sessió de sexe prou satisfactòria –si bé cada cop més semblant a si mateixa-, s’assegura que el mòbil té la bateria plena i que està programat per a les 5.55 a.m. Triga 17 minuts i mig a adormir-se.

13 comentarios:

Poe + dijo...

¡Magnífica imagen!

Ester Astudillo dijo...

Ah, gracias... pero no es mía. El texto, en cambio, sí lo es!;P)

Booon dia, cabrito;)

Poe + dijo...

Al ver el texto, leí que la imagen debía ser tuya. Disculpas.

Ester Astudillo dijo...

Claro, como está en catalán... (el texto) leíste de más;)

Poe + dijo...

No, no, vi que el texto estaba en catalán y lo que leí fue la imagen. De nuevo me expliqué mal. De nuevo, disculpas.

Ester Astudillo dijo...

Ya ya, hombre, iba por ahí la cosa, que para eso somos ambos escorpiones y puteros ;P)

Antonia Martos dijo...

Hola Esther,
un reflex molt real de la crua realitat de moltes persones.

Ja, ja qui no ha conegut alguna vegada el rellotge del Miquel ....

Els 5 que es repeteixen!!! Aquests cincs donan força al text.

Bon dilluns,

Anónimo dijo...

Perdonen, pero no han entendido ustedes nada: este señor es Millet. La clave está en que la autrora ha escrito en catalán, pero no se hasn fijado ustedes, críticos sagaces, en ese detalle. Es que una lo tiene que averiguar todo, y eso que viuvo enclaustrada en mi convento de Sitges. Piensen un poco más, señores/ñoras.
Sor Renun

Poe + dijo...

Mujer... yo, más que putero, puteado y puteador. Vd. que es más orgánica -lingüista dice ser concretamente- me dirá si el ser putero abarca ambas facetas...

Ester Astudillo dijo...

El cinc... és la meitat de deu.

Millet dice, Renun? Por qué Millet? Tiene él una vida tan mediocre como la del sujeto éste? Ahhh, yo que pensaba que el dinero daba la felicidad! Qué terrible desengaño! No sé si voy a poder vivir con esta carga!

Sr. Poe +, putero/a viene de pu(n)tería, así que ambos lo somos en igual grado. Aunque es verdad que siendo orgánica -cargo hacia el lado de la lengua concretamente, sí, como Vd. bien dice- tengo un plus de peligrosidad. Aunque, a decir verdad, de mediocre no paso. Cosas de pu(n)tas, lenguas y demás órganos ;P)

Zápiro dijo...

"Triga 17 minuts i mig a dormis-se"... Mmmmm... Per molt que la seva agenda s'entesti, aquest calcul ningú no el pot realitzar.

O sí...?

En la darrera corva del Miquel, la narradora E.A. treu el cap per recordar-nos que la vida encara és possible.

I tant que ho és!

Poe + dijo...

Me carga -siempre propensa a jugar con la lengua- el peso de la prueba.

¿Algo que Vd. -en sus lúbricas, mejor lubricantes también- ya no haya falseado?

Me temo -por eso lo escribo- que usa técnicas Goebbelslianas -si es correcto así, su lengua experta me lo dirá -o me hará a entender- que mejor que una mentira repetida...

¿Seguimos falseando hasta que lo relativo es relativo?

Si lo hace, cuente con mi posible ayuda. Solo posible. Ojalá tenida en cuenta, al menos. Cuestionable hasta mi bientencionada proclama de ayudar.

Y no es eso, ya sabe bien, me divierto.

Me temo -no sé que coño temo; teniendo la hoguera como horizonte, vengan coños a mí- que alguna vez le va a poner Vd. límites a mi egocentrismo.

Ok. It's ok. Ambos.

Ester Astudillo dijo...

Bueno, no sé, Zápiro; per començar, 17 no és múltiple de 5. Però... jo no sóc gens optimista.

Sr. Poe +, qué ínclito se está Vd poniendo! Goebblesliana me llama! Pero por qué? Lúbrica vale, se lo admito, a falta de pan..., pero esa palabreja con tintes nazis no me la miente, que tengo raíces judías -bueno, no lo sé pero lo intuyo.

Falsear yo? Anda, mira qué bien! Pues sí que estamos bien. De todas formas, lo que carga, obviedades aparte, es el peso de la culpa. O de la duda en última instancia. De la prueba? What a rare collocation!

A Vd. los coños... y que te quiten lo bailao. Y a mí... la guardia!!!

Cheerio;) Over and off