lunes, 26 de octubre de 2009

Animals extraviats


Everybody’s on their own every single day,
they want to tell you otherwise but don’t know what to say,
but I can tell you something which I know:
this much is true.

AMY MACDONALD


Per Ester Astudillo

Amb la II setmana del plagi


Les vacances estivals solen ser, permeteu que, com a narradora omniscient us digui que de forma clarament equivocada, el període més expectant de l’any. En pic la lluna entra en Cranc, el zim-zim i el zam-zam del desesper urbà fan bullir la cinta d’asfalt fins a temperatures impossibles fora de l’època, i no només perquè coincideixi amb el solstici d’estiu.

Com a bones aus de ciutat migradores a les acaballes d’estació, la Irina i l’Erik es van trobar immersos en l’èxode gens furtiu que cada any expel·leix els vehicles de ciutat radialment fins a destinacions tan desconegudes com anodines. Enguany s’havien decantat per una vila de muntanya distant no més de 100 km i que uns amics de confiança els havien recomanat com a ‘perfectament idíl·lica’, amb una mitja rialla deliberada i còmplice que van procurar per fer notòria.

La Irina es resistia a admetre el seu acovardiment davant aquell adjectiu tan estentori de l’Òscar i la Rut, i especialment davant la repulsió, no compartida per l’Erik, que li produïa que allò tan íntim fos tema de debat públic. Un idil·li era, tot i que sentit de forma unilateral, el més allunyat del que ara per ara la lligava al seu company sentimental de cinc anys enrere. A més enguany es veia obligada a celebrar, a desgrat per part seva, el quinquenni d’una, a parer de tothom, festiva convivència.

L’Erik feia setmanes que traginava, confiat i aliè al sentir de la Irina, absort amb els preparatius del que havien de ser les millors vacances de la seva vida comuna. Tots dos intuïen, sense haver-ne parlat (alerta però, que aquest és el canal normal de comunicació dins les parelles perfectament habituades l’un a l’altre en una aproblemàtica quotidianitat), que dels deu dies de descans hauria de sortir una decisió irrevocable entorn l’espasa de Damocles que planava sobre els seus caps d’un any ençà ben bé; a saber: havien o no havien de reproduir-se plegats? Volien fer-ho? Se sabien prou madurs i lliures per prendre una decisió, bé en un sentit, bé en un altre? Estaven preparats i desitjosos perquè la decisió de tots dos fos coincident? I, en cas contrari, voldrien i sabrien desplegar la capacitat persuasiva o dissuasòria perquè el membre en desacord acabés en el mateix terreny de joc? I si el resultat fos improductiu, què?

A contracor Irina va seguir-li el joc en tot: els itineraris per a les excursions, les sortides, i el restaurant on celebrarien amb un sopar íntim i exclusiu la nit de l’aniversari; aquest cop era una ocasió especial, i bé es valia l’esforç econòmic extra i la renúncia a la companyia dels habituals de l’estiu. Li va donar peixet fins allà on fou humanament possible sense obviar el seu trasbals. Féu les maletes amb ritual meticulositat i només la llàgrima traïdora li donà plena consciència de l’iceberg que despuntava enverinant aquell viatge anhelat a parts tan desiguals.

Dins l’equipatge no es descuidà la novel·la que la seva cap, lectora febril de total confiança, li havia recomanat: Sale el espectro, de P. Roth. No n’havia llegit res però amb la garantia de qualitat de l’Eulàlia n’hi havia prou. Tampoc es descuidà, esclar, dels anticonceptius, que seguia prenent d’amagatotis de l’Erik, qui encara es pensava que el condó no era més que la segona barrera en importància que hauria de vèncer per fer realitat el seu somni de paternitat.

La vila va resultar espectacular de veritat. L’estiu no hi havia fet els estralls típics de la temporada, i l’apartament que els havien assignat a la vora del llac que donava nom al poble, tot i que distant del luxe perfectament inútil en aquelles contrades, resultà confortable: oferia totes les facilitats que una noia de ciutat, de classe mitjana i ja entrada en la trentena podia desitjar per a una breu estada de vacances.

Van desfer les maletes delint-se per estrenar el llit, que era a ulls clucs d’aigua, com els que anunciaven als hotels de luxe americans dins les revistes que de vegades, i mig en broma, es miraven junts. En acabar la feina amatòria, mentre fugia amb recança de l’abraçada tèbia de l’Erik (sens dubte provaria d’abordar el tema reproductiu un cop ja sobre el terreny), va prendre’s l’antibiòtic postcoital rutinari i es va tancar a la cambra de bany per a una dutxa ràpida.

Faltava quasi una setmana fins a la data convinguda per a l’íntima celebració. Tenien encara molt de temps per explorar i descobrir el paratge. Van decidir que sortirien a sopar a una crêperie de moda que a recepció els havien suggerit, a 10 km escassos del seu niu. Abans, però, l’Erik va voler visitar el llac, on ara recordava haver-se estat d’infant (va dir), just a la banda contrària de l’allotjament actual, en el mirador urbà: li calia sospesar les oportunitats que oferia per a la pesca; era un consumat pescador amateur, i ell tampoc no s’havia descuidat a Barcelona els estris corresponents, per bé que l’hi havia amagat a la Irina, gens afeccionada a aquest passatemps tan pueril i absolutament caduc.


Ella aprofità per organitzar la roba i desar-la plegada a armaris i calaixos. L’obsedia l’ordre i res no l’empipava més en vestir-se que adonar-se dels rebrecs atribuïbles a un zel insuficient, especialment si la responsable havia estat ella –i sempre ho era. La tasca fou ràpidament consumada, i de seguida segué a vora el finestral, amb els pics altius i l’aigua ben propers, i obrí la novel·la de Roth. Era breu, com més li convenia.


Es féu fosc abans l’Erik no tornés de la seva incursió, amb una excusa només mig embastada. Quan obrí la porta de la 323 amb el seu duplicat –‘Us fem un tracte de favor; no és habitual la pràctica de donar dues claus per parella’- la cambra era també a les fosques, tan endreçada com la Irina l’hi tenia acostumat, i perfectament solitària. La peça principal hi estava tràgicament absent. Fora d’això tot llambrejava intacte, l’equipatge quiet i serè a les lleixes de l’armari; mancava, a més, però sense que ell se’n pogués apercebre, el llibre de Roth i la capsa de píndoles, arrabassada del necesser femení en l’últim minut. A canvi, una nota lluent sobre la taula i sota un petja, per evitar-ne una fuita deslleial, com una fletxa d’amor dolçament emmetzinada, hi deia: “Millor així. Sóc covard i avorrida. Segur que trobes la mitja taronja que a més sigui compatible amb els teus espermatozous. Irina”.

17 comentarios:

carlesrull dijo...

Compi, ni idea. ¿Qué tal una pistilla?

Ester Astudillo dijo...

Bueno, va, algunes pistes: no és dona, la llengua és una bona pista, és exactament de la meva quinta, és a dir, del 67, lloc de naixement la Catalunya profunda, exactament la plana de Vic. La imatge també és una bona pista. El títol tambééééé. I á més fa 2 o 3 dissabtes a TV3 van emetre la pel·li del Ventura Pons basada en 3dels relats que integren el llibre en qüestió, que si no m'equivoco és el seu segon de narrativa. I el títol de la pel·li tambééééé és una bona pista: Animals ferits.

Joer, ja no dic més. Alguien da más?

paula dijo...

Conste que no lo hubiera adivinado nunca,para empezar porqué no conozco al autor....luego, por lógica, menos su estílo.
Me voy a aventurar por Ventura je,je:Jordi Punti.
En realidad me da igual de que animales se trate de imitar tristos,ferits,moribundos o extraviats....m'agradan els teus crits metafórics animalita je,je.
Petons.

Sergi(o) dijo...

Donat que porto en contacte amb la literatura catalana un màxim de 7 anys, la veritat, no tinc ni idea de per ón van els trets. Conec al Jordi Puntí, però només algunes cançons....

Ester Astudillo dijo...

Biiiingo, Paula. Jordi Puntí. Y si no conoces al autor ni su estilo, cómo coño lo has adivinado? Has entrado en Go-Oracle? El título es Animals tristos, efectivamente. Tristos, ferits, extraviats, en estos contextos son bastante sinónimos, near synonyms en inglés.
Muy bien, Paula.

Y encima desde taaaaan lejos, que seguro que por ahí no suena mucho su nombre. su primer libro de relatos es Pell d'armadillo, que no he leído.

Sergi, el que et deu sonar que canta és l'Adrià Puntí, que era un alter ego i ara crec que s'ha canviat el nom. Dubto molt que el J. Puntí canti -fora dels seus cercles íntims, tipus dutxa, etc., més o menys com l'Aznar amb el català, jaja!

bueno, Paula, estoy de piedra, en serio. Pero seguro que has hecho trampas. Ay, ay, hermana animal, my animal sister. Welcome to the club of lost, dying animals.

Y claro, estaba el juego del libro de Roth, que no es Sale el espectro sino El animal moribundo, en el que se basa la peli Elegy, de la Coixet, muy muy mal elegido porque adopta el título de otro libro de Roth cuya historia no tiene nada que ver.

Bueno, nada, una cadena de no-casualidades, como la vida misma. O la vida es de casualidades? Esa 'u' me hace bailar la cabeza.

Como dice Mercè, em trec el crani ante tu perspicacia, Paula. Olé, olé, olé.

Anónimo dijo...

Por favor, se están dando ustedes mucho bombo con el Puntí de los huevos: si estuvo en mi colegio cuando era niño-adeloescente y era un tonto de la haba que al final sólo pudo dedicarse a escribir en papel, porque no le dejaban hacerlo en las paredes, que son los libros de los imbéciles.

Lo de adeloscente está bien: adolecia de una tal Adela, que era su maestra de taquicardia, porque tenía apenas 20 años y ponía a tono al director del centro y hasta alguna novicia.

En mi mundo también hay depravadas, claro, que erran la vocación y se piensan que la abundnacia de conejos rebaja el prcio en el mercado.

Ya estoy hasta el gooro de escritores y de gays, y de ewscritores gays, claro, que es una opción última para se popular. Ya no quedan góngoras, sólo aparecen quevedos sarasas que apenas tienen nada que decir pero sí que tomar.

Respecto del textillo, vaya, así no vamos bien, las parejas han de reconocerse y entregarse integramente, es decir, darlo todo, es decir, sin condón. Sin la gomita, esa historia no tendría lugar. Ella estaría preñá hasta las ingles, i el pescando con sus amigos, como debe ser. Los dos felices y se acabó.

Como lo pueden suponer, estoy hasta las meninges de Sitges y de tanto metrosexual. Encima tengo dos alumnas judías que se resisten a entender la verdad de Cristo. Y yo también echo de menos a Adela...

Sor Renun

Ester Astudillo dijo...

Renun, Vd. ya era profe por entonces? La hacía más joven. A cálculo de buen cubero, de 55 no baja.

Jordi Puntí es gay? Ni idea, no me interesan las inclinaciones sexuales de los escritores. Si me apura, no me interesan de nadie, salvo que haya merca por medio. Entonces cada cosa en su lugar. Y si no, no hay negocio y punto.

Sin gomitas, Vd. que es una pava y no sabe de estas cosas, hay una cosa que se llama anticonceptivo/píldora/pastilla y demás apelativos que también sale en el texto, o sea que mucha entrega y mucha polla, nunca mejor dicho, pero los humores no llegarían a hacer su función (?). Y si él es estéril? Ah? Ah? La metrosexualidad es lo que tiene, que la vigoría se va por la boca. Por eso debe ser que prefería irse a pescar, pero a pescar peces me refiero. Y ella se larga, como buena hembra. Y se lleva sus píldoras, como buena hembra. Porque la maternidad no siempre hace la felicidad.

Vd. echa de menos a Adela? A ver si la gay va a ser Vd., y no lo sabe! Hágaselo mirar, mujer, que aún está a tiempo. Nunca es tarde si la d/picha es buena.

Buen paseíllo sitgetano. Que Vd. lo mate bien.

José G Obrero dijo...

Ay Ester que me ha venido un flash, desmiéntemelo: Sor Renum es tu alter ego, es la aparente represión que esconde la ausencia de pelos en la lengua...¿Me he fumao un porro?

Ester Astudillo dijo...

Me lo he fumao yooooooo? Estoy entendiendo lo que creo que me dices? Me estás llamando clínicamente esquizofrénica con trastorno de bipolaridad y disociación de personalidad? O tal vez dramaturga??? Jajajajajaja! Ni siquiera sé si te sigo, que conste, ehhhh? Pero me encanta que te atrevas a preguntarlo, tú de pelos en la lengua también más bien pocos.

Desde luego parte reprimida tengo, no lo dudes, como todo hijo de vecino. Procuro, sin embargo, no hacerla pública y notoria y reservarla para mi terapeuta, muy freudiano él, a veces es una mujer, a veces es un hombre, me gusta alternar. jaja! Y lo de los pelos en la lengua... es una terapia de choque que intenta hacerle la contra a la otra tendencia inhibitoria, con mayor o menor éxito. Más o menos como todo el mundo, pa'decirlo en breve.

Te lo aclaro: Sor Renun es mi alter, pero no mi alter ego. Es mi alter... es mi... es mi... co-progenitor, o sea, el co-progenitor de mis hijos, y que incidentalmente cohabita en el mismo domicilio que yo, mi alter conviviente. Pa' breve... es mi marííííío!!!

No te puedo decir nada más. El resto es todo cosa suya. Por qué? No soy yo quién para contestar. Cada uno tiene sus fantasías, es más que evidente, jaja! Seguro que a Sor Renun le encantará tu curiosidad!!!

Besazo, wapu!!!

Aún me estoy riendo, en serio. Y eso que estoy en el curro!!! Qué bueno, qué bueno!!!

José G Obrero dijo...

Perdón por la indiscreción pero la respuesta ha sido tan divertida que ha valido la pena la osadía.

Un abrazo. Mejor dos.

Ester Astudillo dijo...

José, no te disculpes, hombre. La osada es ella, la Renun de los webs. A mí, ya te lo he dicho, me encaaaaantan las indiscreciones!!!

;-)

Ester Astudillo dijo...

Ya veo que han estado chismorreando a costa de mi identidad. Yo soy un ser espiritual, es decir, que puedo ubicarme en muchos planos de realidad y adquirir plena concepción de los mismos a distancia, como con telepatía. Yo soy el alter ego de todo el mundo, digo lo que realmente están pensando todos ustedes pero no se atreven a decir. Me atrevo porque estoy en conexión con Dios, via tdt. Joer, qué bueno está el porrete este que me ha pasado la Adela...!

Ester Astudillo dijo...

Me han usurpaooo la identidá! No soy yoooo, no soy yoooo! Los juro! No estoy looooooca! No me encierren, porfa porfaaaaaa!!!!

R.P.M. dijo...

Oigan, esto se pone muy bien. En este blog ocurre de todo y más cuando uno no se pasea por él diariamente. Lo de Carlos pidiendo pistas es de libro, pero tú dándolas es de enciclopedia, apesar de que algunos como yo, ni con la enciclopedia. A todo esto, el post es una maravilla sin conocer al espejo en el que te miras, es decir el Jordi Puntí éste. Un abrazo.

Anónimo dijo...

potrebo, da preverijo:)

Anónimo dijo...

helpful post.

Anónimo dijo...

Can I just rumour what a deliverance to turn up someone who in fact knows what theyre talking about on the internet. You surely distinguish how to carry an subject to fluorescent and grow into it important. More people necessity to peruse this and be aware of this side of the story. I gobbledegook put one's trust in youre not more popular because you absolutely set up the gift.
[IMG]http://www.sedonarapidweightloss.com/weightloss-diet/34/b/happy.gif[/IMG]