Animals extraviats

Everybody’s on their own every single day,
they want to tell you otherwise but don’t know what to say,
but I can tell you something which I know:
this much is true.

AMY MACDONALD

Per Ester Astudillo

Amb la II setmana del plagi

Les vacances estivals solen ser, permeteu que, com a narradora omniscient us digui que de forma clarament equivocada, el període més expectant de l’any. En pic la lluna entra en Cranc, el zim-zim i el zam-zam del desesper urbà fan bullir la cinta d’asfalt fins a temperatures impossibles fora de l’època, i no només perquè coincideixi amb el solstici d’estiu.

Com a bones aus de ciutat migradores a les acaballes d’estació, la Irina i l’Erik es van trobar immersos en l’èxode gens furtiu que cada any expel·leix els vehicles de ciutat radialment fins a destinacions tan desconegudes com anodines. Enguany s’havien decantat per una vila de muntanya distant no més de 100 km i que uns amics de confiança els havien recomanat com a ‘perfectament idíl·lica’, amb una mitja rialla deliberada i còmplice que van procurar per fer notòria.

La Irina es resistia a admetre el seu acovardiment davant aquell adjectiu tan estentori de l’Òscar i la Rut, i especialment davant la repulsió, no compartida per l’Erik, que li produïa que allò tan íntim fos tema de debat públic. Un idil·li era, tot i que sentit de forma unilateral, el més allunyat del que ara per ara la lligava al seu company sentimental de cinc anys enrere. A més enguany es veia obligada a celebrar, a desgrat per part seva, el quinquenni d’una, a parer de tothom, festiva convivència.

L’Erik feia setmanes que traginava, confiat i aliè al sentir de la Irina, absort amb els preparatius del que havien de ser les millors vacances de la seva vida comuna. Tots dos intuïen, sense haver-ne parlat (alerta però, que aquest és el canal normal de comunicació dins les parelles perfectament habituades l’un a l’altre en una aproblemàtica quotidianitat), que dels deu dies de descans hauria de sortir una decisió irrevocable entorn l’espasa de Damocles que planava sobre els seus caps d’un any ençà ben bé; a saber: havien o no havien de reproduir-se plegats? Volien fer-ho? Se sabien prou madurs i lliures per prendre una decisió, bé en un sentit, bé en un altre? Estaven preparats i desitjosos perquè la decisió de tots dos fos coincident? I, en cas contrari, voldrien i sabrien desplegar la capacitat persuasiva o dissuasòria perquè el membre en desacord acabés en el mateix terreny de joc? I si el resultat fos improductiu, què?

A contracor Irina va seguir-li el joc en tot: els itineraris per a les excursions, les sortides, i el restaurant on celebrarien amb un sopar íntim i exclusiu la nit de l’aniversari; aquest cop era una ocasió especial, i bé es valia l’esforç econòmic extra i la renúncia a la companyia dels habituals de l’estiu. Li va donar peixet fins allà on fou humanament possible sense obviar el seu trasbals. Féu les maletes amb ritual meticulositat i només la llàgrima traïdora li donà plena consciència de l’iceberg que despuntava enverinant aquell viatge anhelat a parts tan desiguals.

Dins l’equipatge no es descuidà la novel·la que la seva cap, lectora febril de total confiança, li havia recomanat: Sale el espectro, de P. Roth. No n’havia llegit res però amb la garantia de qualitat de l’Eulàlia n’hi havia prou. Tampoc es descuidà, esclar, dels anticonceptius, que seguia prenent d’amagatotis de l’Erik, qui encara es pensava que el condó no era més que la segona barrera en importància que hauria de vèncer per fer realitat el seu somni de paternitat.

La vila va resultar espectacular de veritat. L’estiu no hi havia fet els estralls típics de la temporada, i l’apartament que els havien assignat a la vora del llac que donava nom al poble, tot i que distant del luxe perfectament inútil en aquelles contrades, resultà confortable: oferia totes les facilitats que una noia de ciutat, de classe mitjana i ja entrada en la trentena podia desitjar per a una breu estada de vacances.

Van desfer les maletes delint-se per estrenar el llit, que era a ulls clucs d’aigua, com els que anunciaven als hotels de luxe americans dins les revistes que de vegades, i mig en broma, es miraven junts. En acabar la feina amatòria, mentre fugia amb recança de l’abraçada tèbia de l’Erik (sens dubte provaria d’abordar el tema reproductiu un cop ja sobre el terreny), va prendre’s l’antibiòtic postcoital rutinari i es va tancar a la cambra de bany per a una dutxa ràpida.

Faltava quasi una setmana fins a la data convinguda per a l’íntima celebració. Tenien encara molt de temps per explorar i descobrir el paratge. Van decidir que sortirien a sopar a una crêperie de moda que a recepció els havien suggerit, a 10 km escassos del seu niu. Abans, però, l’Erik va voler visitar el llac, on ara recordava haver-se estat d’infant (va dir), just a la banda contrària de l’allotjament actual, en el mirador urbà: li calia sospesar les oportunitats que oferia per a la pesca; era un consumat pescador amateur, i ell tampoc no s’havia descuidat a Barcelona els estris corresponents, per bé que l’hi havia amagat a la Irina, gens afeccionada a aquest passatemps tan pueril i absolutament caduc.

Ella aprofità per organitzar la roba i desar-la plegada a armaris i calaixos. L’obsedia l’ordre i res no l’empipava més en vestir-se que adonar-se dels rebrecs atribuïbles a un zel insuficient, especialment si la responsable havia estat ella –i sempre ho era. La tasca fou ràpidament consumada, i de seguida segué a vora el finestral, amb els pics altius i l’aigua ben propers, i obrí la novel·la de Roth. Era breu, com més li convenia.

Es féu fosc abans l’Erik no tornés de la seva incursió, amb una excusa només mig embastada. Quan obrí la porta de la 323 amb el seu duplicat –‘Us fem un tracte de favor; no és habitual la pràctica de donar dues claus per parella’- la cambra era també a les fosques, tan endreçada com la Irina l’hi tenia acostumat, i perfectament solitària. La peça principal hi estava tràgicament absent. Fora d’això tot llambrejava intacte, l’equipatge quiet i serè a les lleixes de l’armari; mancava, a més, però sense que ell se’n pogués apercebre, el llibre de Roth i la capsa de píndoles, arrabassada del necesser femení en l’últim minut. A canvi, una nota lluent sobre la taula i sota un petja, per evitar-ne una fuita deslleial, com una fletxa d’amor dolçament emmetzinada, hi deia: “Millor així. Sóc covard i avorrida. Segur que trobes la mitja taronja que a més sigui compatible amb els teus espermatozous. Irina”.