jueves, 12 de febrero de 2009

A la cuina


Per Raquel Casas


En aquell moment vaig pensar que m’agradaria desaparèixer. Però el futur és molt llarg.
Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, i que ens movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls del ganivet brillant, amunt i avall. I me l’estava mirant amb un ull obert i l’altre tancat quan la veu metàl·lica de la mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.
**

2 comentarios:

paula dijo...

Hi ha vegades, que la desolació,que no soletat,te cuina ferides ...encen el foc,la llum escalfa presents,es hivern , fa fred i pudor de guerres.
Morir con las manos en la masa y en bikini,hay que lucir escote amiga je,je.

Anónimo dijo...

burlanga:
la cuina ralla un ou es tot el q et puc dir lo millor anar de menu jejeje

records a tots
estic sense internet ja et trucare per quedar el dia de la comparsa
fins aviat