jueves, 7 de febrero de 2008

El nàufrag


Per Raquel Casas



T’ho vaig dir mentre teixies les imatges d’aquells que passaven pel teu costat. T’ho vaig repetir mentre miraves a l’espill els viatgers que cercaven el camí de Camelot. Amb les ungles, t’ho vaig escriure a l’esquena l’última nit: no sóc l’home que esperaves. Però vas pujar a la barca.


EL NÀUFRAG

Qui és aquell que camina
tot el matí amb tristesa
arrecerat als vestits, perdut
enllà del somni i del carrer?
J. Cabral de Melo


Duia una arracada a la butxaca.
Duia el rastre d’un altre home
enganxat a la camisa. Duia el temps
suspès en una faldilla prisada
i un serrellet esbravat.
Com un captaire
he caminat per les vies,
per la sorra, pels laberints.
Per les teues arrugues.
No sóc l’home que esperaves:
avui he tornat a l’illa
amb una perla a la butxaca
i entre les mans, la cara.



De Les randes del Paradís. Ed. Moll


13 comentarios:

Anónimo dijo...

Ja ho saps, oi? Si volguera posar veu als meus pensaments ho faria amb les teues paraules. Brutal el poema -i tot el llibre-. Sal.

Marc Vintró dijo...

Aquí hi ha algú que fa temes?

Raquel Casas dijo...

Temes? No sé què vols dir...

Raquel Casas dijo...

M'alegra continuar posant veu als teus pensaments, quin luxe!

Rarra

carlesrull dijo...

m'ha encantat llegir el teu poema tot sentit la "Cançó d'home i dona" dels valencians - terra compartida de festa, foc, fast i tremolor - L'ham de foc. Qui vol trobar allò que espera???

Marc Vintró dijo...

"Fer temes" és una expressió usada per certs reductes radicals vilanovins per a referir-se a l'art del festeig. Naturalment em referiria a l'exaltació manifestada pel Mr.Sal (si és que és un míster, és clar.) En resum, que era una broma. Ja em perdonareu, altre cop.

Raquel Casas dijo...

Aaaaah, no ho havia sentit mai! Mira que bé, demà mateix li deixaré anar a algú, je je... Però no, en Sal és el meu cosí; li agraden molt els meus llibres, etc. La família, quina sort!

paula dijo...

Bienvenida de nuevo Raquel…y al tercer día resucito ,después de enterrar la salada sardina ,ella olió el mar.
Menos mal que estoy de baja, las buenas escritoras sois una tortura para los comentaristas ,voy pareciendo un felpudo bloguero .Primero peliculera presentación, con declaración de intenciones y record de audiencia .Después desatando con humor los nudos hechos con pellizcos de monjas y líos familiares y para desenlace el hundimiento del titánic ,versión mediterránea., donde salvas el diario de abordo
A la tercera también va la vencida a partir de ahora serás bienhallada. Por cierto, hablando de hallazgos, si te falta un pendiente…no te preguntes porque, tira el otro, las perlas no se llevan nada esta temporada (chivateo primaveral del corte ingles) .
Bueno toda esta parida, tengo mono de las clases je,je ,es para decir, sencillamente, me ha gustado, con la brevedad que me caracteriza je,je.

Raquel Casas dijo...

Paulaaa! Echaba de menos tus comentarios, siempre tan acertados. Me encanta tu punto de vista y tu sentido del humor.
Ya enterramos la sardina, exactamente me comí una arengada saladísima mientras moría nuestro rey, snif! Pero el próximo año volverá, no lo dudes.
Espero que te recuperes enseguida.

P.D.: LLevo perlas, no me digas que ya no son lo más! je je... Tengo muchos pendientes, siempre desaparejados, solitarios en sus cajitas.

imma dijo...

Raquel m'encanta tot lo que escrius, sobretot perque fas que ho hagi de tornar a llegir i acabi en un somriure.

Carla dijo...

Totes busquem viatgers que emprenen el viatge de Camelot... m'encanta aquesta metàfora, Raquel!

Raquel Casas dijo...

Gràcies Imma, gràcies Carla; els vostres comentaris m'encoratgen a continuar escrivint.

R.P.M. dijo...

Pocas veces llega lo que uno espera. Aunque si así sucediese, perderíamos el encanto de la sorpresa -buena o mala- En fin, precioso, Raquel.