miércoles, 25 de febrero de 2009

Etern retorn



[Llegit per Carles Aledo a El Suplement, de Catalunya Ràdio. 22.02.2009.]


Per Andreu González Castro

Obro la capsa de galetes. N’agafo una foto. Llum. Al bateig ma mare porta perruca i el mossèn du ulleres fumades. Jesucrist Superstar ens vigila des de la creu. Creixo. Tot és blanc i negre. Una foto d’estudi amb ma germana. Sóc feliç. Creixo. Una Kodak instantània de color davant la catedral de Lleó. Porto pantalons curts i llepo un gelat de cucurutxo. Dec haver fet una gracieta, perquè ma mare i ma germana riuen. Segueixo creixent. “Este Andresín, cómo se ha espurrido.” No em deixen posar-me arracada. Foto. Una grapa que ajunta un parell de mitjons al lòbul esquerre. Creixo encara més. Duc grenyes. Estudio a Barcelona i Salamanca. Deixo de riure. Segueixo creixent. Segueixo amb dos mesos de vacances, de professor. Deixo de créixer. Conec dones. Em fan mal i faig mal. Em caso. Roma, París, Nova York. Em reprodueixo. Torno a riure. Començo a minvar. Deixo el tabac. Deixo l’alcohol. Em torno a reproduir. Prohibeixo a ma filla que es posi un pírcing. Segueixo minvant. Un altre cotxe. Una altra hipoteca. Un altre viatge. Un túúúúnel llaaaaarg d’anys tots iguals. Em jubilo. Minvo encara més. Mallorca, Benidorm, Albacete. Deixo de riure. Em faig petit del tot. Tanco la capsa de galetes. Tot és blanc i negre. Fosa en negre. Tanquen la caixa de fusta.

[Podcast del programa]

3 comentarios:

R.P.M. dijo...

Habíamos hablado de quitarnos la máscara pero sin tener que meternos al cajón. Joer, Andreu, ahora cuando coma galletas y abra la caja, no sé, creo que me voy a pasar a las magdalenas. Es bueno, muy logrado.

carlesrull dijo...

Tío, qué miedo. Ni las magdalenas de Proust.

CMG dijo...

Un túúúúnel llaaaaarg d’anys tots iguals? ains això si que em fa por!!! Esperem que no...