viernes, 22 de enero de 2010

On viuen els monstres?




Per Mercè Mestre



I

Jo sóc el monstre.

Ells són tendres, petits, tous, suaus, indefensos.

Jo, enorme, terrorífica, perillosa, desplegable.
En una paraula: letal.

Ells em miren des del jardí petit
que els he fet a la cuina
amb ulls de no entendre res,
d'acabar de despertar enmig d'una duna.

Jo els adormo cada nit a la meva mà
amb sucre glaçat de quatre licors.
Remuguen una mica com vells,
però al final m'obeeixen.
Em fan un petó de gelatina,
una abraçada de mel amb els seus bracets,
tanquen dòcilment els ulls
i trenquen l'esquema del conte.

Viatgen nit enllà
transvestits de monstre perillosíssim.
Viatgen més enllà de mi.
On ningú no els pugui reconèixer.



II


No. No els penso aturar.

Caminen com bèsties bíbliques,
recorren espais i dimensions impossibles
sense full de ruta
ni manual de tornada.

Travessen fronteres, segles,
dauren quilòmetres i quilòmetres
de cel gelat,
aplanen selves,
buiden llacs, cràters,
desvien rius de lava,
glaceres.

No. No els penso aturar.

Viatgen sempre de nit,
assedegats, confusos, delirant.

Arrenquen amb ràbia
arbres, teulades, finestres,
destrossen armaris, cambres,
esquincen llençols,
estripen fotografies.

Naufraguen a la línia més torta
i bifurcada de la meva mà,
a l'autopista de plata.

Però sobreviuen al desastre.
I tornen a casa cada matí
amb expressió d'estrella fugaç.

S'ofeguen.
Els desperto.
Em miren
amb ulls de no entendre res,
d'acabar de despertar enmig d'una duna.

Jo sóc el monstre.







11 comentarios:

José García Obrero dijo...

Mercé, tu foto de perfil ampliada! Sí, nosotros somos los monstruos que parimos otros monstruos, desde los tiernos y suaves a los que nos asustan en medio de la noche. Y al final nos hacen compañía. Buen poema, monstrua.

Un beso.

Beatriz dijo...

Com a comentari, et cito el final d'un poema que he llegit, probablemente re-llegit, molt recentment:

Ash, ash, ash
[...]

Beware
out of the ash I raise
with my red hair
and I eat men like air.

Who is the author?


So this is me too. Estem en sintonia, xati. Si les coses em surten bé, el meu vídeopoema de dilluns hi té una certa tirada.

PS. tot bé? Has fet moooolt tard, dropa!!! ;-)

Mercè Mestre dijo...

Eeeeiiii, has vist José? Et presento els meus monstruets. Són dos poca-soltes de categoria. Bue, en realitat jo sóc el més petit dels dos, però cada matí em rehidrato i creixo una mica...

Ester, això és massa, tia. Que ens posem d'acord en el tema suposo que té a veure amb l'ambientasso microbià i macrofreak que compartim. Of course, of course sens dubte (no vull ni pensar en altres possibilitats relacionades amb la cinquena dimensió).

Prometo presentar-me al dinar convenientment rehidratada.

Una abraçada de monstrua per a tots dos, supermonstres!

Montllanes dijo...

Mercè, opino el mateix que Jose. Molt, però que molt bon poema. Els monstres a la nit ens fan companyia, també els del silenci i evidentment nosaltres mateixos ens convertim, de tant en tant, en monstres.
Una abraçada,
Antonia

Carso dijo...

respondiendo a la pregunta del título, supongo que en el fondo del corazón. sólo hay que darle besitos para que se conviertan en príncipes y princesas, si son sapos, y en bellas, si son bestias.
besos a vuestros monstruos.

Anónimo dijo...

"Què veig? Un monstre és el que veig!! -va dir el dr. Jeckyll..."
Aquest poema m'ha despertat seriosos dubtes sobre la meva identitat. Corro a mirar-me al mirall.
Manel Q.

Beatriz dijo...

Per cert, Mercè, que s'ha estrenat molt recentment una pel·li infantil amb aquest nom, i la música, que és molt maca, aviam si trobo la URL, comença dient:
"Dreams don't grow up..." Mmmmmmm.

Carso, por cierto, krd, te digo: '... yo no soy bonita, ni lo quiero ser, al pasar la barca, una dos y tres.' Y porfa, no me psicoanalices. Take it at face value. Aunque se agradece el intento, jaja!

URL amb una gravació en directe de Wake del grup The Arcade Fire, autors: http://www.youtube.com/user/jtamiris#p/f/38/Jq6M4PWKvq4

Enjoy it -or not.

Kisses;-)

With my red hair
and I eat men like air.

Carso dijo...

psicoanalizarte, ester?

Beatriz dijo...

Jaja, Carso, bueno hombre, quiero decir que no leas mi negativa a 'querer ser guapa' como el mensaje que me digo a mí misma para superar (o hacer ver que supero) mi complejo de fea. Es que... se os tiene que explicar todo a los hombres, hay que ver!!!
Tómalo como lo que es, la expresión de un deseo genuino, ho ho ho (¡¡¡).

Remember
with my red hair
I eat men like air.

Muax :-)

Mercè Mestre dijo...

Nor, nor (a la psicoanàlisi, puaf!).
Sip, sip (a la pel·li, slurp!). L'he vista (el títol n'és una clara referència) i és una delícia.

Però Don Hilarión (el drac) és va tapar els ullets quan va veure els monstres a la pantalla. I l'altre, el baixet, que sóc jo (la mercè), no parava de moure els bracets de l'emoció.

Antònia, Òscar, Manel: petonassos (o un muerdo? No sé, com que sóc un monstre...)

R.P.M. dijo...

Aquí hay mucha vida monstrua que bulle en las noches y en los días. Que no se acabe, Mercé.