jueves, 4 de febrero de 2010

El soldat


Per Raquel Casas

Per al meu avi Pepet Agustí


El soldat
---------

Una bala perfora un llibre

fins a la pàgina tres-cents cinquanta,

ho recorde bé,

i que anava lluitant

de poble en poble

com un Ulisses coix.

Recorde el vent de ponent,

les xicones de plàstic.

el foxtrot, els planys, els sacrificis,

el fred als tendons

i les ungles morades.

Recorde el garrofer dret

com un home sol,

el carrer Major ple de passions,

la font, els càntirs.

Però, sobretot, recorde

una nit de metralla

penetrant-me la cama com en un coit.

Recorde que després el silenci apunyala la nit

i que les guerres violen el destí dels homes.


**

4 comentarios:

Laerke dijo...

M'he llegit i rellegit ja el poema uns quans cops (Com dius tu sempre que haig de fer quan no pillo els romanceros) i ara m'ha recordat a una pel·lícula que vaig veure de petita... tot i que no li acabo de pillar el sentit... per això soc bastant curteta, que hi farem!!

*

Ester Astudillo dijo...

El teu avi era com a poc de la Catalunya Nova, eh Raquel? O de la conquerida?

El garrofer, els càntirs, la font de la vila sota els porxos al capdavall del carrer Major davant la casa de la vila i vora les mesures públiques per al blat... tot un univers de museu. Avui tenim en tren bala travesser de ciutat i els ponts més aerodinàmics de la terra. Però la guerra continua sent l'etern universal, com les cicatrius i els monyons, el llegat per als nostres fills.

Bueno, apa, bon dijous a tutti quanti;-)

paula dijo...

pur sentiment e impagables imatges Raquel.El PCecito ha sigut perforat i te un forat de bon calibre.Putes guerres, que violen fins les memòries dels conters dels avis.
Mar i pau per navegar cap Itaques...companya.

R.P.M. dijo...

Recuerdo doloroso que se hace vivo y se sutura poco a poco. Hay sentimiento en esas palabras tuyas, hay poesía.