viernes, 19 de febrero de 2010

La primera volada




Per Mercè Mestre



- Volava perquè era mística?
- No. Era mística perquè volava.




Dues passes més i surts volant.
Tres passes més i el vent t'arrossega.
Quatre passes més i ets lliure.

Quan vam fer la foto,
no podíem suposar mai
que Virgínia Maria sabia volar.

Però no volar com un ocell normal,
com una cafetera normal,
com un obrellaunes.

No.

Ella volava com una vaca espiritual,
com una catedral goticoflamígera,
com una bandada de campanars il·luminats,
com un oceà sencer de llaunes de cervesa.

Això sí:
no sabia aterrar.




6 comentarios:

Carso dijo...

Aaaaah Mercè, també es pot volar des d'una cadira després d'haver dinat (vegetarià i lleuger al ser possible).
qualsevol dia l'ajuntament ens contracta als 7V per protagonitzar la festa del cel.
una vaca espiritual, de les de l'India? o com les que descriu Oliverio Girondo:

"Después de conocer una mujer etérea, ¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay una diferencia sustancial entre vivir con una vaca o con una mujer que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo?

Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando."

Ester Astudillo dijo...

Uuuuuuuuuh!!! Claca! Psalms! Pregàries! Bisos!

Santa Virgínia Maria, baixa del cel -perdó del campanar de la goticoflamígera-, deixeu repicar les campanes, una, dues, tres voltes, que avui no toquen a morts. Avui hem après que podem volaaaaaar, encara que acabem fetes una truita empatisfant la vorera de ciutat. Quanta feina per als escombriares! BCN neta, BCN ecològica. BCN sostenible. BCN m'esborrona.

Virgínia Maria és el teu àlies? Però tu ets una volatrix, no et pots estavellar mai!!!

Clac clac clac. No sé de què, però a mi que la lletra del psalm em sona...

Muax muax muax. Tenim una cita a 8 peus, oi???;-)

Antonia Martos dijo...

Ostres Mercè, m'has fet pensar en SAFO. Ella volava amb les seves discípules de forma espiritual, a través de la poesia, de les paraules i sense moure's del seu lloc. Felicitats pel poema,
Antonia

José G Obrero dijo...

Mercé, que no aterrice, que explore el cielo y sus posibilidades de habitabilidad. Quién te dice que en un cirro no hay una fiesta de pájaros o de vacas sagradas y en un estratocúmulo catedrales flamígeras pobladas por mujeres y hombres que no son pedestres?

Un beso y buen finde.

Mercè Mestre dijo...

Uaaaaaaaauu... acabo d'aterrar! M'ha costat, però ho he aconseguit. La veritat -ho dic fluixet perquè no em sentin a Neptú- és que estava volant amb una nota de premsa enganxada a l'ala, i ara me l'acabo de treure de sobre.

Però, de fet, no he aterrat: he ennuvolat en una Undulatus asperatus. Je, je, no volíeu pluja?
Doncs a ennuvolar, tu...

Sí, Òscar, tens raó: es pot volar des d'una cadira amb grans ales de riure, envoltats d'amics (i de silenciadors), recitant oliveriades (ai, Oliverio, gran, gran!).

Ester, compa, ara vinc volant i et faig una abraçada in person.

Antònia, gràcies per la referència. M'encanta. Ara no sé si Safo recitava a sobre de cadires o de roques altíssimes, però segur que no tenia al voltant gent tan enrotllada.

José, tranquil, que no aterra, que continua explorant, bevent núvols, celebrant festes espiritumagnètiques entre la llum i l'ombra. No sap, no vol aterrar.

Molts petooooons aeris per a tots.

Anónimo dijo...

Pel turó treu el cap la cérvola ferida...
No importa aterrar Virgínia Maria, el que compta és volar ben alt i que el viatge sigui llarg i profitós. Vale.
Manel Q.