lunes, 31 de mayo de 2010

Atypical non-Spanish Miscellanea (or A Detour off Cortázar)



Yo creo que desde muy pequeño mi desdicha y mi dicha
al mismo tiempo fue el no aceptar las cosas como dadas.
A mí no me bastaba con que me dijeran que eso era
una mesa, o que la palabra ‘madre’ era la palabra
‘madre’ y ahí se acaba todo. Al contrario, en el objeto
mesa y en la palabra ‘madre’ empezaba para mí un
itinerario misterioso que a veces llegaba a franquear
y en el que a veces me estrellaba.

JULIO CORTÁZAR
Per Ester Astudillo
amb la setmana temàtica
de Cortázar


Vaig llegir Rayuela fa més de dues generoses dècades, el primer –o potser el segon?- estiu posterior al meu exili de la casa paterna –o seria més apropiat dir-ne ‘materna’? Anyway, My parents’ home, o my family abode, que són fórmules molt més gràfiques, transparents i neutres, almenys gender-neutre, i que m’agraden més.

La veritat, no em recordo com hi vaig anar a petar, ni a Cortázar ni a Rayuela, perquè si fos per la universitat, encara ara espero que m’introdueixi en alguna temàtica o autor rellevants (tret, òbviament, de Shakespeare): el perquè de Rayuela i Cortázar integra la llista d’aquella infinitud de coses que saps i que eventualment esdevenen un must però que alhora ignores com et van esdevenir capitals. Més o menys com ocorre quan sento tonades musicals dels vuitanta i en segueixo el ritme, la melodia i fins i tot the lyrics!!!, i no puc evitar preguntar-me, perplexa, com redimonis les vaig memoritzar si en aquella època ni escoltava la ràdio, ni comprava cassettes o vinils ni, naturalment, existien encara els CD! Sens dubte, acabo necessàriament concloent, un dels molts misteris en l’organització de la ment i la memòria humanes. A propòsit de la qual cosa, sisplau, llegiu infra:

My brother distrusts the essential truth of memories [as is apparent in these words he wrote to me himself]: “That’s how things stand in my memory. But you no doubt remember them differently, and I don’t think much of memory as a guide to the past.”; I, [on the contrary,] distrust the way we colour them in. We each have our own cheap mail-order paintbox, and our favourite hues.

[…]

The French writer Jules Renard once speculated that ‘Perhaps people with a very good memory cannot have general ideas.’ If so, my brother
[a mighty philosophy professor] might get the untrustworthy memory and the general ideas; while I get the reliable memory and the particular ideas.

Són cites extretes de la particular memoir –assenyalo, amb el vostre consentiment, la gens supèrflua ironia de l’ús del terme aquí per denominar el gènere literari- memoir dic, doncs, de Julian Barnes Nothing to Be Frightned of. Bé, no sé, potser, a tomb amb el dilema de Cortázar, Rayuela i la música dels vuitanta, em caldria decidir a quin dels dos grups establerts pel tàndem Renard-Barnes pertanyo jo: si a a) penya amb capacitat per generar idees abstractes i d’abast i rellevància generals però dotat d’una memòria d’escassa potència i/o escassament fidel, o a b) penya amb capacitat només per a idees concretes –diguem-ne, per pal·liar els possibles i indesitjables undertones despectius, de rellevància local- però amb una memòria no només elefantíaca en capacitat acumulativa sinó perfectament lleial als fets tal com s’esdevingueren (és això possible?). *Atenció, lectors, a les implicatures que es desprenen, a l’efecte d’aquest post, de l’assignació a l’un o a l’altre grup.
(Hi ha també l'opció c), esclar, nominalment, ni a) ni b) apliquen, però aquesta, en honor a la preservació de la meva autoimatge, prefereixo obviar-la.)

En qualsevol cas, tant hi fa si m’incloc en el grup a) com en el b) com en el c): qualsevol hipòtesi que basteixi retrospectivament sobre l’origen de les meves nombroses perplexitats actuals (el cas és que vaig llegir Rayuela i que positivament recordo les melodies i les lletres de les cançons dels vuitanta, i això són fets incontrovertibles!) probablement resulti tan ad-hoc com està resultant de moment aquest post. En tot cas, disculpeu, sisplau; són aquestes reflexions banals i injustificades, induïdes per la lectura Barnesiana que ara m’ocupa.

Bé, centrem-nos, Rayuela, Cortázar. Sou testimonis que he resolt que no sóc capaç de recordar per què hi vaig arribar, d’una banda, i que a més, qualsevol intent d’explicació pretesament legítima que faci –per via de les conegudes fórmules all-purpose del tipus ‘llegia publicacions literàries i estava al dia dels clàssics’, ‘tenia coneguts molt erudits’, etc.- resultaria tan fal·laç i ad-hoc, per molt intuïtives que semblin, com qualsevol altre. De forma que us demano, altre cop, que disculpeu el non-sequitur en el discurs.

Per ser fidel si no als fets almenys sí a la veritat, diré que el retorn a Rayuela, com podeu imaginar, no ha estat gratuït; m’adono ara, a més, que el record que en conservava era fals, allò que en psicologia se’n diu a false memory. I jo, veu ingènua i càndida, em pregunto: com pot ser fals un record? En el moment que emergeix la vivència adquireix carta de naturalesa, existeix. I és que el que és fals, òbviament, em replica la veu científica i saberuda de la darrera circumvolució orbitofrontal dreta, és la creença que l’evocació duu associada: que respon a un fet real incontrovertible, que és la petja mnemònica de quelcom que es va esdevenir indubtablement fora del cervell, en el buit que s’obre més enllà de l’horitzó de la vida psíquica. Vegeu a propòsit les línies tan apropiades que Barnes inclou en la seva memoir:

His beard [my great-grandfather’s, as I recall it] is not long and flowing as in cartoons of God, but short cut and bristly (I don’t know if the scrape of it against my infant cheek actually happened, or is merely the memory of an apprehension.)

*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)

De manera que sí, a pesar de la paradoxa de l’edat i la memòria (en breu: que a partir d’una certa edat només són accessibles a la consciència els records més llunyans i no en canvi els més propers), la memòria és sens dubte, i en el més optimista dels escenaris, un poti-poti de caos i confusió. Fins a l’extrem que en un moment donat, si som prou desperts, no podem decidir si tal record respon a una mala experiència real del passat o senzillament a la por anticipada que l’experiència arribés mai a produir-se, com Barnes resumeix magistralment. Així és que ara us increpo: no caigueu, doncs, lectors, en la fal·làcia de creure-us el que més amunt he qualificat de ‘paradoxa’, com de fet se la coneix; no és sinó esperable –potser també desitjable- que la senescència desestimi els records més recents: com més edat en el moment d’imprimació del record, amb tota certesa més intricat el procés de gravació i, necessàriament, menys fiable:

Memory in childhood –at least, as I remember it- is rarely a problem. [...] Adulthood brings approximation, fluidity and doubt; and we keep the doubt at bay be retelling that familiar story, with pauses and periods of a calculated effect, pretending that the solidity of narrative is a proof of truth.

*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)

I qui sap, doncs, si la meva nova intuïció, la meva perspectiva actual sobre la novel·la de Cortázar, que per cert no he rellegit, s’aproxima més a la realitat que l’antiga, vint-i-escaig anys després. En qualsevol cas sí que puc afirmar que he guanyat cert coneixement sobre els amplis espais que queden al descobert per la meva immensa ignorància:

If I called myself an atheist at twenty, and an agnostic at fifty and sixty, it isn’t because I have acquaired more knowledge in the meantime: just more awarenes of ignorance. How can we be sure that we know enough to know?

Quina és aquesta nova perspectiva sobre Rayuela i sobre el que (crec que) la seva lectura suposadament va representar per a la meva vida, psíquica o altra, ho deixaré, però, memory permitting, per a un proper post.

15 comentarios:

Carso dijo...

menudo recochineo con el pobre Hereu. porque lo de las 3 opciones está claro que van por él y por su tranvía. todo el post es una estratagema que tiene como eje una burla al referendum sobre la diagonal, que yo te he calao.
en cuanto a las opciones lo poco que sé es que tienes una memoria elefantíaca, pero eso no te ciñe a la opción B, sólo es una de las características. Probablemente estés entre la A y la Z del abecedario cirílico. o en los Omega 2, vaya vd a saber.
veo que te sienta bien la renfe para asimilar lecturas. no hace ni una semana que me comentabas que estabas enfrascada en Barnes, y ahí la tienes, ayudándote a andamiar el post y de paso la memoria.
¿entiendo que los adultos cobramos experiencia en 'fabular' más que en recordar?
¿viene tal vez de ahí nuestra manía en endosarles cuentos a los niños?
y ya puestos, ¿has visto la película Memento, Ester?
ay, cuántas preguntas!!!

Bruno Jordán dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Bruno Jordán dijo...

Gracias, Ester. Rayuela me encanta -y no digo "me encantó" porque, además de leerla según las indicaciones de Cortázar, también la he leído siguiendo los albedríos de mis propios juegos-. No me gustaría dejar de hacerlo de vez en cuando.

Beatriz dijo...

Jaja, Carso. Recuerda que yo NO soy barcelonesa, y por tanto, no pude votar. Y aunque lo fuera, me la habría bufadp, obviamente. Solo soy una puta turista reincidente. Y la renfe sííí, con sus huelguitas inesperadas e intercaladas, así pa'hacer boca, da necesariamente mucho de sí.

La memoria no hay quien la andamie; los posts sí, desde luego. Anda por ahí, la memoria, medio suelta, medio poeta, medio pecadora. Todo recuerdo es una fábula: no hay ninguno que se salve. Como el presente, como el futuro. Y ya dejo de ponerme salvajemente subjetivista.

ps. No he visto Memento.

Bruno, el albedrío??? Que'est que c'est? Barnes te diría que no existe. Yo también te lo digo, pero bueno, no te hagas mala sangre. Tampoco tienes por qué creerme, jeje! Si te gusta pensarlo, por qué no? Claro, claro, los juegos no hay que olvidarlos.

merci, mes amies. See you soon;)

Mercè Mestre dijo...

Jo també vaig llegir Rayuela fa més de dues generoses dècades i gairebé et diria que va ser la meva primera guia (o antiguia) de París.

També et puc dir que no l'he rellegida, però (malgrat que tinc mala memòria narrativa), se'm va quedar instal·lada al disc dur, duríssim de la memòria sensitiva, i allà continua fins al pròxim caos. I segurament em va canviar per sempre la meva manera de mirar.

En una entrevista Cortázar explicava que la màgia cotidiana només la pots captar si tens un parallamps de l'insòlit (com el paraigua de la Maga). I, des d'aquest estat, la visió sempre pot ser en totes direccions.

Per exemple, jo crec que aquest Tarantino de la literatura, davant les 3 opcions:

a) La memòria de les coses
b) Les coses de la memòria
c) les memòries de la cosa

votaria sempre l'opció abc/bca perquè el que realment pretenia era dinamitar la lectura lineal de la realitat i ens convidava a jugar amb ell (com tu has fet) a llegir-la simultàniament des dels dos costats, o des de tots els costats alhora.

"Como no sabías disimular me di cuenta en seguida de que para verte como yo quería era necesario empezar por cerrar los ojos, y entonces primero cosas como estrellas amarillas (moviéndose en una jalea de terciopelo), luego saltos rojos del humor y de las horas, ingreso paulatino en un mundo-Maga que era la torpeza y la confusión pero también helechos con la firma de la araña Klee, el circo Miró, los espejos de ceniza Vieira da Silva, un mundo donde te movías como un caballo de ajedrez que se moviera como una torre que se moviera como un alfil." (Rayuela)

Com tu dius, la memòria és un poti-poti de caos i confusió. Però el que és important és entendre que les coses no són d'una sola manera, sinó de totes les maneres com les puguis veure.

Gràcies per aquesta punxada de memòria!

PS: Vigila els paraigües!!!!!

Beatriz dijo...

Jaja, Mercè, t'he punxat ('injectat') memòria i t'he fet punxar la memòria??? Mmmmmmm, quin dilema!!! No sé què m'estimo més.

Muax muax;), maga!!!

José García Obrero dijo...

Es la lectura más difícil que he hecho en los últimos quince años. Ni Umberto Eco, ni el Ulises de Joyce: Esther Astudillo. Además he tenido continuamente, y esto te lo digo como un logro, la sensación de que me postergabas y postergabas la tan ansiada reflexión sobre Rayuela y, por lo tant, me tenías enganchado a tamaña disgresión con citas en inglés incluída. Sí debo decirte que, al igual que alguien ha apuntado Memento (great film) yo disparo El Viaje a ninguna parte, de mi admirado Fernán Gómez. Dicho lo cual y para concluir: Oliveira era incapaz de "penetrar" en la vida a causa de la excesiva intelectualización de su visión y, hete aquí, que tú también has logrado con este texto trasmitirme la misma impresión. Pero, ¿y la Maga? ¿Es que no existe, maldita sea?

Un abrazaco.

Beatriz dijo...

Jaja, josé, existir existe, la Maga, digo yo. Pero yo no lo soy, por si no te habías dado cuenta, jeje!!! Tendrás que irte a París a ver si la encuentras. Aunque Andalucía seguro que también da su buena cosecha de tales.

Ahí, ahí, enganchao a la pantalla, chupándote un texto laaaaargo y absurdo, engañao... vaya anticlímax, como las poluciones de Carso -con perdón. Sí, pobre Oliveira. Bueno, a navegar entre dos aguas, o tres, o cuatro, las que le toquen a cada uno.

ABrazaco too;)

Unknown dijo...

Bueno, pero, aquí, o sea, vamos a ver, aquí ¿cuándo se habla de Cortázar? Jejeje. ¿Quién más recorre el cementerio de palabras?

Ah, Rayuela, una de las pocas cosas que leí en la universidad que merecieron la pena. Hay un antes y un después de cada lectura de Rayuela. Aunque se postergue indefinidamente el meollo de la cuestión.

R.P.M. dijo...

Bueno, lo confieso: a mí Rayuela me rayó un poco al principio. después le cogí tono. Lo que me ha gustado es esa manera de mostrar lo que has encontrado en Barnes al hilo de tu experiencia. Con Rayuela o sin Rayuela, me gusta siempre cómo te expresas. Consigues dar siempre un toque inquieto a las cosas. Un besazo de maño.

Anónimo dijo...

Que lo sepan, yo sí he visto Memento, pero no he leído al puto Cortázar de los huevos, que les trae de cabeza. Ya sé que llego tarde, y después de leer todos los comentarios se me ha atragantado el pibe, ese ateazo que pervirtió todas sus mentes hace dos décadas hasta el punto de hacerles olvidar que en la Universidad también debieron leer a Sor Juana Inés de la Cruz, a San Agustín, a José María Pemán, y otros tan insignes que han quedado olvidados por esta nueva cultura de rojetes que no saben nada de nada, sólo de películitas y cuentos chinos sobre la paridad, la igualdad entre hombres y mujeres (es que ni siquiera han leído a Aristóteles: el silencio es virtud en la mujer). Y esta página està llena de cotorras.
Sor Renun

José García Obrero dijo...

Cortázar nunca escribió sobre el bigote de las monjas y esto, para mí, fue su peor error. Sí Platón, y los Neopláticos iban a ser el germen de una secta que luego se elevaría a la categoría de imperio de la moral, se hubiese afeitado los güevos con una gillette en vez de pensar tanto, a lo mejor Epicuro nos hubiese enseñado a follar más y mejor. (Nótese que son las 8.39 de la mañana y, por tanto, no he fumado nada que no se llame Winston). Pero bueno, como esto es muy difícil, al menos podría haber buscado la manera de que las monjas estuviesen buenas, ¡caray! (Ah, José Mª Pemán, qué inspirado estuvo con la letra del himno que ahora sólo podemos silbar).

Beso su mano.

Carso dijo...

rufino, a mí curiosamente rayuela me rayó al final, cuando la trama desaparece de París y se traslada a Buenos Aires. aunque lo digo desde la memoria de un desmemoriado, hace también tiempo largo que la leí y soy de la secta de José, digo de Epicuro, y de Memento. Sor Renun, y qué mensaje apocalíptico le infundió la película de marras?
cotorro

José García Obrero dijo...

Coincido contigo, Óscar. La parte final que además, se llama, "capítulos prescindibles" si no recuerdo mal son, efectivamente, eso. Almenos para mí.

Ay ay, sor Renum, qué haríamos sin ti? Dónde encontrar un sparring más acogedor? Jeje.

Anónimo dijo...

Después de ver Memento perdí la memoria pecadora...y cuidadín, que si me quito el hábito cojo el látigo flagelante y os vais a enterar.
Sor Renun