Beauty and desire: he is disturbed by the feelings that the legs of these boys, blank and perfect and inexpressive, create in him. What is there that can be done with legs beyond devouring them with one’s eyes? What is desire for?… Of all the secrets that set him apart, this may in the end be the worst.
J.M. COETZEE in Boyhood
J.M. COETZEE in Boyhood
By / Per Ester Astudillo
The greenish copper domes
Were her mane in the wind
Every morning,
Up at six and with the sun already out.
No way to shut out the light
Of Scottish summers –
I wonder how they sleep
With no blinds.
At its best at 9.00 a.m.:
The city then dressed the cleanest
Purest cyan
Painted meticulously as a background decor
With its plump chromes glistening in the dew
Behind the glass
Wanting to buy the endearments
Of a first lover.
I could smell the town up there,
The tower’s top floor:
Decay and trouble South,
The Forth some 4 miles West,
The chilly heavy gusts anticipating the sea
And the dreamy Highlands
Hovering with fierce McCanns in kilts.
But all those summer mornings
It was the ancient quarter
That kept me glued to the window,
My will as diminished as a rock’s.
I fought imbalance mightily,
Like a horsewoman up on a maddened mare
So after she is back afoot,
Buttocks badly battered,
Is taken aback with shock and anger
And gratitude
In equal measure
And can’t help stroking her mule.
Frozen, petrified, moist-eyed,
Every morning they found me there
A statue in a pool of fluid.
Their carefree talk,
The clank of the lift doors opening
And closing,
Their cackles
Plucked the arrow from my rib-cage
And got me seated third on the left,
Middle row,
Ready for a new school day,
The Edinburgh sky left to her own devices,
Her mute pleading on my back once more.
* * *
Les cúpules de coure verdós
onejaven al vent com cabells cada matí,
amunt des de les sis i amb el sol ja fora.
No hi ha forma humana d’amorosir
la llum dels estius escocesos –
ignoro com aconsegueixen dormir,
sense persianes.
El millor moment era a les 9:
la ciutat llavors vestia l’atzur més net i diàfan,
mural de fons pintat amb cura,
i els croms rodanxons llisos per la rosada
darrere el vidre
es delien per les moixaines d'un primer amant.
Aspirava la ciutat d'allà dalt estant,
a l'últim pis de la torre:
al sud ruïna i disturbis,
el Forth 4 milles a l'oest,
de mar endins, gruixudes ràfegues glaçades
anunciant les somiadores Highlands
poblades de feroços McCanns amb kilts.
Però aquells matins d'estiu
era el nucli antic
el que em tenia enganxada a la finestra,
amb la voluntat minvada com la d’una roca.
Em costava mantenir l’equilibri,
com una genet muntant una euga embogida
que un cop torna a ser a terra,
nafres a les anques,
vacil·la entre el xoc, la gratitud i la ràbia
i amanyaga a contracor la mula.
Immòbil, petrificada, els ulls humitejats,
cada matí em trobaven allà,
estàtua en un toll de fluids.
Amb la xerrameca,
el dring de l'ascensor en obrir-se i tancar-se,
lloques que cloquegen a la fi,
em llevaven la fletxa del tòrax
i m’encaixonen al meu lloc,
fila del mig,
tercera per l’esquerra,
llesta per a un nou dia de classe,
el cel d'Edinburgh deixat a la seva sort
i els seus precs muts
al meu darrere altre cop.
6 comentarios:
Genial, companya! Gran poema.
Respiro la boira d'aquest dilluns fred, trist i lent amb una altra mirada.
Kss
M'ha vingut al cap aquell "Recuerdo infantil", de Machado. "Una tarde parda y fría de invierno / los colegiales estudian / monotonía de lluvia tras los cristales. Es la clase". Al fons, sempre, el cel o la boira o la blavíssima espera d'un futur potser millor.
Esther, les teves paraules m'han portat a Endinburg. "com un mural de fons pintat amb cura". Preciós
Felicitats.
Antonia
Thanks, buddies;)
Es difícil trasladar escenarios y sentimientos a una misma actividad. Y tú lo consigues. Fundes en el recuerdo tantas sensaciones...
Un viajet angleslical pel cel d'Edinburg.Gràcies pel paseig...quedes contractada com guía poètica :))))
kisses my darling
Publicar un comentario