Mostrando entradas con la etiqueta Colometa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Colometa. Mostrar todas las entradas

viernes, 30 de abril de 2010

La Colometa




Per Mercè Mestre


Fa poc vaig llegir per segona vegada La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Però no va ser una simple relectura. No ho sé, vaig sentir una commoció profunda, gairebé violenta, racionalment inexplicable, com si se'm trenqués alguna cosa per dintre. He llegit algunes obres de la Mercè, que sempre ha estat per a mi una autora propera, imprescindible, i, malgrat la fascinació que he sentit en llegir-les, cap d'elles no m'ha produït aquest xoc que vaig sentir mentre rellegia la història de la Colometa.


"I em va donar tot el que quedava d'en Quimet: el rellotge.

I vaig pujar al terrat a respirar. Em vaig acostar a la barana de la banda del carrer i em vaig quedar quieta allà una estona. Feia vent. Els filferros d'estendre la roba, rovellats de tant no servir, es gronxaven, i la porta de la golfa, pam, pam... La vaig anar a tancar. I a dintre, al fons, de panxa enlaire, hi havia un colom, aquell de les llunetes. Tenia les plomes del coll mullades per la suor de la mort, els ullets enlleganyats. Ossos i ploma. Li vaig tocar les potes, tot just passar-li el dit pel damunt, plegades endintre, amb els ditets fent ganxo avall. Ja estava fred, I el vaig deixar allí, que havia estat a casa seva. I vaig tancar la porta. I vaig tornar al pis."


La Colometa és d'aquells personatges que se t'enganxen a totes les fibres, se't fusionen amb els cartílags i ja és impossible no sentir teva la seva veu. És una veu que se't filtra lentament mentre vas bevent la història. Perquè és una novel·la líquida que et va plovent per dintre, primer suaument, després més fort, una mica més fort i més fort, fins que t'inunda i, al final, és un riu que t'arrossega. I no saps si nedes o t'ofegues, però alguna cosa et diu que, malgrat tot, si continues nedant, llegint, respirant el seu aire, sobreviuràs. Com ella. Que val la pena sobreviure per saber com continua la seva història, com continua la teva vida.


I també és una mirada. Contínua. Una mirada hipnòtica que s'apodera de la teva retina, que t'explica les coses d'una altra manera, que il·lumina detalls tan petits que ni sabies que existien, però són realment importants per entendre com som per dins, de quin material estem fets.


Ja no puc caminar per Gràcia sense sentir la seva veu, sense compartir la seva mirada, sense respirar l'aire que circula per aquelles pàgines, per aquells terrats. I això és absolutament cert. Sóc incapaç d'oblidar cap dels seus gestos. M'emociona profundíssimament cada petit moviment, cada pensament, cada matís nou del personatge, que no para i no para de créixer, que es va fent immens en la seva senzillesa, ple de sons en el seu silenci, atemporal en el seu present.


Sempre, sempre recordo aquestes paraules de la Colometa:


"I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos des suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."