Mostrando entradas con la etiqueta cant. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cant. Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de julio de 2009

EL CANT DE LES TORTUGUES


Per Ruben Garcia Cebollero

Fa tanta calor que per uns instants podem creure que hem caigut dins del llibreter de Kabul, de la Asne Seierstad, que ens diu que:


el desig d'amor per una dona és tabú a l'Afganistan. Està prohibit tant pel rígid concepte de l'amor dels clans com pels mul·làs. Els joves no tenen dret de trobar-se, estimar-se, triar-se... les noies són abans que res mercaderies per intercanviar o en compravenda.


La Seierstad recordava també al poeta Ferdusi dient que per tenir èxit, de vegades t'has de portar com un llop, d'altres, com un be. I també ens deia que els talibans consideraven que el debat era una heretgia i el dubte, un pecat.
Quants talibans que no semblen talibans us trobeu cada dia? Quantes persones condemnades a menjar pols pels qui decideixen les circumstàncies de l'amor? Quantes paraules oblidades heu deixat d'intentar reviure?


Per això aquesta tarda vaig a provar el cant de les tortugues, i vaig a poc a poc a deixar petja amb un fragment del poeta afganès Sayd Bahodine Majrouh:


Era bonica com una rosa,
sota teu m'he tornat groga com una taronja.
Abans no coneixia el patiment.
Per això creixia estirada cap amunt, com un avet.


També allò que diem per les persones serveix per al finançament de Catalunya. Escrivia la Seierstad: per aixercar el país no serveix de res prostrar-se fins a tocar el terra amb el cap. I afegeixo: no fos cas que pel darrera t'etzibin una puntada al cul.


Seierstad escriu també que un matrimoni és com una petita mort. Ara bé, tota la vida és morir-se, com mor el cant de les tortugues. Acumular volums que un dia creiem que tindrem temps de llegir. El què ens ha de succeïr mai és preocupant, el què ens preocupa és com ens succeirà.

I els talibans es poden amagar a les boires de Lleida, amb la boira que sembla sèmola arremolinada de color blanc brut, o amb el somriure dentrífic dels salvadors de pàtries, d'identitats, de futurs. No cal anar a l'Afganistan per intuir que la tramuntana embogeix, i que a tot arreu hi ha filles del terror, dones que ploren per dins, tortugues que no canten.

I allà al fons la Seierstad que ens diu (parlant d'una piscina): ara el fons blau està cobert d'una espessa capa de pols i els brots de rosers ressecats intenten inútilment tapar la visió d'aquest desastre. No gaire lluny hi ha una pista de tennis, també inutilitzada. L'hotel encara té el número de telèfon del professor de tennis posat al directori. Però si ha tingut sort, ja deu haver trobat una altra feina: els seus serveis, de fet, no són gaire demanats en aquesta primavera en què tot recomença a Kabul.

I ara imagino a Jerjes, el persa, dient que el seu cor sagna, i que el finançament pot ser la piscina a Kabul, que un dia el professor va viure amb esperança i el temps ha cobert amb la pols del cant de les tortugues.
Al cap i a la fi: la pobresa no és motiu suficient per justificar un robatori.