Passions compartides

Relacions particulars, de Josep M. Espinàs. La Campana, Barcelona, 2007, 155 p., 15 €

Per Andreu González Castro

El breu volum del periodista i escriptor octogenari, subtitulat “Moments viscuts amb”, fa una incursió personal en el record que serva de sis personatges de la literatura catalana i castellana del segle XX: Salvador Espriu, J. V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, C. J. Cela i J. M. de Sagarra.

Espinàs fou impel·lit pel seu primer editor a visitar Espriu. D’ell recorda una extrema cortesia, la capacitat d’autocontrol i la por a fer el ridícul. De la meticulositat del poeta i dramaturg en dóna fe una dada que ja apareix a la portada: trigava una hora a afaitar-se. Amb tot, potser el que més impressiona a Espinàs és la consciència del paper històric que Espriu sap que encarna. Espriu, en una cerimònia de record a Bartomeu Rosselló-Pòrcel és l’encarnació de la Catalunya humiliada.

Quant a Foix, a banda de l’anècdota dels bombons, graciosa però trivial (Foix, com que tenia una pastisseria, obsequiava els hostes amb un nombre de bombons proporcional a l’estima que els professava), destaquen dos records. El primer és hilarant: el jove Espinàs va a casa del poeta a demanar-li un parell de poemes i, quan Foix comença a recitar-ne el tercer, Espinàs comença a sospitar que la sessió serà llarga. “Semblava que es drogués amb la seva pròpia veu”. Efectivament: 4 hores i mitja de lectura. Un segon record té el valor de consell per a escriptors: el sarrianenc felicitava a tothom les pasqües nadalenques amb poemes, cosa que, a còpia d’anys, va fer que és guanyés el favor incondicionals del gremi d’escriptors.

Pel que fa a Miguel Delibes, el corrent de simpatia és evident i explícit. La manca d’afectació del de Valladolid, encara i la seva poca capacitat d’entendre que és Catalunya, posen Espinàs del seu costat. A més, l’acaben convencent que el castellà només el pot fer servir de manera funcional, no pas expressiva. A Delibes el qualifica de “gran escriptor” en atenció a la manca d’afectació, el rebuig dels dogmes i la manca d’excentricitats en el capteniment. Abrandat, Josep M. Espinàs acaba dedicant-li un paràgraf vibrant i emotiu: “Admirat i estimat Delibes. L’escriptor en castellà del segle XX que m’ha donat més plaer.”

El quart escriptor que compareix en aquestes Relacions particulars és Josep Pla. D’ell es destaca la capacitat de persuasió, però se li retreu, com a Cela, la capacitat de fabular. Pla “tenia una biblioteca, una memòria i, sobretot, una gran capacitat de construir uns textos que bategaven com si fossin viscuts”. Fins i tot per escriure de Bilbao sense haver-se baixat del taxi. D’altra banda, si bé es titlla l’empordanès de mal educat, també es lloa una actitud la passió per l’ofici, aliena a altres preocupacions: “Sóc un decidit contrari de la màquina de fer bitllets”. Finalment, amb tot i els peròs que ha anat afegint a la persona, Espinàs acaba per confessar planianament: “Sóc un convençut, infatigable, colossal admirador seu”.

De Cela, més que l’home dels estirabots, a Espinàs li interessa subratllar l’aspecte d’home metòdic i bon company de viatge (al Pallars i a l’Aran, l’any 56). Amb tot, el gallec no estava gaire interessat en el viatge real: “[Cela] és un escriptor que no escolta. La gent no li interessa. La falsifica per sotmetre-la al seu estil”. Per Espinàs, Cela sabia o intuïa, als 42 anys, que no tenia res a dir. De manera que es clou en el refugi de la llengua i s’aboca a planificar objectius com entrar a la RAE o aconseguir el Nobel, fites que demanen anys de gestions. En resum: “Era un mestre de la llengua i de l’organització”.

Per acabar, hi compareixen els records de Sagarra. L’afecte que s’hi traspua és notable. Perquè l’actitud mofeta vers el dramaturg a Espinàs li sembla immerescuda: Sagarra era un tot terreny de les lletres, un escriptor torrencial però complet, capaç d’improvisar versos a raig en un sopar, però també de traduir la comèdia de Dante o tot Shakespeare. L’enterrament de Sagarra va ser una demostració de fervor popular digna de recordança. Espinàs ho té clar: si pogués passar una estona amb els difunts Pla o Sagarra, triaria aquest últim. Perquè el traspassat no li faria un monòleg (l’aticisme de Sagarra es devia a la ingestió de bons licors i bons àpats, hàbits que l’enveja no perdona).

Amb aquest llibre, Josep M. Espinàs fa una meritòria incursió en el ball de màscares de personalitats literàries a qui va tenir el gust de conèixer.