Per Andreu González Castro
Per un moment, he pensat a deixar avui aquest espai en blanc. Un blanc més aviat gris, atès que el fons de la pantalla és grisós. Potser seguiria havent-hi les visites d’habitud a aquesta pàgina, les pròpies d’un desert anomenat dimecres, situat enmig de la setmana laboral. Potser, però, n’hi hauria una forta davallada: al cap i a la fi, quan el web s’actualitza, uns quants llocs electrònics se’n fan ressò de manera automàtica. Vés a saber. Però tot plegat, hem d’admetre que a vegades no tenim gaire cosa a dir i que més valdria que estiguéssim en silenci.
Fa uns anys, Sánchez Ferlosio feia un joc de paraules en un article per acabar dient que els diaris no s’omplien, sinó que es farcien (“no se llenan, se rellenan”). Això és exacte per a les publicacions que surten sempre amb el mateix nombre de pàgines. Els dilluns, els diaris esportius, per exemple, publiquen notícies a dojo: donen compte de tot el que ha donat de si la jornada de lliga o l’esdeveniment tennístic del moment. Però, i els dimarts? I els dimecres? Doncs segueix havent-hi diari. Les notícies s’allargassen el que calgui i allò que havia estat actualitat esdevé fulletó per tal de mantenir les vendes. Doncs bé: el perill de farcir la web també hi és. I, a més petita escala, també el perill d’inflar amb un globus de no-res aquest modest diari col·lectiu, el sietevoces.
Contra la saturació, hi ha la necessitat de deixar anar llast. Ahir mateix vaig sentir a El matí de Catalunya Ràdio que a certes escoles americanes es comença a fomentar la meditació com a contrapès a l’excedent d’estimulació que afecta les criatures. Com poden atendre’ns quan els diem que una cosa és important si prèviament han estat bombardejats per estímuls constants de tota mena? Els ensenyen a respirar i a deixar la ment en blanc. Com, si no, es pot omplir el que ja té massa coses a dins? Repetint un altre joc de paraules, aquesta vegada d’Unamuno, no es pot omplir el que és ple de buit, perquè el buit no deixa que hi entri res. (Entenent aquest buit com la llista de bajanades que a cadascú ens ocupa un tou d’espai mental.) El que cal és fer un buit, un blanc, un silenci. Fer un forat a la xarxa atapeïda d’estímuls continus i de tota mena.
D’acord amb la viuda de Charles Bukowski, fins i tot aquest perdulari, amant de tots els excessos, va anar a classes de meditació en saber que tenia un càncer terminal. (Aquí podríem recordar a tots aquells vidents que blasmen algú tot dient: “Acabarà malament”. I, mentrestant, l’al·ludit viu com un marquès. Esclar que Bukowski va acabar malament, però quan tenia 74 anys. Tenint en compte que tot està condemnat a acabar fatal, i sovint molt abans, tampoc no el planyirem.)
Després d’una vida de massa de tot, el repòs. I és que un truc elemental per notar el pes del pas del temps, notar-lo com pesa i no s’esmuny, és no fer res. Situar-se al pol contrari de l’atabalament diari. Sintonitzar el soroll blanc d’una ràdio. Imaginar que aquest article no s’hagués escrit i que qui escriu això s’hagués atrevit a proposar-vos alguna cosa suggeridora, plena de sentits, oberta, múltiple. Que m’hagués atrevit a no dir res. A regalar-vos aquest dimecres totes les possibilitats. En fi: un blanc.
Per un moment, he pensat a deixar avui aquest espai en blanc. Un blanc més aviat gris, atès que el fons de la pantalla és grisós. Potser seguiria havent-hi les visites d’habitud a aquesta pàgina, les pròpies d’un desert anomenat dimecres, situat enmig de la setmana laboral. Potser, però, n’hi hauria una forta davallada: al cap i a la fi, quan el web s’actualitza, uns quants llocs electrònics se’n fan ressò de manera automàtica. Vés a saber. Però tot plegat, hem d’admetre que a vegades no tenim gaire cosa a dir i que més valdria que estiguéssim en silenci.
Fa uns anys, Sánchez Ferlosio feia un joc de paraules en un article per acabar dient que els diaris no s’omplien, sinó que es farcien (“no se llenan, se rellenan”). Això és exacte per a les publicacions que surten sempre amb el mateix nombre de pàgines. Els dilluns, els diaris esportius, per exemple, publiquen notícies a dojo: donen compte de tot el que ha donat de si la jornada de lliga o l’esdeveniment tennístic del moment. Però, i els dimarts? I els dimecres? Doncs segueix havent-hi diari. Les notícies s’allargassen el que calgui i allò que havia estat actualitat esdevé fulletó per tal de mantenir les vendes. Doncs bé: el perill de farcir la web també hi és. I, a més petita escala, també el perill d’inflar amb un globus de no-res aquest modest diari col·lectiu, el sietevoces.
Contra la saturació, hi ha la necessitat de deixar anar llast. Ahir mateix vaig sentir a El matí de Catalunya Ràdio que a certes escoles americanes es comença a fomentar la meditació com a contrapès a l’excedent d’estimulació que afecta les criatures. Com poden atendre’ns quan els diem que una cosa és important si prèviament han estat bombardejats per estímuls constants de tota mena? Els ensenyen a respirar i a deixar la ment en blanc. Com, si no, es pot omplir el que ja té massa coses a dins? Repetint un altre joc de paraules, aquesta vegada d’Unamuno, no es pot omplir el que és ple de buit, perquè el buit no deixa que hi entri res. (Entenent aquest buit com la llista de bajanades que a cadascú ens ocupa un tou d’espai mental.) El que cal és fer un buit, un blanc, un silenci. Fer un forat a la xarxa atapeïda d’estímuls continus i de tota mena.
D’acord amb la viuda de Charles Bukowski, fins i tot aquest perdulari, amant de tots els excessos, va anar a classes de meditació en saber que tenia un càncer terminal. (Aquí podríem recordar a tots aquells vidents que blasmen algú tot dient: “Acabarà malament”. I, mentrestant, l’al·ludit viu com un marquès. Esclar que Bukowski va acabar malament, però quan tenia 74 anys. Tenint en compte que tot està condemnat a acabar fatal, i sovint molt abans, tampoc no el planyirem.)
Després d’una vida de massa de tot, el repòs. I és que un truc elemental per notar el pes del pas del temps, notar-lo com pesa i no s’esmuny, és no fer res. Situar-se al pol contrari de l’atabalament diari. Sintonitzar el soroll blanc d’una ràdio. Imaginar que aquest article no s’hagués escrit i que qui escriu això s’hagués atrevit a proposar-vos alguna cosa suggeridora, plena de sentits, oberta, múltiple. Que m’hagués atrevit a no dir res. A regalar-vos aquest dimecres totes les possibilitats. En fi: un blanc.
2 comentarios:
Molt maco. Gràcies per aquesta estona de "silenci" ple de paraules. El blanc ens fa molt falta, però sens dubte prefereixo que hagis escrit.
Se puede sugerir una semana de "blancos" sólo acompañados del mínimo compás de una sensación. No estaría mal. Ahora tenemos ya la noción de "blanco" muy bien explicada.
Publicar un comentario