La parella

Per Carla Santafè

Acabaven de discutir en un lloc públic. A la Inara i al Joan els passa sovint, perquè quan surten es relaxen i els temes de conversa són aquells referents a les coses que aparentment no quadren en la parella. La Inara jugava amb la forquilla i el menjar, fent piletes de verdura en el plat, mentre s’ho mirava fixa, però totalment distreta. El Joan menjava, però només per intentar distreure’s del malestar que li havia provocat la discussió.

Els seus litigis ja no eren com abans: ja no hi havia crits, ja no hi havia intent d’imposició de la idea, ja no hi havia la fe d’explicar-se un mateix perquè l’altre entengui… ara eren baralles fredes. Eren baralles fredes en el sentit que tots dos entenien perfectament que ni podien –i menys volien- forçar a acceptar allò propi a l’altre, però cap dels dos estava disposat a renunciar a la seva visió i a la seva forma de ser. Així doncs, havien deixat enrere el joc de les discrepàncies victimitzades i teatralitzades, el joc de les estratègies per cridar l’atenció. Ara simplement es posicionaven i defensaven a ultrança el seu punt de vista. Això últim era, de lluny, molt més dolorós. Les desavinences que es camuflen en ardits per intentar convèncer a l’altre donen vida, encara que esgoten; pel contrari, les que es mostren clara i contundentment són molt més sinceres, però molt més dures perquè no generen la falsa il·lusió de canviar l’altre. Són discussions en les quals es posa netament de manifest l’abisme que hi pot arribar a haver entre dues persones.

La Inara estava trista. Malgrat tot, tenia experiència de les desagradables sensacions que sentia en aquell moment, cosa que li permetia estar relativament tranquil·la. Jugava amb el menjar tot esperant el moviment de l’altre, encara que sabia perfectament que el Joan esperava el mateix.

El Joan estava trist, i encara que també tenia experiència, no s’ho prenia amb tanta calma com la Inara. I és que ell sempre que s’enfrontava a ella tenia la sensació que el deixaria, i això no ho volia sota cap concepte. Però la por estava molt lluny de la realitat, perquè ella ni tan sols es plantejava la possibilitat d’una vida en la que ell no tingués protagonisme.

Era la fissura que provoca la diferència allò què els consumia i els arrossegava a lluitar entre ells. Quan es feia palesa, els donava a entendre que no eren una unitat sempre, i això és el que realment els feia mal. Tots dos sabien molt bé que tots dos eren massa perfeccionistes, però encara se’ls escapava el fet que allò separador entre ells era la demanda d’una perfecció en la relació, d’una unitat sense fissures.

Mecànicament, van decidir marxar, sense menjar postres ni prendre cafè; la pressa per acabar el sopar els va impulsar a pagar directament a caixa. Sortiren un al costat de l’altre, ella mirant silenciosa els seus propis passos i ell observant els llums del carrer, igual de silenciós. En cada ment hi havia un diàleg interior en el qual es repassava la conversa per mil·lèsima vegada, traient sempre, encara que sota mil formes, les mateixes conclusions. Tots dos tenien el convenciment en aquells moments que no hi havia res a fer, que s’havien de resignar a acceptar que o bé estaven així tota la vida, o bé en un moment determinat s’haurien de prendre mesures radicals, cosa de la que la voluntat, la intenció i la realitat de la situació estaven totalment lluny.

Mentre caminaven i reflexionaven capficats, una jove parella els venia de cara. Ella portava un feix de folis a les mans, i ell parlava assenyalant els papers. Diguessin el què diguessin, es percebia que estaven dintre d’una esfera de rialles i de bon humor. Quan van passar pel costat d’ells, van caçar un tros de conversa:

-Jajajaja! Jo no sé com t’aclareixes! –exclamà el noi amb burla afectuosa- Però si tot són colors! No et mareges quan estudies? Jajaja
-Nooooo! –es defensà ella, ofegada de riure- No ho entens! Els colors fan que mentalment faci grups, i així ho memoritzo millor...
-Sí, sí... però jo em marejo només de mirar-ho! –insistí ell, amb l’ànim explícit de picar-la.

La parella s’allunyava, i no van escoltar res més. La Inara i el Joan somrigueren per dintre: ells havien tingut exactament la mateixa conversa centenars de vegades quan, alguns anys enrere, estudiaven junts a la universitat. Tornaren a sentir la familiaritat, la unitat i la complicitat implícites en aquests instants que només es donen entre parelles ben avingudes, on el joc i la proximitat tenen tant la cara positiva, manifestada a penes uns instants per les carícies verbals entre els dos nois, com la negativa, manifestada per ells mateixos en el restaurant. Aleshores la Inara i el Joan van mirar-se, amb complicitat; una complicitat madura i serena, tenyida de l’experiència de dotze anys junts. Van observar-se les cares, encara silenciosos, i tots dos van comprendre que l’altre havia pensat exactament el mateix. A les poques passes es van agafar de les mans.

Quan van arribar a casa, ja feia una estona que xerraven amb distensió, sobre alguna gent, sobre política, sobre la vida... Les sintonies ja s’havien anivellat, i ara ja cap dels dos recordava ni tan sols el motiu de la discussió anterior. Sabien que no seria l’última, però això ara mateix no importava. Així se’n van anar al llit, on el parlar es va anar convertint en son: s’adormiren abraçats.

“... i és que és precís perdre’s per tornar a trobar-se” pensà ella, abans de caure rendida.