Que Ana García Siñeriz és una dona molt intel·ligent és una evidència. La prova definitiva és que els Beckham (amb les criatures i el seguici, suposem), que aviat se n’aniran a Los Angeles si és que no han fet encara, vivien en una casa que els havia llogat la popular presentadora de Cuatro. Però no és només aquesta perspicàcia per als negocis la que fa que en tingui una alta consideració –de la presentadora, no dels Beckham. I no seré pas tan soca ni tan primari com per dir que és que està molt bona o alguna barroeria per l’estil. Són les seves paraules. El que més recordo d’una entrevista memorable publicada fa anys és una resposta que venia a dir: “No suporto la gent que no és dutxa. L’aigua és molt barata”.
Sí senyor! Això és parlar clar i català (ni que sigui amb accent de Madrid). D’acord que les sequeres recurrents podrien fer pensar que cal estalviar aigua. D’acord que el consum domèstic malbarata el preuat líquid, principalment, en usos com la dutxa i tirar de la cadena del wàter. Però, caram, agafem el tren o el metro a certes hores i topem amb tot de gent que s’ha plantejat això de l’estalvi de l’aigua com una croada particular. Que l’aixella es reivindiqui al vespre, després d’una jornada de treball improductiva però molt llarga, té un passi. Ara bé: que una aixella pudent es faci notar a les 7 del matí no té perdó.
El proppassat dimecres 27 de juny a la cua del Caprabo de Martorell, av. de Francesc Riera, entre Josep Irla i Josep Tarradellas, vaig tenir una revelació olfactiva. Algú, qui sap si un caixer, tal vegada algú que feia cua, deixava anar una bafarada de pudor colossal, àcida, abassegadora. Una clatellada de fortor davant la qual no es podia romandre impassible. Potser els noms de carrer adjacents, corresponents a presidents de la Generalitat, em van inspirar. Vaig prendre la determinació que calia mobilitzar-se políticament.
Des d’aquí llenço una proposta: fundar un nou partit polític: el PLAN, és la dir, la Plataforma Aixelles Netes. Sé que algú em podria acusar de sucursalista, però m’atreveixo a proposar Ana García Siñeriz com a presidenta. Si no ho vol ser de facto, com a mínim que ho sigui honorífica. Estem oberts a pactes postelectorals amb el PPPP (Partit Prou Prou Prou), liderat amb mà de ferro per Josep Cuní. L’únic punt del programa, el nostre pal de paller, és l’encariment de la factura de l’aigua. És molt probable que gent que odia la dutxa pagui amb indolència factures de telèfon, televisió i Internet que s’enfilen a més de 100 euros. Com que els toquen la butxaca, bé que valoren aquests serveis.
Doncs en comptes de pagar l’aigua per metres cúbics, fem-ho per litres. I ben cara. Potser així hi haurà qui en farà un ús racional i alhora freqüent. Potser així deixarà de creure que ruixar-se amb aigüeta fa malbé el pH de la pell. Potser deixarà de pensar que s'acabaran els recursos hídrics del planeta si obre una aixeta. Tal vegada, només tal vegada serà capaç de permetre's un luxe: “Jo em dutxo cada dia. Porque yo lo valgo”.
Sí senyor! Això és parlar clar i català (ni que sigui amb accent de Madrid). D’acord que les sequeres recurrents podrien fer pensar que cal estalviar aigua. D’acord que el consum domèstic malbarata el preuat líquid, principalment, en usos com la dutxa i tirar de la cadena del wàter. Però, caram, agafem el tren o el metro a certes hores i topem amb tot de gent que s’ha plantejat això de l’estalvi de l’aigua com una croada particular. Que l’aixella es reivindiqui al vespre, després d’una jornada de treball improductiva però molt llarga, té un passi. Ara bé: que una aixella pudent es faci notar a les 7 del matí no té perdó.
El proppassat dimecres 27 de juny a la cua del Caprabo de Martorell, av. de Francesc Riera, entre Josep Irla i Josep Tarradellas, vaig tenir una revelació olfactiva. Algú, qui sap si un caixer, tal vegada algú que feia cua, deixava anar una bafarada de pudor colossal, àcida, abassegadora. Una clatellada de fortor davant la qual no es podia romandre impassible. Potser els noms de carrer adjacents, corresponents a presidents de la Generalitat, em van inspirar. Vaig prendre la determinació que calia mobilitzar-se políticament.
Des d’aquí llenço una proposta: fundar un nou partit polític: el PLAN, és la dir, la Plataforma Aixelles Netes. Sé que algú em podria acusar de sucursalista, però m’atreveixo a proposar Ana García Siñeriz com a presidenta. Si no ho vol ser de facto, com a mínim que ho sigui honorífica. Estem oberts a pactes postelectorals amb el PPPP (Partit Prou Prou Prou), liderat amb mà de ferro per Josep Cuní. L’únic punt del programa, el nostre pal de paller, és l’encariment de la factura de l’aigua. És molt probable que gent que odia la dutxa pagui amb indolència factures de telèfon, televisió i Internet que s’enfilen a més de 100 euros. Com que els toquen la butxaca, bé que valoren aquests serveis.
Doncs en comptes de pagar l’aigua per metres cúbics, fem-ho per litres. I ben cara. Potser així hi haurà qui en farà un ús racional i alhora freqüent. Potser així deixarà de creure que ruixar-se amb aigüeta fa malbé el pH de la pell. Potser deixarà de pensar que s'acabaran els recursos hídrics del planeta si obre una aixeta. Tal vegada, només tal vegada serà capaç de permetre's un luxe: “Jo em dutxo cada dia. Porque yo lo valgo”.
2 comentarios:
Tot i ser quasi veïns i vil.latans del mateix municipi, i malgrat que em dutxo cada tres setmanes, juro per Snoopy que jo no estava a la mateixa cua de la caixa on s´estava l´Andreu esperant al Capabro. Jo era tres caixes més enllà, darrera els paquets de formatge de cabrales, els xoriços de cantimpalo, els cistells de bacallà sec i les petxines del dia abans. I no vaig notar la put de les meves aixelles!!!!
Hay un poder en el perfume que trastorna. Y si no, ¿para qué se ha escrito y filmado El Perfume? Y qué bueno está el cabrales con una sidrina auténtica. Pero si las cosas huelen, pues eso, huelen.
Publicar un comentario