La sal als llavis

Per Núria Domenech


La brisa li enretira els cabells, la brisa suau i fresca dels darrers dies de març. La coneixença és recent i tendra, i les tardes són llargues vora el mar, assaborint els primers instants amb tota la intensitat de que és capaç. Dormir a la platja, a mitja tarda, fins que puja la marea i l’aigua fresca del capvespre acaricia els peus. La màgia d’aquest instant: la línia prima i sinuosa que separa la realitat del somni, una línia humida i salada que s'esborra i es reescriu a cada moment.

La brisa li acarona el rostre, la brisa càlida i humida de principis de juliol, sovint xafogosa, enganxosa. Passeja per la platja tot just quan es desvetlla el dia, tot just quan despunta el sol, quan les primeres llambregades de llum són tan blanques i l’aigua s’enretira i la sorra és més daurada i lluent que mai. Sota la camisa blanca, la seva silueta s’acostuma a les noves corbes, i el seu somriure és encara més ample i radiant. En aturar-se davant la immensitat del blau: la incertesa del destí, el camí per a recórrer plegats, l´horitzó comú, l´horitzó.

La brisa li ressegueix el cos bru estès a la sorra, la brisa de mitjans d’octubre. Com un vestit de seda, l’envolta i la protegeix, els protegeix. Un plugim tardorenc i suau humiteja tota la seva pell nua, la tendra corba del seu ventre. El futur, la vida, l’amor, l’esperança; el seu ventre. La carn s’estremeix sota el lleuger plugim, l’amenaça del mal temps, els núvols grisos i amenaçadors.

La brisa li eixuga les llàgrimes més amargues que mai ha conegut, la brisa glaçada de principis de desembre. El silenci, el fred, el buit, el ventre buit, horrorosament buit, insuportablement buit. S’enfonsa en les llàgrimes, s’ofega. El no-res més espantós l’engoleix i se l’emporta.

La brisa li embulla els cabells i li resseca la pell, quan ja no hi ha res i la tempesta s'ha endut els somnis i les esperances com si fossin cloïsses mortes o deixalles de la platja. S'ho ha endut tot. Només queda un breu record, només un breu testimoni efímer com el gust de la sal als llavis: ara que els seus braços ja no tenen forces per nedar i les ones l’han arrossegada fins a la sorra.