Por Rubén García Cebollero
III CONCURSO DE POESIA. VIC. 2002
Jazz a tres veus
1
Damunt esquerdes he bastit
castells de cendra sense treva
enyorant la teranyina lluminosa
dels teus besos que llarga esperança
vessen – i els teus llavis que besen
en el record, silent i fosc,
els meus ulls closos, llunyana enveja
dels ulls avui oberts, a la boca
m’aproparia amb joia i complaença
de nou per uns segons.
Els teus peus són massa grans,
canta Fats Waller. Reconec
el meu lapsus: els teus pits són
massa grans, i somric amb el jazz.
D’aquí a una estona Cootie Williams
tocarà Tenir un cor, i crec
que la seva trompeta traurà el so
a l’etern instant.
Marco al telèfon i a l’atzar
números telefònics i cap d’ells és teu.
Sembla força difícil trobar la teva veu
i trobar-te a tu molt més encara.
No sé què contestar
no em queda cap excusa, perdoneu,
crec que m’he equivocat, sabeu
si... Deixem-ho córrer. Fins una altre...
Sota esquerdes veig la foscor
de l’oblit, es trenca
amb bocins de perfum, amb lluor
de llunyana foguera.
Jazz a tres voces
1
Sobre grietas he construido
castillos de ceniza sin tregua
añorando la telaraña luminosa
de tus besos que larga esperanza
vierten – y tus labios que besan
en el recuerdo, silente y oscuro,
mis ojos cerrados, lejana envidia
de los ojos hoy abiertos, a la boca
me acercaría con gozo y complacencia
de nuevo por unos segundos.
Tus pies son demasiado grandes,
canta Fats Waller. Reconozco
mi lapsus: tus senos son
demasiado grandes, y sonrío con el jazz.
Dentro de un rato Cootie Williams
tocará Tener un corazón, y creo
que su trompeta sacará el sonido
al instante eterno.
Marco el teléfono y al azar
números telefónicos y ninguno de ellos es tuyo.
Parece bastante difícil encontrar tu voz
y encontrarte a ti mucho más todavía.
No sé qué contestar
no me queda ninguna excusa, perdona,
creo que me he equivocado, sabes
sí... Dejémoslo correr. Hasta otra...
Bajo grietas veo la oscuridad
del olvido, se rompe
con pedacitos de perfume, con fulgor
de lejana hoguera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario