Llegeixo aquests dies que l’esperança de vida per als homes s’allarga a l’Estat espanyol fins als 77 anys. Ja vaig escriure una vegada que havia complert el meu cicle vital i que tot el que vindria després seria una propina. Era quan els homes arribàvem, de mitjana, als 74 anys. Ara, quan em pensava que gaudia de temps regalat, es publiquen aquestes xifres noves i comprovo que he fet bé de segui viu: el meu decés prematur m’hauria deixat a les portes de complir amb un deute vital, estadísticament parlant.
La lectura de les dades em fa pensar en l’afirmació que la intensitat és contrària a la duració. Penso que és una asserció vàlida per als aparells elèctrics, per posar un exemple, però no és exacta en el cas dels humans. Perquè és tant com afirmar que determinades mosques que viuen només un dia han tingut una vida apassionant. Sortosament per als homes i les dones, és compatible tenir una vida llarga i intensa. La idea que s’ha de morir jove i deixar un cadàver bonic em sembla una bajanada. No envejo pas Kurt Cobain, Jimi Hendrix ni Janis Joplin. Estar viu és una excepció entre l’abans infinit i un després també infinit i inquietant. Estar viu és tan estrany que no és qüestió d’escurçar l’estada en aquest món amb l’abús de drogues ni altres formes múltiples d’autolesió.
És probable que la idea de la intensitat que acabo d’exposar sigui contrària a la popular. Perquè la intensitat sovint es pretén lligada a la rapidesa. Sembla que tot el que no sigui ràpid no és interessant. A mi, ben al contrari, em sembla que la pressa és alienant, perquè ens allunya del nostre jo i del moment que vivim. A més, voler viure en un moment que no és l’ara és símptoma d’una disfunció. Qui enyora el passat, cau en la malenconia. Quant als que no accepten el seu present, deixen de viure l’ara per fiar-ho tot a un demà que encara no s’ha esdevingut. És l’actitud que no entenc dels corredors que diuen que una cursa és maca perquè travessa un paisatge muntanyós. És que en gaudeixen, corrent com esperitats per bells camins pedregosos? L’única manera d’estar en contacte amb l’entorn és anant a peu. És una qüestió de temps i de tempo. Si a més de viure volem explicar una o altra cosa, també hem d’anar sense gaires presses. Per això jo encara escric amb la meva vella Olivetti, tac, tactactac. I cerco els adjectius fent una pausa mentre carrego la pipa. La lentitud és una àncora perquè el temps que passa, si no el podem aturar, al menys el puguem alentir.
[El text precedent és una imitació d’un autor conegut, habitual de la premsa en català. Si creus que saps de qui es tracta, envia un missatge electrònic amb el teu nom i cognoms a la següent adreça: andreu@gonzalezcastro.net.
L’autor parodiat / imitat / homenatjat la 5a setmana era Sergi Fidalgo, periodista de Bellvitge, indret feraç en esvorancs. Dels dos encertants, el guanyador ha estat el David Cuadros Tallón, qui rebrà Rescat d’ambaixadors, de Ramon Comas i Maduell, i Quin remei i altres contes, de diversos autors, per gentilesa de l’editorial Cossetània.
Entre els encertants de la sisena setmana se sortejaran el llibre Pols de vidre / Cenizas de cristal, de Jordi Carrió, per gentilesa de l’editorial La Garúa. El llibre s’haurà de passar a recollir per Ràdio Martorell, 3a planta del Centre Cultural (pça. de les Cultures, s/n, Martorell) de dilluns a divendres, de 9.00 a 20 hores. El dimecres 21 de novembre es farà públic el nom del guanyador o guanyadora de la 6a setmana i es proposarà una nova imitació.]
La lectura de les dades em fa pensar en l’afirmació que la intensitat és contrària a la duració. Penso que és una asserció vàlida per als aparells elèctrics, per posar un exemple, però no és exacta en el cas dels humans. Perquè és tant com afirmar que determinades mosques que viuen només un dia han tingut una vida apassionant. Sortosament per als homes i les dones, és compatible tenir una vida llarga i intensa. La idea que s’ha de morir jove i deixar un cadàver bonic em sembla una bajanada. No envejo pas Kurt Cobain, Jimi Hendrix ni Janis Joplin. Estar viu és una excepció entre l’abans infinit i un després també infinit i inquietant. Estar viu és tan estrany que no és qüestió d’escurçar l’estada en aquest món amb l’abús de drogues ni altres formes múltiples d’autolesió.
És probable que la idea de la intensitat que acabo d’exposar sigui contrària a la popular. Perquè la intensitat sovint es pretén lligada a la rapidesa. Sembla que tot el que no sigui ràpid no és interessant. A mi, ben al contrari, em sembla que la pressa és alienant, perquè ens allunya del nostre jo i del moment que vivim. A més, voler viure en un moment que no és l’ara és símptoma d’una disfunció. Qui enyora el passat, cau en la malenconia. Quant als que no accepten el seu present, deixen de viure l’ara per fiar-ho tot a un demà que encara no s’ha esdevingut. És l’actitud que no entenc dels corredors que diuen que una cursa és maca perquè travessa un paisatge muntanyós. És que en gaudeixen, corrent com esperitats per bells camins pedregosos? L’única manera d’estar en contacte amb l’entorn és anant a peu. És una qüestió de temps i de tempo. Si a més de viure volem explicar una o altra cosa, també hem d’anar sense gaires presses. Per això jo encara escric amb la meva vella Olivetti, tac, tactactac. I cerco els adjectius fent una pausa mentre carrego la pipa. La lentitud és una àncora perquè el temps que passa, si no el podem aturar, al menys el puguem alentir.
[El text precedent és una imitació d’un autor conegut, habitual de la premsa en català. Si creus que saps de qui es tracta, envia un missatge electrònic amb el teu nom i cognoms a la següent adreça: andreu@gonzalezcastro.net.
L’autor parodiat / imitat / homenatjat la 5a setmana era Sergi Fidalgo, periodista de Bellvitge, indret feraç en esvorancs. Dels dos encertants, el guanyador ha estat el David Cuadros Tallón, qui rebrà Rescat d’ambaixadors, de Ramon Comas i Maduell, i Quin remei i altres contes, de diversos autors, per gentilesa de l’editorial Cossetània.
Entre els encertants de la sisena setmana se sortejaran el llibre Pols de vidre / Cenizas de cristal, de Jordi Carrió, per gentilesa de l’editorial La Garúa. El llibre s’haurà de passar a recollir per Ràdio Martorell, 3a planta del Centre Cultural (pça. de les Cultures, s/n, Martorell) de dilluns a divendres, de 9.00 a 20 hores. El dimecres 21 de novembre es farà públic el nom del guanyador o guanyadora de la 6a setmana i es proposarà una nova imitació.]
No hay comentarios:
Publicar un comentario