miércoles, 20 de febrero de 2008

Fantasmes sense cadenes

Per Núria Domènech

El primer cop que vaig veure la columna de fum em vaig espantar molt. Com que feia tan fred, la mare no parava de repetir que m’encostiparia, i em va cobrir amb capes i capes de roba fins que gairebé no em podia moure. Sobretot, abans de creuar el pont sobre l’Anoia, em va entaforar el gorro de llana i em va enroscar la bufanda blava amb l’escut del Barça que em van portar els reis. Jo li vaig dir que em molestava i em picava, però ella deia que tinc molts romanços i que estic molt guapo amb la bufanda del Ronaldinho. No érem ni a mig pont que ens vam trobar a la senyora ai- què-guapo-i-què-gran, que va fer-me uns petons molt sorollosos i va començar a parlar amb la mare, ves a saber de què. Llavors la veig veure per primera vegada. Allà, darrere de Can Carreras. Gruixuda, blanca, alta. Em vaig espantar molt perque potser hi havia un incendi, però ni la mare ni la senyora ai-què-guapo-i-què-gran van fer-me cas, van dir que era fum i prou, que no hi havia foc. Ah no? I d’on sortia, aquell fum, si no hi havia foc? La senyora ai-què-guapo-i-què-gran va ajupir-se i va posar veu de parlar amb criatures per a explicar-me que el fum dels incendis és negre, no com aquell fum tan blanc. Potser, encara que posés veu de Pastorets, tenia raó... Aquell fum era molt blanc... En arribar a casa vaig preguntar-ho a l’Ernest, que estudia molt i té uns llibres molt gruixuts, i em va dir que potser a Roma havien triat un Papa nou i jo havia vist la fumata blanca des de Martorell; però llavors el pare el va renyar i li va dir que ja estava bé, que no em fes ballar el cap, i l’Ernest es va posar a riure. L’Ernest és burro, a vegades.
L’endemà, quan creuàvem el pont amb la mare, enbufandats i engorrats com sempre, vaig tornar-la a veure. Vaig tornar-ho a preguntar i la mare i el pare em deien que deuria ser alguna fàbrica, però quan els preguntava quina era mai es posaven d’acord, un deia que si era una química, i l’altra deia no-sé-què dels pinsos. Estic segur que no era pas cap fàbrica, els pares ho deien només perquè no tingués por, com quan la mare plora i em diuen que és de pelar ceba. Cada dia la columna em semblava més grossa i més blanca, cada dia m’hi fixava més fins que finalment vaig descobrir què era. Ho vaig veure a una pel·lícula que va portar l’Ernest i que els pares no em deixaven mirar perquè sóc massa petit, però que l’Ernest me la va deixar veure al seu portàtil: a la pel·lícula sortia una columna de fum blanca, també, blanca i gruixuda. Després li sortien ulls i boca i nas... i es convertia en un fantasma! Quina por! I si resulta que tenim un fantasma darrere Can Carreras, com a la pel·lícula, però que té els ulls i la boca amagats? És que ningú s’hi ha fixat, en aquest fantasma que cada dia és més gruixut i més alt? És un fantasma, és un fantasma!
N’estava convençut, però ningú em feia cas: els pares van dir-me que els fantasmes no existien, aquella columna era fum i prou i que el fum no feia res, que no m’havia de fer por.
Llavors vaig posar-me a plorar molt i molt fort perquè teníem un fantasma molt a prop de casa i ningú se n’adonava, ningú veia els ulls ni la boca terrible del fantasma enorme, tots seguien fent les seves coses sense adonar-se que el fantasma cada dia és més gran. Un fantasma! Quines coses que diuen les criatures!

3 comentarios:

paula dijo...

Al pobre fantasma, no se le ven los ojos ,ni la boca…porque se los tapa con la bufanda del Barça.Esta muerto de miedo de ver tanto agobiante amor, hace poco se quito cadenas, que le tocaban las bolas je,je.
Me ha encantado tu científica fantasmada Nuria. ¡Qué bien cuentas las cosas criatura!
Un fuerte abrazo, ligeramente virtual

gonzalezcastro dijo...

Núria,
Crec que és el fantasma de la mort del català. Jo també l'he vist i, francament, em moro de por. El tinc ben a prop de casa, a més. Com que és omnipotent, també volta per la feina. Crec que és qui fuma en una zona prohibida i remena els calaixos. Uuuuh!

R.P.M. dijo...

Loa fantasmas aparecen cuando la mirada los crea y no hay mas ciego que el que no quiere ver. Bonito y cargado de sentido.