Per Andreu González Castro
Un amic la identitat del qual protegirem amb una X té un fill de 3 anys. Resulta que la criatura és una mica trapella i darrerament té fal·lera per l’aigua. A l’hora del pati, abans d’anar cap a classe, s’apropa a la font i es ruixa amb l’element humit de dalt a baix fins que queda ben xop. Una altra de les gracietes de l’infant consisteix a apropar-se a l’aigua del vàter, encara que sigui públic, i tirar-se-la per sobre. Llavors es passa les mans cap enrere pels cabells i se’ls aixafa. Esclar: amb els cabells mullats és més fàcil pentinar-se.
Aquest noiet, amb qui viure deu ser una aventura quotidiana, es va apropar un dia al pare i li va dir: “I porres”. El pare, com que no l’entenia, li ho va fer repetir i l’angelet va tornar a dir amb un to que volia ser intimidador: “I porres”. El pare, que s’ensumava que l’estava insultant, pouava en va en els seus coneixements de llengua. “Si és un insult”, pensava, “potser m’està dient ruc, estiracordetes, tocacampanes. Són infantils i és el que toca. I si vol dir torracollons? No, és massa fort. A més, fonèticament no s’hi assemblen. Què dimonis voldrà dir aquesta criatura?”.
Un detall que fins ara havíem omès, i que potser no sigui del tot balder, és que el petit plançó és adoptat. És a dir, que ja portava alguna cosa a la motxilla abans que els pares que l’han acollit la hi comencessin a farcir amb les atencions que abans no havia rebut, amb les paraules d’afecte que potser mai no havia sentit. I si les paraulotes que el noiet proferia ara no fossin sinó rèmores del passat, restes de les paraules de menyspreu a què s’havia acostumat abans de conèixer-los?
En qualsevol cas, el nen va seguir anant a escola i adquirint coneixements de tot tipus. Com fan tots els infants, parlava amb els companys, es barallava, jugava. I de tant en tant aprenia alguna cosa nova.
Un dia va arribar a casa i es va dirigir de pet a son pare. Com aquella altra vegada que havia intentat debades insultar-lo d’una manera intel·ligible, es va palplantar davant el seu diguem-ne progenitor i li va etzibar un clar i català: “Gilipolles”. El pare, lluny de reprimir allò que en aparença era un insult, es va emocionar fins al caire de la llagrimeta: no només el seu fill havia fet grans progressos a la parla i per fi l’insultava amb totes les lletres. El més important era que s’havia integrat amb els companys. Quin alleujament! Ara ja podia enviar tranquil el nen a l’escola: el seu nano s’havia socialitzat.
Un amic la identitat del qual protegirem amb una X té un fill de 3 anys. Resulta que la criatura és una mica trapella i darrerament té fal·lera per l’aigua. A l’hora del pati, abans d’anar cap a classe, s’apropa a la font i es ruixa amb l’element humit de dalt a baix fins que queda ben xop. Una altra de les gracietes de l’infant consisteix a apropar-se a l’aigua del vàter, encara que sigui públic, i tirar-se-la per sobre. Llavors es passa les mans cap enrere pels cabells i se’ls aixafa. Esclar: amb els cabells mullats és més fàcil pentinar-se.
Aquest noiet, amb qui viure deu ser una aventura quotidiana, es va apropar un dia al pare i li va dir: “I porres”. El pare, com que no l’entenia, li ho va fer repetir i l’angelet va tornar a dir amb un to que volia ser intimidador: “I porres”. El pare, que s’ensumava que l’estava insultant, pouava en va en els seus coneixements de llengua. “Si és un insult”, pensava, “potser m’està dient ruc, estiracordetes, tocacampanes. Són infantils i és el que toca. I si vol dir torracollons? No, és massa fort. A més, fonèticament no s’hi assemblen. Què dimonis voldrà dir aquesta criatura?”.
Un detall que fins ara havíem omès, i que potser no sigui del tot balder, és que el petit plançó és adoptat. És a dir, que ja portava alguna cosa a la motxilla abans que els pares que l’han acollit la hi comencessin a farcir amb les atencions que abans no havia rebut, amb les paraules d’afecte que potser mai no havia sentit. I si les paraulotes que el noiet proferia ara no fossin sinó rèmores del passat, restes de les paraules de menyspreu a què s’havia acostumat abans de conèixer-los?
En qualsevol cas, el nen va seguir anant a escola i adquirint coneixements de tot tipus. Com fan tots els infants, parlava amb els companys, es barallava, jugava. I de tant en tant aprenia alguna cosa nova.
Un dia va arribar a casa i es va dirigir de pet a son pare. Com aquella altra vegada que havia intentat debades insultar-lo d’una manera intel·ligible, es va palplantar davant el seu diguem-ne progenitor i li va etzibar un clar i català: “Gilipolles”. El pare, lluny de reprimir allò que en aparença era un insult, es va emocionar fins al caire de la llagrimeta: no només el seu fill havia fet grans progressos a la parla i per fi l’insultava amb totes les lletres. El més important era que s’havia integrat amb els companys. Quin alleujament! Ara ja podia enviar tranquil el nen a l’escola: el seu nano s’havia socialitzat.
2 comentarios:
Je,je,je (el excesivo tercero con “H”admiración).Es un post con cadena ,muy apropiado para reflexiones educativas en tiempo de monas pascueras.
El wc, es el emperador, con trono, de la socialización, el lugar, de naturaleza obligada, donde detenerse en humanas y divinas consideraciones …….y soltar aunque sean, con perdón ,cagadas .Los sin adulta denominación, pero con sello de orígen, se detienen a mirar la producción(doy fe) ,a olisquearla e incluso nos la enseñan a los “gilipollas”,para que tiremos de la cadena y corra el agua.
Ha sido un grata sorpresa,querido miercóles,descolgarte...fuera de horarios habituales je,je.
la maternidad te está afectando, está claro. pero me gusta, tu experiencia es, otra vez, la del recién llegado que trata de enterarse de lo que todo el mundo da por supuesto. a lo sócrates, pero en gilipollas. en un par de días te envío el texto prometido. que te mejores
Publicar un comentario