L'alquimista

Per Andreu González Castro

Encara que no acostumo a ser escatològic quan escric, la frase que aviat citaré la prenc manllevada per reflexionar sobre l’escriptura, ja que és prou gràfica, d’un amable lector que em retreu que escric articles sense suc ni bruc sobre coses sense substància. I el cert és que tal vegada té raó. El mestre Josep Maria Espinàs reconeix que l’articulisme, a ell, l’aboca al fracàs diari. L’autor de més d’una seixantena de llibres i de més de 10.000 articles confessa que aquestes peces mai no li acaben de quedar ajustades. Si, a més, n’escrius a raig, com ell, la perfecció és impossible d’assolir. El compromís diari força a escriure de temes que potser no són sublims ni d’interès per a la humanitat, a recórrer a anècdotes personals, a observacions irrellevants sobre minúcies... En suma, per recuperar la frase definitòria i feliç que m’aplica el meu lector, a fer un article d’un pet.

Els que n’escrivim dos o tres a la setmana (l’antecedent aquí és article) potser no tenim l’excusa de la pressa, però ens queda escudar-nos rere l’amateurisme. He sentit a dir que un preu bastant estàndard per escriure una columna són 300 euros (si més no, això deien en un fòrum al diari Público). Tal vegada si jo tingués aquest estímul pecuniari (sóc així de materialista, què hi farem) les paraules s’ajuntarien amb més harmonia les unes amb les altres, faria millors tries lèxiques, em vindrien al cap idees més excelses. De moment, però, els ingressos més aviat modestos que obtinc pels articles i que he de complementar per altres vies no m’esperonen prou com per donar el millor de mi mateix. En resum: com que en aquest món existeix la justícia (poètica), a la meva indigència intel·lectual li correspon, com no podria ser d’altra manera, la indigència econòmica i viceversa.

Tornant a allò que deia abans sobre Espinàs, el cas és que els articles a mi també sempre em deixen insatisfet. He estat tan clar com volia –si és que ho volia? He estat prou graciós com pretenia –si fer un seguit de gracietes era l’objectiu perseguit? He provocat emocions en el lector –aquest objectiu sempre hi és? He tocat el tema amb encert –encara que no tingui un màster en cada matèria expedit per la Britney Spears University?

Al capdavall, qui escriu articles ha d’acostumar-se que sempre algun lector el menystingui i pensi que més valdria que es dediqués a fer la fotosíntesi davant de la televisió, perquè hi ha més gent disposada al comentari advers que no pas encomiàstic. Mentre espero ser capaç algun dia d’escriure l’article perfecte, em conformo a seguir fent d’aprenent de bruixot, de modest alquimista, i en comptes d’embolicar caquetes amb cel·lofana (com deia Billy Wilder que es fa a Hollywood) transformar en articles les modestes reflexions d’un home perplex.