miércoles, 21 de mayo de 2008

Amor esclau

Per Núria Domènech
Te la presenten quan ets petit, i al primer moment et fa una mica de ràbia, et cau una mica antipàtica i de fet no li fas gaire cas. Passes. Ella no s'enfada, però. No agafa rabietes ni et llença retrets; ella és perseverant i sap, sap de sobres la cabrona, que serà ella la que t'acabarà guanyant la partida. Sap que acabaras agenollant-te als seus peus, així que no desespera i és pacient. A poc a poc, va treballant el seu camí, a poc a poc i bona lletra. Comences acceptant la seva companyia, però no t'hi acostumis eh!; ben mirat tampoc fa cap mal. Un dia, mentre passeges el gos pel parc, t'adones que estas pensant en ella: sí, en ella. Aquell mateix dia arribes a casa i, com qui no vol la cosa, li fas una ullada així per sobre: per davant i per darrere. No és res de l'altre món però... no està tan malament com semblava, potser ens entendrem i tot. Has decidit que ho intentaras, sí, us començareu a conèixer i a veure què. Mira que al principi et queia antipàtica, eh, però ben mirat, sembla una relació força enriquidora. Ella sempre tan formal, tan endreçada; ha portat l'ordre que la teva vida feia temps que havia perdut. Des que esteu junts tot és diferent, cada vegada ets més responsable i de cop i volta t'en recordes de tots els aniversaris que sempre oblidaves. Aquesta relació et prova, diuen els teus amics; i al principi tu també ho creus. Al principi. Després... uf. Quan el temps avança comencen a sortir les asprors, els defectes; la cosa ja no és tan fàcil. A poc a poc vas descobrint la seva veritable personalitat; possessiva i rancuniosa, manaire de mena. Sempre creu tenir la raó; sempre sap què has de fer. Al principi només opinava però ara ja no saps fer res sense consultar-li-ho abans. Li demanes permís per a quedar amb els amics, per anar a casa els pares, per fer un cafè amb ta germana. Has de confessar que de vegades menteixes i no compleixes el que li havies promès, però això et fa sentir terriblement fatal i decideixes que no ho tornaras a fer. A partir d'ara faras tot, tot, tot, el que ella digui. I res més. De fet, encara que volguessis, ja s'encarrega ella que no tinguis ni un minut lliure; maleïda agenda!

1 comentario:

Pérez dijo...

Soy de los de agenda en mano, pero tengo la suerte de que la concibo para ser incumplida y no me fustigo por ello. Pero,tienes razón: vivo rodeado de notas y buenas intenciones que las más de las veces fracasan. Sin embargo, algún amigo se sigue alegrando de una llamada de teléfono y se asombra de que me acuerde de su cumpleaños. Yo creo que sabe que tengo agenda, pero se alegra de todos modos.
Ah, y me has hecho pensar en la "muerte" antes que en la agenda. Bien mantenido el misterio. No he querido saltarme líneas y me ha gustado ese final.