miércoles, 9 de julio de 2008

Ploure sobre mullat

Per Núria Doménech
En veure per primera vegada la seva orella dreta sentí el desig irracional de mossegar-la i llepar-la. Avui fa molt bon dia, digué mentre caminava remenant excessivament el cul i seia molt lentament a una de les cadires de primera fila. Tragué l'estoig de la bossa i començà a fer punta al llapis sense deixar de devorar-li la orella. De fet, feia un dia espantós. El professor escriví a la pissarra "Només farà bon dia si nosaltres volem", i ella havia de fer l'anàlisi sintàctica. Pujà a la tarima d'un salt i esborrà les paraules de la pissarra que no li agradaven. Llavors agafà un bocí de guix i reescrigué la frase. Contemplà la pissarra i, ara sí, començà a fer les línies de l'arbre sintàctic, produint un terrible xiulet causat pel contacte del guix amb la pissarra. S'aturà. S'enretirà els cabells del rostre i deixà al descobert una petita ferida en l'extrem inferior del lòbul de la orella esquerra. Una esgarrifança recorria el seu cos i tenia tots els petits pèls del braç de punta. Llavors el professor li donà un guix nou i li digué segueix, segueix, siusplau.

2 comentarios:

Cristina dijo...

¿I quines paraules va esborrar?

Anónimo dijo...

Iván Sánchez dijo...

Molt bé, Núria. Magistral síntesi, un relat collonut. Gràcies per compartir les teves arts.