miércoles, 1 de octubre de 2008

Un estiu català-valencià-balear: Mallorca

Per Andreu González Castro

Aquest estiu passat vaig assistir en un complex d’oci de Mallorca a una jornada d’un curs d’espanyol per a estrangers, en el marc de les activitats de lleure. Com a alumne, és clar. Hi vaig anar impulsat per les ganes d’ajudar a sobreviure aquesta llengua, cooficial a casa nostra encara que assetjada pertot arreu allà on el català és llengua pròpia (si fem cas del Manifiesto por la lengua común o dels de Ciutadans et alii que s'han manifestat el diumenge 28 de setembre).

En aquell hotel tota la informació es proporcionava als clients en sis idiomes: espanyol, italià, francès, anglès, neerlandès i, és clar, alemany. El primer d’ells, com que està clarament minoritzat i és ignorat arreu dels Països Catalans, necessitava del meu suport, i l’hi vaig donar. Em vaig posar una samarreta de Superman sobre les bermudes i vaig anar a classe. El professor, un belga de nom Kutje, va començar les explicacions en la llengua de Goethe als vint alumnes que ens havíem aplegat al costat del bar on recarregaven els gots els de la polsera del tot inclòs. Un altre professor, en Pepe, d’origen hispà, l’hi feia de suport assegut en una cadira.

Aquell dia tocaven els números i vaig tenir la mala sort que, a les primeres de canvi, em va tocar un os: pronunciar l’11. Malgrat els dubtes, sembla ser que la vaig clavar i vaig articular la xifra amb un fonema interdental fricatiu sord perfecte. Una zeta del castellà de tota la vida, vaja. El professor em fa mirar de fit a fit i em va preguntar: “Tú eres español, ¿no?”. Em vaig encongir d’espatlles: jo, que havia anat a classe amb la idea de fer pedagogia i mostrar la necessitat que els catalans tenim de més hores de castellà a l’escola, havia fracassat, havia pronunciat a la perfecció un “once”. La dinàmica tampoc no donava peu a debats identitaris amb aquells entusiastes de la llengua de Cervantes, així que em vaig estar de repetir les explicacions del dia previ amb un altre belga. Per dissimular una mica, vaig disfressar el meu intrusisme tot dient que estava interessat a aprendre una mica d’alemany, amb la qual cosa el professor se’m va començar a adreçar en aquesta llengua germànica occidental que desconec per complet. El moment àlgid, en una ronda posterior, va ser quan em demanà que traduís a l’espanyol un preu. “Dos coma seixanta-cinc”, vaig traduir a poc a poc llegint els llavis a una condeixeble turista que acudí al meu rescat.

Val a dir que, tot i el baix nivell d’espanyol que tenim els catalans per culpa de la immersió lingüística en ídem, em va semblar que eren incorrectes uns numerals que el docent, poliglot consumat, va difondre: cuarrenta, sietecientos i nuevecientos. Ara, que també he de reconèixer que ja m’agradaria a mi parlar igual de malament les 6 llengües que el xicot mestrejava a velocitat de vertigen en un arc que abastava des del xampurreig fins a la llengua materna. Perquè els conceptes quedessin més clars, el professor, a més, utilitzava trucs de pedagogia activa: als joves, quan s’equivocaven, els endinyava una castanya amb un diari plegat. Les noietes, però, ni s’immutaven i seguien donant queixalades als tall de síndria com si tal cosa.

Quan vam passar als mesos de l’any, vaig retenir un parell de trucs mnemotècnics: per recordar “mayo” recordaré la “mayonaisse” i perquè em vingui al cap “julio” recordaré “comme le chanteur”. No és estrany que un nen que passava de llarg amb una raqueta de ping-pong a la mà, per fer conya de sa germana, s’exclamés: “They’re learning a lot”. Per cert, que una alumna es va inventar una paraula maleta genial: “octiembre”. És un mot escaient per parlar del tombant del mes que hem començat i el que vindrà.

Al final, el que em va quedar clar és que l’amenaça de desaparició del castellà a terres que tenen el català com a llengua pròpia no és una exageració. És simplement una qüestió de temps: es tracta d’anar contractant professor belgues per difondre’l i, ai las, donar ales (Air Berlin te da alas!) al monolingüisme alemany.

2 comentarios:

Raquel Casas dijo...

Si la competència en castellà en els alumnes, per exemple, està baixant és perquè qualsevol se sent capacitat per ensenyar aquesta llengua. És fàcil el castellà, he sentir a dir com a justificació. Això passa en molts instituts de secundària on la matèria la dóna un psicòleg, un pedagog o algun profe de lletres que ha d'acabar d'arrodonir l'horari (el de filo, el d'història...).
Contràriament del que passa a català o anglès on existeixen uns títols de nivell (el C, el D, el First, el Proficiency...) en castellà no n'hi ha cap per a nadius (sí per a estrangers) i això fa que es menyspreï la llengua i l'ensenyi el primer que té un forat a l'horari.

Mentrestant, molts filòlegs hispànics es troben a l'atur.

Vergonyós.

José G Obrero dijo...

Ay, las lenguas, con lo bonito que es poder comunicarse qué pena que se les utilice para otras historias que nada tienen que ver con esto. Ay, las lenguas, con lo placenteros que son los besos que pena que se les pongan cuchillas de afeitar. (Hoy estoy jipi).