Els meus personatges martorellencs: Jordi Raventós

Per Andreu González Castro

Llicenciat en filologia Clàssica, Francesa i Catalana, aquest martorellenc va endegar fa cosa d’un any l’editorial adesiara, un projecte per a sibarites de la literatura. De moment, el seu catàleg abasta tres col·leccions amb títols de Petrarca, Llucià de Samòsata, Plutarc, Oscar Wilde, Xuan Bello, Pirandello, Sade, Racine, Defoe i Voltaire.

El primer que s’adverteix és que, en aquest cas, la idea de muntar una editorial no és improvisada. Raventós tenia experiència a la col·lecció Bernat Metge i a Quaderns Crema quan va endegar aquest projecte editorial arriscat: traduccions al català, i bilingües –grec, francès– sempre que fos possible. La iniciativa, suïcida a judici d’alguns, ha despertat l’entusiasme del catedràtic de la UB Jordi Llovet, entre d’altres. Però més que el suport crític i l’aparició contínua als mitjans, l’èxit de la supervivència té a veure amb l’equip humà de què s’ha sabut envoltar i de la distribució racional de tasques. “L’equip A”, en diu Jordi Raventós mig en broma. Premsa, maquetació i comptabilitat són tres potes del negoci de les quals ell no ha de tenir cura.

De seguida m’adono que la seva capacitat de treball i la polidesa són els altres secrets de tot plegat. “Has dit quinze hores diàries de feina?”. “I més. Després de sopar, m’hi posaré una estona”, aclareix. En el moment que ens vam trobar, el 26 de setembre de 2008, Jordi Raventós estava capbussat en un una traducció i diverses correccions alhora. Es planyia de la xacra de les presses. “Quan no et collen, pots mirar de corregir rimes internes.”

Per suposat, l’editor d’adesiara no viu de l’editorial. És Esmena, una empresa de correccions i serveis editorials, la que sosté adesiara. Dintre de l’editorial també es donen equilibris i és l’èxit d’un llibre el que permet tenir pèrdues amb d’altres. Conversa de meuques ha estat un succés (800 exemplars venuts i a punt per a una segona edició). “Estic esperant perquè encara en queda algun als punts de venda.” En canvi, la tirada d’algun dels primers llibres havia estat massa generosa i les devolucions fan perdre diners.

Saltant una mica d’ací d’allà, la conversa va anar a parar a allò que se sol conèixer com “el món literari”. Raventós va explicar-me que a Quim Monzó Planeta va oferir-li un xec en blanc, però que no el va signar perquè allà només seria un de tants, mentre que a Quaderns Crema hi té vara alta. Seguint amb els autors de la casa, li vaig preguntar si sabia per què Sergi Pàmies no va voler anar a Frankfurt. “Si no hi va anar, devia tenir algun motiu de pes. És una persona amb criteri.” De manera que segueixo sense treure’n l’aigua clara. Em va parlar també de l’heroïcitat que suposa editar en català. “De totes maneres, Vallcorba està cansat de Quaderns Crema. A la cuina-magatzem del seu pis, d’on treu llibres quan n’ha de donar a un periodista, el negre hi predomina”. (Entre línies: el negre és el color de les portades d’Acantilado, l’editorial en castellà de Vallcorba.)

La bona notícia és que adesiara encara té corda per a estona. La planificació és d’editar 8 títols anuals, un dels quals és un as a la màniga per al proper Sant Jordi i del qual no estic en disposició de donar més detalls. Aprofitant l’ambient de confiança generat, vaig atrevir-me a passar-li un original de poemes meu. La resposta va estar a l’alçada: “Potser per a 2012. De totes maneres, i encara que jo hi tinc l’última paraula, ho he de consultar amb l’equip.” Quod erat demonstrandum: Raventós és un editor que sap el que es fa.