Mostrando entradas con la etiqueta novedades editoriales. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta novedades editoriales. Mostrar todas las entradas

martes, 25 de noviembre de 2008

Els meus personatges martorellencs: Jordi Raventós

Per Andreu González Castro

Llicenciat en filologia Clàssica, Francesa i Catalana, aquest martorellenc va endegar fa cosa d’un any l’editorial adesiara, un projecte per a sibarites de la literatura. De moment, el seu catàleg abasta tres col·leccions amb títols de Petrarca, Llucià de Samòsata, Plutarc, Oscar Wilde, Xuan Bello, Pirandello, Sade, Racine, Defoe i Voltaire.

El primer que s’adverteix és que, en aquest cas, la idea de muntar una editorial no és improvisada. Raventós tenia experiència a la col·lecció Bernat Metge i a Quaderns Crema quan va endegar aquest projecte editorial arriscat: traduccions al català, i bilingües –grec, francès– sempre que fos possible. La iniciativa, suïcida a judici d’alguns, ha despertat l’entusiasme del catedràtic de la UB Jordi Llovet, entre d’altres. Però més que el suport crític i l’aparició contínua als mitjans, l’èxit de la supervivència té a veure amb l’equip humà de què s’ha sabut envoltar i de la distribució racional de tasques. “L’equip A”, en diu Jordi Raventós mig en broma. Premsa, maquetació i comptabilitat són tres potes del negoci de les quals ell no ha de tenir cura.

De seguida m’adono que la seva capacitat de treball i la polidesa són els altres secrets de tot plegat. “Has dit quinze hores diàries de feina?”. “I més. Després de sopar, m’hi posaré una estona”, aclareix. En el moment que ens vam trobar, el 26 de setembre de 2008, Jordi Raventós estava capbussat en un una traducció i diverses correccions alhora. Es planyia de la xacra de les presses. “Quan no et collen, pots mirar de corregir rimes internes.”

Per suposat, l’editor d’adesiara no viu de l’editorial. És Esmena, una empresa de correccions i serveis editorials, la que sosté adesiara. Dintre de l’editorial també es donen equilibris i és l’èxit d’un llibre el que permet tenir pèrdues amb d’altres. Conversa de meuques ha estat un succés (800 exemplars venuts i a punt per a una segona edició). “Estic esperant perquè encara en queda algun als punts de venda.” En canvi, la tirada d’algun dels primers llibres havia estat massa generosa i les devolucions fan perdre diners.

Saltant una mica d’ací d’allà, la conversa va anar a parar a allò que se sol conèixer com “el món literari”. Raventós va explicar-me que a Quim Monzó Planeta va oferir-li un xec en blanc, però que no el va signar perquè allà només seria un de tants, mentre que a Quaderns Crema hi té vara alta. Seguint amb els autors de la casa, li vaig preguntar si sabia per què Sergi Pàmies no va voler anar a Frankfurt. “Si no hi va anar, devia tenir algun motiu de pes. És una persona amb criteri.” De manera que segueixo sense treure’n l’aigua clara. Em va parlar també de l’heroïcitat que suposa editar en català. “De totes maneres, Vallcorba està cansat de Quaderns Crema. A la cuina-magatzem del seu pis, d’on treu llibres quan n’ha de donar a un periodista, el negre hi predomina”. (Entre línies: el negre és el color de les portades d’Acantilado, l’editorial en castellà de Vallcorba.)

La bona notícia és que adesiara encara té corda per a estona. La planificació és d’editar 8 títols anuals, un dels quals és un as a la màniga per al proper Sant Jordi i del qual no estic en disposició de donar més detalls. Aprofitant l’ambient de confiança generat, vaig atrevir-me a passar-li un original de poemes meu. La resposta va estar a l’alçada: “Potser per a 2012. De totes maneres, i encara que jo hi tinc l’última paraula, ho he de consultar amb l’equip.” Quod erat demonstrandum: Raventós és un editor que sap el que es fa.

sábado, 15 de marzo de 2008

EL PODER DEL CHIKI CHIKI


Por Rubén García Cebollero

Tras las elecciones electorales, en las que ha triunfado lo que en marketing político se conoce como campaña negativa, eso de si tú no vas, ellos vuelven y hemos asistido al ascenso del PSOE y del PP, el descenso de ERC e IU, y la estabilidad del resto de partidos, lo que refleja de verdad el estado de ánimo del país es el poder del chiki chiki.

Dejando a un lado que en la letra haya participado Santiago Segura, del que dicen las malas lenguas que prepara su Torrente 4, y que las virtudes musicales del tema al menos superan al quien maneja mi barca, parece que, como el turkey (pavo) que representa a Irlanda, el festival de Eurovisión ha conseguido, como la política, que el escenario público de las afinidades electivas se convierta en Frikilandia.

¿Qué relación tienen el chiki chiki y la política? Una cuestión de marketing. A los partidos les sirve para definir objetivos y programas e influir en el comportamiento de los ciudadanos. A la sexta (Buenafuente) le ha servido para meter a Roberto Chikilicuatre hasta en la sopa boba de la desangelada Eurovisión.

Este es el país que tenemos y el chiki chiki es el estilo que nos representa. Lo mismo que al presidente del Madrid le toma el pelo un falso Nicolas Cage, nos tomamos a broma a un Elvis de juguete con acento argentino. En la guitarrita de Chikilicuatre se resume la necesidad de humor, de mucho humor, de este país en el que todo lo que nos persuade es invisible, y cuanto menos se ve, mayor es su poder de persuasión, como dice Matteo Rampin en Vender la moto.

Por el momento, me está gustando Los amantes de silicona de Javier Tomeo, que refleja el espíritu primario de un país que ensalza el follo a la categoría de aspiración universal. Y como el mundo sigue, aunque hoy no hable de poesía, Alfaguara ha sacado a pasear el Nocilla Experience de Agustín Fernandez Mallo (prometo opinar cuando lo haya leído) y Destino presenta el Sólo de lo perdido de Carlos Castán, con cuentos que se inician tan bien como el "como las zorras aman la noche": siempre albergué la fantasía de tener una casa con decenas de habitaciones diferentes para dormir.

Y mientras el poder del chiki chiki crece hacia los aburridos puntos del Festival de Eurovisión, me quedo con Back to black de Amy Winehouse o con el Sinnerman de Nina Simone porque como acaba el poema somos de Canciones del que no canta de Mario Benedetti, creo que es porque somos de la misma tribu/ ah pero a veces el turbión arrolla/ y yo me quedo a solas con mi alma.

Eso sí, con ganas de ir a ver 10.000 o Enfrentados al cine mientras el poder del chiki chiki, como el ajo, se repite en el aire de un país mental y musicalmente muerto. Donde tal vez sólo los encajes del paraíso nos hagan recordar que al corazón le queda algún latido.

¿Tú qué prefieres, pavo o chiki chiki?