La gran mentida dels texans

Per Andreu González Castro

Ara que ha començat a fer fred de valent, és hora de posar a mà la roba d’hivern i, a canvi, oblidar-se per uns mesos de les bermudes i les camises sense mànigues. Com diu l’Eclesiastès: “Hi ha un temps per a les xancletes i un temps per als mitjons. Hi ha un temps per al triquini i un temps per a les samarretes Damart Thermolactyl”. És en aquests moments de reajustament de l’armari, crucials en la vida de qualsevol persona de bé, quan es planteja un dubte de resolució complicada: i els texans? Què en fem, dels texans? Els deso aquí, els retiro allà o els dono a la gent que els hagi menester?

Aquest tipus de teixit, diguem-ho clar i d’una vegada per totes, és una gran mentida, un nyap: no escalfa a l’hivern i a l’estiu és com embolcallar-se les cuixes amb plàstics d’hivernacle. És cert que hi ha texans d’estiu, més primets, però jo en tinc uns i, francament, a l’estiu t’hi pots morir, amb ells. L’únic bo és que són resistents i que dissimulen força la brutícia. Així que tenim una peça de roba inútil, bruta i que, a sobre, mai no l’acabem de gastar. Fantàstic!

De petits, quan la dictadura de Levi Strauss encara no havia fet estralls, als armaris hi ha via pantalons d’altres tipus. A mi em feien molta ràbia els de pana que m’obligaven a posar-me. Ma mare me n’havia fet algun, fins i tot, amb el sistema de patrons de María Luisa Mojena (Déu meu, quantes coses inútils arriba a recordar una sola persona.) Jo insistia molt que hi posés en algun lloc l’etiqueta d’alguna marca bona, manllevada d’alguna peça de roba tronada.

Mentre cauen les fulles i em retiro al quarter d’hivern, penso que tal vegada els grecs tenien raó en allò de l’etern retorn, com demostra el pas de les estacions. O més aviat el transcurs del temps és en forma d’hèlix, com explica el protagonista de Half Nelson als seus alumnes de Brooklyn, més aviat apàtics, per allò que tornem a situacions del passat però ja res no és com havia estat abans. (Per cert, que la pel·lícula ofereix subtítols... en català! No recordo haver-m’hi trobat mai abans.) El cas és que ja friso per posar-me els pantalons de pana i tornar, si més no per unes hores, a les hores felices i calentones de la infància.