jueves, 8 de enero de 2009

Auster o tot deconstruint déu



Per Ester Astudillo



M’agrada l’Auster. M’encanta l’Auster. Vull dir la narrativa de l’Auster, és clar: mai no he tingut el plaer. La seva darrera contribució a la literatura ha estat A Man in the Dark, traduït com Un home a les fosques, i és clar, no decep, perquè un narrador com l’Auster no sap decebre:.

I doncs, Un home a les fosques. No voldria aixafar la guitarra a ningú que encara no hagi llegit el llibre, i menys encara a qui arran d’aquesta lectura senti el cuquet de llegir-se’l, així és que no hi entraré en detalls. Només unes línies per retre-li tribut i per desfer el malentès, que lamentablement ja és vox populi, que pretén que la novel·la és una crítica a l’excessiu intervencionisme de la política internacional nord-americana dels darrers anys.

I sí que l’és, és obvi, però no essencialment. Només una lectura superficial pot acontentar-se amb aquesta interpretació. I aquesta novel·la, que és irònica, erudita i amarga alhora, a més de ser òbviament contestatària, cal llegir-se-la amb atenció i amb nivells de profunditat múltiples, per anar destriant les moltes capes que la conformen, i que només es palesen quan t’hi capbusses i permets que les referències i els implícits literaris i filosòfics ressonin dins la closca.

En primer lloc, el llibre és un metarelat, és a dir, una ficció dins d’una ficció, i això és ja una pista de primera magnitud per prendre-li la mida a l’autor. D’una banda, hi ha el narrador, que cal no confondre amb l’Auster: ancià moribund septuagenari que en la foscor de la seva nit insomne –la seva vida?– i per apaivagar els fantasmes personals, s’inventa un univers de ficció amb el rerefons d’una Amèrica en guerra; i de l’altra hi ha en Brick, el jove heroi –antiheroi?– de la ficció inventada pel narrador, que, sense saber com, quan, ni per què, es veu immers en l’escenari bèl·lic: només rep la informació escapçada que ha de matar algú per servir a la causa, però desconeix qui és aquest algú i a quin bàndol pertany –fins i tot, ignora quina és la causa per la qual ha de lluitar i els motius que han generat la guerra. Does it ring a bell?

Home, és clar: la guerra de l’Iraq, si sou dels que preferiu no calfar-vos el cap amb cabòries i us conformeu amb la interpretació més fàcil i superficial. Però a mi em va fer pensar, inevitablement, en Rosencratz and Guildenstern are dead, que va esmentar de passada una de les nostres veus en una contribució el mes de desembre: els pobres personatges secundaris de Hamlet, enviats a una mort insulsa i anticlimàtica, que Stoppard va rescatar per a la seva magistral obra, convertint-los en protagonistes de la tragicomèdia d’una vida trista, trivial i irrellevant –llegiu entre línies, sisplau, ‘una vida qualsevol’. Condemnats per Shakespeare a morir pel simple fet d’estar vius i ser superflus per al desenllaç de la tragèdia, àdhuc sense ells saber-ho (al capdavall expendable material, o llegiu també ‘danys col·laterals’), Rosencratz and Guildenstern es debaten a les palpentes contra magnes vicissituds, ignorants que el seu destí i la seva missió alhora són, ai las!, ni més ni menys que els de qualsevol altre mortal: morir. Pobres Rosencratz and Guildenstern! I pobre Brick! En la foscor de la seva vida!

Ah! Però Brick està en posició avantatjosa: perquè avançada la novel·la, arriba a esbrinar, per vies que no vénen al cas, quina és la seva missió, que no consisteix únicament a escometre l’acte irrisòriament banal de morir (i ara! On s’és vist, en qualsevol dels món possibles, aquesta bajanada? –Leibniz dixit), com sí és el cas, en canvi, dels seus malaurats antecessors (llegiu entre línies, sisplau, ‘malaurats humans’), miserables acompanyants secundaris de l’heroi, sense cap oportunitat de rebel·lar-se contra Shakespeare per una condemna absolutament arbitrària: i bé, la missió d’en Brick és assassinar el seu creador, matar aquell que ha fabulat la ficció de la guerra –llegiu ‘Bush’ si sou d’aquells a qui la filosofia no us diu ni ase ni bèstia-, i que l’ha parit a ell mateix, l’ancià i moribund narrador que en la foscor de la seva nit –la seva vida?-, s’inventa un conte per matar les hores i l’avorriment en el declivi de l’existència. Does it ring a bell now?

Sí, és clar, és això precisament: no us fa pensar en déu? Efectivament, en cert imaginari col·lectiu, que sortosament no tots compartim, déu és alhora l’origen i el botxí de la nostra existència: d’ell venim i cap a ell anem –diuen. Més encara: diverses són les veus en la tradició filosòfica occidental –llegiu sisplau, i per antonomàsia, ‘Berkely’-, que han coincidit a defensar que els homes no som sinó el somni de déu, els petits i nefands protagonistes dels seus (mal)sons. Penseu també, en la tradició literària hispànica, en Calderón i la seva La vida es sueño. La possibilitat de revolta que l’ancià narrador permet a en Brick dins la novel·la no és, en termes filosòfics, sinó el primer pas envers l’emancipació de l’home respecte de déu, els ulls que desperten i s’obren per veure la llum, procés que eventualment culminarà en la mort de déu a mans de l’home. I efectivament, va arribar Nietzsche –llegiu entre línies, sisplau, ‘Brick’– i va matar déu.

I després vindrien, ineludiblement, Freud, Marx, Engels, la filosofia analítica, el cercle de Viena, l’escola de Praga, l’estructuralisme... I Auschwitz. I tota la filosofia atea, afortunadament –i la literatura atea, és clar- de la segona meitat del segle XX. I finalment, segons alguns –i. e. Fukuyama–, la fi de la història, però això ja són figues d’un altre paner.

Bé, com deia, l’home –i. e. Brick–, per fi, viu d’esquenes a déu, després d’haver-lo mort i colgat. I quin alliberament no fou matar-lo! L’home sense culpa i sense màcula, sense remordiments i sense càstig, és ara lliure per fruir del seu cos i de l’existència, i eventualment, del lliure albir –he dit fruir? Quin lapsus! No sé què pensava!

Abans d’estendre’m sobre aquesta hipotètica alternativa existencial, deixeu que faci, de passada, esment d’altres implícits literaris d’Auster dins la novel·la que contribueixen a copsar en la seva integritat el contingut intel·lectual del llibre: per començar, és inevitable, en els fragments descriptius de l’escenari bèl·lic, pensar en el paral·lelisme amb les distopies de la nostra tradició literària, especialment el 1984 d’Orwell, sobretot per allò que les dues novel·les comparteixen de barbàrie subsegüent a la sobrecivilització i d’impossible escapatòria al totalitarisme controlador i dirigista.

Però crec albirar, també, de manera fonamental i notòria, un cert tribut a L. Carroll i el seu Alice in Wonderland, el cinisme i l’amargura del qual han estat –crec– profundament malinterpretats. I és que el país que visita l’Alice en somnis –tornem a la recursivitat del pensament, el llenguatge i la literatura, la ficció dins la ficció– no és meravellós, a pesar de l’obstinada traducció estàndard en la nostra llengua, sinó tot el contrari: és fantasmagòric, absurd i terrorífic; tant, que només resulta imaginable si pertany al món del manifestament irreal, al món de la ficció –o a l’univers oníric, subconscient o fantasmàtic, com dirien els psicoanalistes, que ve a ser el mateix.

El món on l’Alice és vomitada és un món sense regles, sense normes, paradoxal i imprevisible, que escapa a qualsevol intent de control humà i en el qual els valors estan tot sovint just a les antípodes del que dicta el sentit comú –que, recordem-ho, és el menys comú dels sentits, àdhuc el més elusiu. Un món, en definitiva, arbitrari i aterridor, és a dir, el pitjor dels móns possibles a pesar de Leibniz; un món que condemna l’home a una cerca sisifiana –la cerca de sentit– sense esperança. I aquest retrat desesperançador queda magníficament resumit en la cita que Auster extreu de la poesia de Rose Hawthorne, filla de Nathaniel Hawthorne, i que l’autor aconsegueix filtrar en la novel·la posant-la en boca de la filla de l’ancià narrador (i encara un altre bucle recursiu!, un altre joc de miralls: qualsevol semblança amb la ficció és pura realitat!), cita que, a mode de mantra, es converteix en el lema de la novel·la: ‘And the weird world rolls out’.

Així doncs, el llibre s’estructura en múltiples capes de fronteres difuses –sempre que es compti amb la necessària complicitat del lector– que fan ballar el cap sobre els debats més encesos del pensament occidental contemporani: on acaba la realitat i on comença la ficció –Plató i el mite de la caverna, explorada en la moderna producció Matrix; Descartes i el subjectivisme individual; Debord i la cultura de l’espectable, més tota la filosofia postmoderna–; on acaba el subjecte i on comença l’objecte –Freud i seqüeles, incloent-hi Derrida–; on acaba la persona i on comença el personatge o la màscara –psicologia del jo, de la identitat i dels rols socials, amb Foucault al capdavant–; on acaba el destí i on comença el lliure albir –l’home vs. déu-; on acaba la barbàrie i on comença la civilització –i quin dels dos és previ a quin en la història de la humanitat.

I això, inevitablement, lliga amb la qüestió de la mort de déu, en què ens havíem quedat uns paràgrafs més amunt: perquè, és clar, si déu és el septuagenari ancià moribund i avorrit que passa les hores inventant-se històries i personatges a qui pot torturar –llegiu, sisplau, ‘Brick’–, llavors, ¿qui és Auster? Quin paper es reserva per a ell mateix dins i/o fora de la ficció? Si l’ancià narrador de la novel·la es col·loca ell mateix dins la seva pròpia ficció, desitjant i tement alhora –oh, el desig, mescla indestriable de thanatos i eros!- l’acció última –redemptora? atorgadora de sentit?- de la seva vida –llegiu ‘mort’-, llavors els lectors, obeint les ordres còmplices de l’autor, no podem deixar de preguntar-nos si el mateix Auster, en un ulterior bucle recursiu, no s’haurà col·locat també ell mateix dins Un home a les fosques, deliberant, al capdavall, quin és el seu rol com a humà –llegiu sisplau ‘un home qualsevol’- i com a creador –llegiu sisplau ‘filòsof’, ‘pensador’ o ‘intel·lectual’. I és que en aquest llibre de miralls emmirallats, l’autor no pot –ni vol– quedar indemne. Efectivament, qui és qui s’inventa déu?

En realitat, la pregunta fonamental que es desprèn del llibre és: qui és l’home a les fosques? Perquè a les fosques aquí té un sentit òbviament simbòlic: vol dir ‘en la nit de la vida’. Així, doncs, ¿hem de fer una interpretació metafòrica i entendre que es tracta d’en Brick –llegiu, sisplau, ‘l’home medieval sotmès a déu’-, condemnat a viure una vida i una guerra que existeixen només en el cap del seu creador, cec, a les palpentes i sense possibilitat d’escapatòria? ¿O hem de fer una interpretació literal i entendre que es tracta de l’ancià narrador, catapultat a una mort previsible i fent recompte dels encerts i desencerts d’una vida desencisada?

O bé, exercint d’advocada del diable i apropiant-me, il·legítimament però, de la teoria psicoanalítica, puc atrevir-me a hipotetitzar, com sens dubte l’autor desitja que els lectors atents facin, ¿no serà l’ancià narrador de la novel·la una projecció del mateix Auster, l’ulterior joc de miralls que esmentava abans, una faula postmoderna de l’home que s’inventa déu per combatre l’avorriment i aquella altra por bàsica i atàvica: la de la pròpia mortalitat, la de l’Auster de carn i ossos, emmirallada en la pulsió de mort de l’ancià narrador? ¿No serà l’home erudit i postmodern qui està veritablement a les fosques, a pesar dels molts segles de dolor i revoltes a fi d’aconseguir la llibertat del coneixement? Tot plegat, ¿no serà una broma? I vet aquí un darrer homenatge literari: a la faula dramatúrgica d’Everyman, la primera obra dramàtica anglòfona, amb arrels òbviament religioses, que pretenia conjurar la por primària que a tots ens iguala –i d’aquí el nom Everyman–, vinguem d’on vinguem: la mort.

Al capdavall, dels tres homes que en aquest llibre comparteixen dramatis personae, ¿qui és més lliure? ¿Ho és en Brick, sotmès als designis i capricis del seu creador? ¿Ho era l’home medieval sota l’espasa de Damocles d’un déu castrador i totpoderós? Però l’home modern va poder alliberar-se’n i li va clavar una ganivetada. ¿És l’home (post)modern més lliure ara que viu sense déu? ¿L’emancipació ha fet que l’home postmodern sigui més feliç? ¿Ha valgut la pena el combat i el dolor? ¿Ha estat profitós? ¿Ha estat útil? Si em permeteu que ho formuli en termes genuïnament postmoderns, ¿ha estat la mort de déu quelcom més que un gest purament estètic?

I bé, totes aquestes preguntes estan implícites en la novel·la d’Auster. De fet, ho estan fins a tal extrem que, almenys jo, no puc obviar l’interrogant de si l’exercici narratiu real d’Auster com a autor d’aquesta novel·la no serà una interpel·lació encesa i indefugible sobre la validesa intel·lectual de la trajectòria del pensament occidental al llarg dels darrers 25 segles. En definitiva i al capdavall: ¿pot l’home viure sense déu, sense fabular-lo, sense inventar-se’l, si més no com a arma distractora contra el mortal avorriment de l’existència? ¿Calia, veritablement, matar déu?, sembla preguntar-se Auster, amb la nostàlgia que només confereixen la saviesa, l’escepticisme i la retrospecció de la vellesa. I dins el seu rol de ‘pensador’ fora-de-la-ficció-i-en-el-món-real, la pregunta emergent és realment la mateixa, ¿calia, veritablement, matar déu?, tenyida, és clar, de la il·lustració –i del desencís consegüent- de l’home postmodern: lliure, incrèdul i pretesament alliberat fins i tot de la tirania de la història.

En la disjuntiva essencial que representen els dos pols sobre els quals ha basculat el pensament occidental: l’home sota déu, l’home d’esquenes a déu; l’home com a víctima o com a amo del seu destí, no estic segura a quina carta apostaria. La mort de déu ¿ens va fer lliures de debò? ¿O ens va atorgar només la il·lusió de la llibertat, sotmetent-nos al risc de la barbàrie més despòtica i arbitrària –Auschwitz, Huxley, Orwell, Matrix, les guerres contemporànies?

La resposta, això sí, no la cerqueu en aquestes línies, ni tampoc en Un home a les fosques. El pensament occidental fa més d’un segle que hi dóna voltes, i de moment els fruits no han estat més que vaguetats. Si algú la troba, només un prec: sisplau, feu-la córrer.


Gràcies

4 comentarios:

R.P.M. dijo...

Ufff, Ester. Una copiosa interpretación. Yo utilizo el personaje unamumniano que se rebela contra su creador en la ficción. Y es cierto, somos personajes de ficción que desarrollamos nuestra propia nivola que alguien escribe. Y podemos rebelarnos, aunque realmente no sirva sino para escribir algunos renglones de esos que el autor no sabe bien de dónde han salido.

Ester Astudillo dijo...

Bueno, pues eso precisamente. ¿Cuál es el personaje al que te refieres? No he leído mucho a Unamuno, mi formación és básicamente anglófila.
:)

R.P.M. dijo...

Es el personaje de Augusto Pérez en la nivola -así llamaba Unamuno a sus novelas- Niebla. Y bueno, es un personaje que decide suicidarse pero, su autor-Dios, Unamuno, en un desdoble de personaje-autor le dice que no, que él va a morir porque así lo tiene pensado Unamuno-autor, vamos, que no va a poder suicidarse. Entonces surge un diálogo Creador y Creado en el que Augusto le dice a Unamuno que también él, Unamuno, es un ente de ficción y por lo tanto, ambos están en igualdad de condiciones. Bueno, es la eterna pregunta del libre albedrío, de la existencia de Dios, etc. Unamuno admiraba la fe del sencillo a la que él no podía aspirar por su mente racionalista. No me extiendo más para no parecer pedante. ¿Somos o no, entes de ficción? Bueno, un poco marionetas sí que somos, por lo tanto... En definitiva, un abrazo, Ester.

Ester Astudillo dijo...

OK, McKey. Recibido. Gracias.
Un abrazo virtual para ti también.
:)