viernes, 29 de mayo de 2009

The Truman show






Per Mercè Mestre



I

No podia, no sabia, no volia posar-se les ales. Li feia por aquell senyor amb bigoti i barba que cridava des del segon pis. No l’havia vist mai, però semblava una mena de gegant bíblic. Els seus pares havien desaparegut per un dels forats de l’armari. No tenia ni idea on eren i sentia voleiar per l’estómac un eixam d’insectes peluts. La font rajava amb diferents tons, greus i semigreus. Va fer dos intents més amb les ales. Impossible. Eren flonges i enganxifoses com els núvols de sucre de les fires. De la seva gola sortia una música submarina, cetàcia. Quin greu no poder fer un gran agut, un agudíssim que punxés el núvol i el fes rebentar amb un crit. Quina felicitat sentiria si la gran tempesta l’arrossegués cap al fons de la vall com la branca d’un arbre arrencada pel vent! Néixer. Fugir. Morir. Ser plogut, parit, plogut... Però no podia cridar. Ni volar.



II

Sempre hi havia algú a prop, un dring constant d’ésser viu que no el deixava tranquil ni un segon de la seva vida. Vivia en els ulls dels altres, dormia entre càmeres-pestanyes, menjava en zooms llarguíssims, es rentava les dents a càmera ràpida, es dutxava en contrapicat, recordava en flashback. Però no n’era conscient. No sabia que només estava envoltat de figurants que duplicaven i triplicaven papers, que aquells cels de fòsfor que s’encenien com un llumí havien estat tractats amb ceres especials i que tothom tenia vides de recanvi, pells de serp desenfundables que al final del dia s’amuntegaven a terra com preservatius entre llaunes de cervesa i píndoles d’avorriment.



III

La passió. La passió de mirar l’horitzó, de ratllar el vidre de la finestra amb la forquilla, de dibuixar símbols i escriure missatges a la sorra humida, de créixer, d’eixamplar els pulmons, les brànquies, de nedar en els corrents d’aire, de respirar aigua, de beure sol, d’arrencar-se les arrels, els vestits, de créixer. La passió de despullar la passió, de créixer, de créixer, d’esclatar en mil gotes de llum.



IV

Es va posar les ales. Havia crescut deu centímetres. Darrere l’armari havia descobert la boca del laberint i ja estava fart de jugar mentalment a l’esquaix amb un horitzó de guix. Aquella nit un error tècnic havia impedit la transició del focus solar al lunar i l’excés de llum i de calor havia fet malbé la part superior del decorat. Regalimava cera del cel. El desig havia cristal·litzat dins l’ampolla mig buida de la por. El seu perfil alat es reflectia en el mirall esquerdat de l’armari. Ja estava preparat per rebentar el núvol. Per cridar. Per ser plogut. Per ser parit. Per volar.





(Aquest és un dels somnis que Truman va tenir de petit, mentre la pel·lícula de la seva vida anava transcorrent. Entre totes les ficcions que, sense saber-ho, li va tocar “viure”, els somnis eren el seu únic espai de llibertat, de realitat, de dignitat, de vida.)

9 comentarios:

Beatriz dijo...

Bueno, nena, jo no puc ser molt explícita perquè no he vist la pel·li, no la vaig veure en el seu moment ni tampoc després. Però confesso que he fet un xic de recerca xarxera i recordo que se'n va parlar quan va sortir.

So the Truman Show, we are all Truman, ei, in the show of our lives? Una película desarrollada en 4 actos, casi casi siguiendo los más estrictos cánones del clasicismo dramático del siglo de oro, ja!

Quina ironia, no? Unitat de temps, espai i acció, era així? Quasi com el pobre Truman, engolit, sortosament, per la boca fosca de l'armari-laberint que el durà... on? A reunir-se al paradís amb els seus pares? A l'infern amb els seus fantasmes?

Però bé, bé, bé. Aconsegueix ales per ser un Ícar, com toca per dur amb dignitat l'etiqueta d'humà, cera o no, sol o no, focus o no, teatre o no, Dédalus o no, oceà o no, mort o no.

Una rèplica preciosa, suggerent, mitològica, mimètica i poètica de l'esdrúixula tragicomèdia de la vida de Truman, que és la vida de tots nosaltres. Xapó, Mercè, terrat total!!!

Per cert, m'ha recordat un xic la pel·li, i aquesta sí la vaig veure, Being John Malkovich, que també tracta qüestions existencials: també hi ha una boca fosca que du el protagonista al cervell del Malkovich. I al capdavall, el missatge és que tots som tan petits i insignificants, quasi quasi intercanviables l'un per l'altre. Per què ens hauríem de preocupar tant de nosaltres mateixos, si acabarem, com Ícar, estavellats tard o d'hora contra la superfície gens receptiva d'un oceà gèlid, misteriós i profund?

Prendrem la part positiva. Mentre duri el vol i puguem somiar, somiarem, i viatjarem, i plourem, i serem parits, i de dalt estant guaitarem païsatges altrament inimaginables, inhalarem la flaire de l'aire impòlut i fruirem de la lluminositat d'una claror incontaminada per la por i el fàstic.

Prosa poètica o poesia en forma de prosa?

Xerrem.
Muacs:)

Mercè Mestre dijo...

El que sí que et puc dir és que aquest Truman-Ícar és una mica de collita pròpia, que és el que jo volia: sortir-me de l’argument i de l’escenari limitat de la pel•lícula i entrar en alguna de les possibles fases Rem del pobre segrestat mediàtic, víctima del programa de control 365 x 24, és a dir, totes les hores de tots els dies de tots els anys, ai!

I això és el que jo veig: un nen segrestat per una secta de bojos, que és una mica la nostra vida també, i que només té una possibilitat de fugida: créixer, aprendre a posar-se les ales i volar, malgrat que el que no sap és que són de punyetera cera...

Sí, noia, la part positiva són els somnis que mentrestant podem anar inventant, recordant, dibuixant, escrivint, filmant, llegint, compartint... en definitiva, petites ales de cera per escapar del laberint. Però pitjor és creure-s’ho tot i somriure a la càmera com un imbècil. O no?

Petons ;)

Beatriz dijo...

Of course, of course. I agree entirely! No cameras, please. Let me be moronic but on my own, so nobody knows, jeje! And when I dump in the ocean, let my body rest peacefully in the depths of forgetfulness.

Ja t'ho traduiré. Mira l'hora que és i no he sortit, se m'escapa la Renfe, ahhhhhh!

Patu:)

Carso dijo...

Personalment de la pel•lícula em va agradar molt més la idea que no pas la realització, massa tova, americana, si se’m permet adjectivar a tota una nació sota els criteris comercials de Hollywood, cosa que no passa amb els teus fotogrames, poètics en forma i contingut. Un apunt: coneixes ‘El espejo en el espejo’ de Michael Ende? El teu text m’ha fet recordar el segon relat del llibre on es recrea el mite d’Icar buscant la sortida a una ciutat a ran de terra.

Beatriz dijo...

Bueno, Mercè, pim pam perquè de Vilanova estant, en 5 minuts he de sortir a buscar enanos al col·le, o sigui que la traducció serà tan improvisada com el comentari anterior en anglès, que m'ha sortit així, ves per on, li hauré de consultar també al meu Oracle:

'Sí, esclar. Totalment d'acord. Fora càmeres. Deixeu-me ser imbècil però jo soleta, sense que ningú se n'adoni. I quan m'estavelli contra el mar, deixeu que el meu cos resti en pau en les profunditats de l'oblit.'

algu així. Nena, que me'n vaig un altre cop, de flor en flor, i tiro porque me toca.

More to be coming soon.

Parlem, que tenim finde llarg!!! De vegades la religió té aquests gilipollades agraïdes, que et dóna pasques florides, granades, caducades, passades, podrides o el que sigui, però que coi, que són festives, jaja!

:)

Mercè Mestre dijo...

Ffffiuu, ffiuuuuu, Ester! La dona voladora. Pim pam. No et pensis, que jo també faig els meus vuelings urbans i, abans d'agafar ruta, ràpidament, em solidaritzo amb el teu comentari, però res d'estavellar-nos, tia, que tenim escombra, ha!

Òscar, la veritat és que no coneixia el conte de marres. Però, gràcies al teu apunt, he buscat el llibre per casa i l'he llegit. Tens raó que recorda una mica la història d'aquest Ícar d'ales somiades, enredat o enxarxat i condemnat a viure en el laberint per sempre més. De tota manera, el
meu pobre Truman sí que acaba abandonant el plató, somnis o malsons a part.

Molt bo, el teu comentari!

Respecte a la pel·li, sí que en el fons és una americanada, però a mi precisament em va agradar aquest regust de plàstic perquè ja li va bé al tema del reality i l'estafa vital sobre el qual gravita la faula. De tota manera, considero que és una bona pel·lícula.

Petons a tots dos!

Beatriz dijo...

D'acord, Mercè, farem un acte de fe malèfica i confiarem que les malestrugues ales de cera podran compensar-se amb l'escombra enlairadora, fiu fiu, i serem capaces de voleiar fent tombarelles pel zenit fins i l'horitzó, i encara de girar cua i fer meta al punt de sortida per recomençar de nou. I així, fins que el cos aguanti, que tampoc som immortals -buf, ni ganes! Quin avorriiiiiiiment! Ja ho diu el meu fill petit, mama, que avorrit seria viure per sempre més! O sóc jo qui li ho diu quan em parla de la seva por a la mort? Ara m'he fet la pitxa un liu! Ahhh! No sé qui sóc!!!!!

Muacs:) Bona pasqua, jaja!

José García Obrero dijo...

Mercé estoy de acuerdo con Óscar en que la película tenía un sesgo Hollywoodiense importante, pero tus cuatro actos son prosa poética. Los comentarios me han hecho entender el andamiaje y, caray, tiene injundia. Precioso.

Mercè Mestre dijo...

Gràcies, José. És el que tenen les fases REM, que, tan tontament, t'alliberen de la realitat compressora del dia i et permeten volar.